divendres, 24 de novembre de 2006

Un clauer

Surto del cotxe i em poso la mà a la butxaca, buscant les claus. He aparcat el cotxe al lloc més proper a on vaig, cosa que vol dir que vaig aviat. O molt aviat? Em miro el clauer i somric. Fa un any i mig que el tinc, aquest clauer. Sempre va amb mi, però no m'acostumo a recordar d'on va sortir. Però avui me n'he recordat.

Fa un any i mig vam marxar amb una companya. De fet, jo només sabia com es deia, no ens coneixíem, i havíem de passar un parell de setmanes juntes. Bonica perspectiva, no?

Vam arribar a lloc. Després d'un dia ja vaig veure com aniria la cosa. Ella va començar a xerrar amb molta gent, a anar aquí i allà. I jo em vaig quedar en segon pla, com sempre. Als matins m'aixecava a les 7 o quarts de 8. No perquè tingués molta cosa a fer, sinó perquè ja no m'aguantava més al llit. Anava a esmorzar sola, i com que l'habitació estava ocupada per la meva companya que dormia, me n'anava a passejar.

Ella em va empènyer a anar al ciber. En aquell lloc no hi havia massa cosa a fer, així que quan obrien el ciber, a les 10 del matí, jo ja estava cansada de passejar, i me n'hi anava. El ciber era una miqueta car, però tampoc tenia res millor a fer.

A les tardes les coses seguien el seu curs normal. Ella sempre estava envoltada de molta gent, i jo normalment estava sola, tot i que de tant en tant venia algú a parlar amb mi. Bàsicament, venien quatre persones, que jo recordi.

Un d'ells era el portuguès. Era un home gran, que parlava només portuguès. Tenia molts problemes perquè la gent l'entengués i jo l'entenia, així que venia a parlar amb mi. Potser jo era la única que l'escoltava, perquè tampoc era tan difícil d'entendre.

Un altre era català. Era l'únic català d'allà, exceptuant-me a mi. Va intentar parlar amb la meva companya, però com que ella no li va fer ni cas, venia a explicar-me la seva vida a mi.

També hi havia el bolivià. Era un noi que sempre em venia explicant-me històries de no sé què. La qüestió és que sabia moltes coses, i era interessant el que explicava... els 5 primers minuts. Després es feia una mica pesat.

I finalment hi havia un altre noi, del lloc on érem, que tampoc xerrava amb gaire ningú, però que parlava amb mi de tant en tant.

Jo em mirava l'altra noia i pensava que coi, també podria haver entrat jo en aquell grupet de gent. Però, d'aquell grupet, jo només parlava amb ella, i tenia el convenciment de que era perquè compartíem habitació, que sinó ni això.

Als vespres sopàvem. Ella se n'anava amb el seu grupet i jo me n'anava a l'habitació, a dormir.

I així van passar dues setmanes. Dia rere dia, tots iguals.

L'últim dia jo vaig anar al ciber, com cada dia. Vaig estar-m'hi una horeta, com cada dia. I quan ja havia passat gairebé una hora, se'n va anar la llum. Com que tot era automàtic, el caixer no sabia exactament quant costava el que jo havia gastat. Però jo sí que ho sabia. Malgrat dir-li, em va deixar marxar sense pagar, amb un somriure. Sempre somreia. Bé, a la meva companya no la somreia, però a mi sí. No tinc més informació.

A la tarda vaig estar parlant amb unes quantes de les persones que acostumaven a parlar amb mi. Persones solitàries, que no parlaven amb gaire gent, però amb mi sí.

Al vespre vam anar a buscar l'autobús per tornar a casa. Quan vam pujar a l'autobús, li vaig ensenyar a la meva companya un clauer que m'havia regalat el bolivià: havia tret una bossa, tota plena de clauers, i em va dir que triés el que més m'agradés, que me'n regalava un. Jo li vaig donar les gràcies i aquí va acabar tot. Quan li vaig ensenyar el clauer, la noia em va dir:

- Ah, ¿le has comprado un llavero?
- ¿Comprado?
- Sí, ¿no lo viste? Los vendía a 2 euros y medio.
- Ah, sí? Pues me lo ha regalado.
- Bueno, claro, como era uno de tus admiradores...
- ¿Admiradores?
- Sí, él y tres o cuatro más. Siempre estaban revoloteando a tu alrededor.
- ¿Cómo dices?
- Sí, él, el portugués, el catalán, el chico aquél raro... siempre estaban cerca de donde tu te ponías.
- Pues no me di cuenta.
- Ya. Estaban por ahí, esperando para hablar contigo.
- Ah...

En aquell moment sé que vaig pensar que ja podrien haver sigut altres persones, i no les més frikis de per allà.

Segueixo conservant el clauer. M'agrada aquell clauer, així que es queda amb mi. Tot i que és estrany, perquè el clauer, com el rellotge, deu ser una de les poques coses que sempre porto a sobre, que no em canvio mai.

Ja veig que el dia que vulgui que algú es recordi de mi... li hauré de regalar un clauer! Bé, de fet li hauré de regalar un clauer suficientment encertat com perquè li agradi i hi vulgui posar les claus. Això sí: un cop has guanyat el clauer... sempre el portarà al damunt.

Una cosa tan senzilla com un clauer. Ara, jo el meu no el canvio. Hauria de trobar-ne un de... bé, no se m'acudeix cap clauer millor que el que tinc ara!