L'un i l'altre (II)

L'un i l'altre (I)


L'altre

Camina per la ciutat, sense rumb fix. Recorda el dia que va rebre aquell e-mail. Va engegar l'ordenador i es va connectar al messenger. Invisible, com gairebé sempre. Així veia si arribava algun mail, però podia fer feina, sense parlar amb ningú. Tenia un parell de mails. Un d'ells, deia que tenia un missatge al meetic. Va obrir el mail i el nom de la persona que l'enviava li va resultar familiar. Massa familiar.

Va obrir el missatge pensant que hi trobaria alguna cosa de l'estil de "mira qui hi ha per aquí". O que li faria alguna brometa sobre el fet de que estigués allà. De totes formes, però, la persona que li enviava el mail també hi era, allà, així que no tenia massa res a dir.

Però el missatge va ser una autèntica sorpresa. No semblava que s'hagués adonat de qui era. Semblava impossible, que no se n'hagués adonat. Però no, no ho havia fet. O, almenys, no ho deixava veure.

Va mirar el messenger. La persona que li enviava el missatge era un dels ninotets verds. Va pensar que li podria dir alguna cosa, però al final no ho va fer.

Va estar dubtant si contestar-li el missatge o no. I, en cas de decidir contestar-lo, si dir-li qui era o seguir el joc. Tenia el convenciment que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar.

Al final va seguir amb el joc. Va contestar, com si no conegués a l'altre de res. Van anar intercanviant missatges. Hagués posat la mà al foc que l'altre sabia qui era, però no ho podia assegurar. I així van anar venint i tornant missatges.

Però, és clar, l'altre li va demanar una foto. I l'un no li podia enviar una foto sense que sabés qui era. I no li volia enviar la foto de ningú altre. L'altre li va dir el nom. Però l'un tampoc li va voler dir. I l'altre li va començar a demanar si volia quedar algun dia.

No volia quedar. Va començar a dir que no, però la insistència era tan gran, que al final va dir que sí. Tot i que es va prometre que no hi aniria. Ja en tenia prou, d'aquell joc.

I ara es troba passejant, pels carrers de la ciutat, sense rumb fix. Era el dia que havien quedat, però era una tonteria quedar, si ja es veien regularment un o dos cops per setmana...

Segueix...