L'un i l'altre (I)

L'un

Va entrar al bar. Cinc minuts abans de l'hora a la que havia quedat. Es va asseure, va demanar una coca-cola, i va començar a mirar a la porta. Estava claríssim: esperava algú.

Va començar a pensar en qui esperava. Un anunci al meetic que li va cridar l'atenció. Algú que se li assemblava, que tenia les mateixes aficions. Es va preguntar si podria conèixer aquella persona. Però semblava que no, que no es coneixien. Era estrany que no haguessin coincidit mai.

No sabia quina cara feia. No sabia com es deia. De fet, no en sabia gairebé res de concret. Havien parlat, sí, però no li havia volgut enviar cap foto. No havia volgut dir-li el nom. Però la persona que havia de venir havia vist la seva foto i sabia com es deia.

Va arribar l'hora en punt i ningú va aparèixer per la porta. Va continuar esperant. I mirant cap a la porta.

Fins que va aparèixer una persona coneguda. Mentalment, va dir tots els renecs que se li van passar pel cap. Sobretot quan aquesta persona va dir hola i es va asseure a la mateixa taula. Sí, es coneixien molt bé, però... què passaria quan aparegués qui havia de venir?

Van començar a parlar. Però no podia deixar de mirar cap a la porta. Perquè, és clar, quan aparegués qui havia de venir i veiés que tenia companyia... Si és que es fixava en algú que tenia companyia, és clar! I si ho feia... aleshores què li diria a la persona que ara estava a la seva taula?

Però el temps passava i no apareixia ningú. Anava parlant amb la persona que estava a la seva taula fins que va tenir un moment d'inspiració. Un moment d'aquells en els que tens una idea. Un moment en el que ho veus tot clar. I va dir:

- No pot ser!

Segueix...