dimecres, 1 de novembre de 2006

Tres mini posts

Mini-post número 1:

Arribo a la gasolinera. Porto jo el cotxe, malgrat no m'agradi conduir amb el meu pare al cantó. S'ha comportat i només m'ha dit, en els últims 4 quilòmetres, 10 vegades que anava massa ràpid, que això ho feia malament o que allò altre ho feia fatal. Però ja que s'ha ofert a pagar-me la gasolina...

Entra a pagar. I jo, acostumada a les gasolineres de pre-pagament, simplement em disposo a posar gasolina. Quan començo a posar-la, sento que em diu:

- Has marcado los 30 euros?
- No, si ya has pagado.
- Es que los tenías que marcar.

Merda!

Es queda al meu cantó, observant el comptador, a punt per deixar a anar alguna cosa quan em passi un cèntim o dos dels trenta euros. Com si no el conegués...

El comptador va pujant. Quan arriba a 29 euros baixo la velocitat amb la que vaig posant la gasolina. Al final de tot, vaig molt a poc a poc. Començo a veure com es va parant, a mida que jo la vaig fent anar més a poc a poc.
29.90.
29.92.
29.94.
29.96.
29.99.

Merda!

Començo a veure, de refiló, com la boca del meu pare s'obre per dir-me que sóc burra o alguna cosa similar. Però no. Jo sóc capaç d'aconseguir-ho. Un últim toc i...

30.00!!!

Jeje, sóc la millor!

Mini-post número 2:

Un home d'uns quaranta anys parla amb una nena de dotze. Jo estic voltant per allà. L'home agafa i li diu alguna cosa de la seva mare. Jo, que estic vigilant a la nena, i que escolto la conversa, busco a la mare de la nena, que volta la cinquantena. La mare de la nena no hi és. La nena també busca a la seva mare i tampoc la troba.

Aleshores m'adono que l'home, quan li ha dit "la teva mare", m'estava mirant a mi. I ho faig un segon abans de que se n'adoni la nena. Una nena que sí, s'ha passat tot el dia darrere meu i jo vigilant-la, però que... bé, no té edat de ser la meva filla! A no ser que l'hagués tingut als 16 anys...

La nena, que no se'n calla ni una, li deixa anar:

- La Lluna no és ma mare!

I ell, per acabar-ho d'arreglar, li contesta, amb cara d'estranyat:

- Ah, aquesta senyora no és la teva mare?

Senyora? Mare?

Mini-post número 3:

Agafo el DNI per anar a votar. Miro la foto. El DNI té data d'octubre del 2002. Penso que no té sentit que vagi amb el DNI perquè no m'assemblo gens ni mica a aquella cara plastificada que em mira. Abans de mirar-la jo, li dic a ma mare:

- No sé per què porto el carnet, si igualment sóc completament diferent a la de la foto.

La meva mare se'm mira. Es posa a riure. Em pregunto de què riu. Així que em miro la foto.

I què hi trobo? Doncs m'hi trobo a mi mateixa. Exactament igual que la de la foto. Ni més ni menys. La mateixa cara rodoneta, els mateixos cabells (bé, els mateixos no, però amb el mateix pentinat). I somric, perquè sembla mentida que aquest carnet, que té quatre anys, conservi la meva essència, allò que ja ningú recordava. I és que avui, la gent que estava a les meses electorals, s'ho deu haver passat bé mirant les fotos dels carnets. Aquelles fotos que mai ningú vol ensenyar, perquè són... horribles?