dissabte, 18 de novembre de 2006

Una ventafocs

Em sembla que feia més d'un any que no entrava en una sabateria. Potser m'equivoqui, però si hi he entrat, dubto que hi hagi entrat més de dues vegades en l'últim any. I és que les sabateries i jo no lliguem. Bé, de fet no lligo ni amb les sabateries, ni amb les botigues de roba, ni amb res que se li assembli.

Però, és clar, quan fa més d'un any que vas amb les mateixes sabates (sí, sempre vaig amb el mateix parell, algun problema?) arriba un moment en què diuen prou. I aquesta setmana les meves sabates van dir que prou, que en necessitaven unes de noves.

Així que ma mare m'ha mig arrastrat fins a la sabateria. Jo li he dit a la dependenta el que volia. He rigut molt quan m'ha aparegut amb unes sabates que eren exactament el que jo volia. Per què he rigut? Doncs perquè eren el mateix model que portava en aquest moment. No escriuré el que he contestat al comentari de ma mare:

- Sí, però aquestes noves tenen un repunt blanc.

Perquè em sembla que és bastant evident...

Però, és clar, llavors ma mare ha volgut unes sabates per ella. Jo ja tenia les meves, que costaven 85 euros, però ja que les anteriors m'han durat un any i hi he caminat moltíssim, són uns euros ben pagats. Així que ella ha començat a mirar sabates i jo he fet una cosa que no faig mai: mirar sabates.

El que sí que he fet és el que faig sempre: tenir les coses clares. Encara no sé com puc arribar a tenir les coses tan clares. Allà estaven, unes sabates totalment oposades al que li havia demanat a la dependenta. Però sí, aquelles sabates eren perfectes...

I me les he provat. I m'hi sentia bé. Així que me les he quedat. Tot i que... tot i que, acostumada a un altre tipus de sabates, aquelles eren molt més petites. I com que tinc els peus petitets i portava pantalons una mica amples, només em sortia la punta de la sabata de sota els pantalons. I se'm veien uns peus petits, petits.

Talment, com una ventafocs.