diumenge, 5 de novembre de 2006

El millor de mi

Ens vam conèixer ara deu fer un any. Una mica més. De fet, ja ens coneixíem, però jo era una persona gran i ella només era una nena. Ella no s'atrevia a dir-me res, i jo la veia tan petita... I ho era, de petita. Algun cop havíem coincidit, i em feia gràcia veure-la tan seriosa, tan gran i a la vegada tan petita.

Aquell dia va ser una prova. Una prova per ella, i una prova per mi. L'havia de mantenir quieta, asseguda en una cadira, mentre jo li explicava coses, durant dues hores. Dues hores!

Em vaig preparar bé i vaig anar allà pensant si ho aconseguiria. Dues hores és molt de temps. Ella em mirava, no s'atrevia a dir-me res. Cada cinc o deu minuts li anava preguntant si estava cansada, si s'avorria. Em deia que no. Però no deia res a no ser que li preguntés alguna cosa.

Poc després va aparèixer una altra nena. També callada. M'observava. Només parlava si jo li preguntava. Era com si em tingués por. Jo devia ser aquella noia gran (senyora?), seriosa. Mai havia parlat amb elles. Perquè elles sempre corrien, saltaven, i jo feia altres coses, però sobretot, tenia un aspecte seriós. Sí, somreia, però elles no ho veien.

La qüestió és que, un any després, m'adono que aquestes criaturetes han aconseguit treure el millor de mi. Miro enrere i penso com podia viure sense aquestes criaturetes al meu voltant. Intento imaginar-me com seria la meva vida sense que elles vinguessin a explicar-me qualsevol tonteria que els ha passat. Però no puc.

Elles treuen el millor de mi, dia rere dia. Fan que hagi de lluitar per superar-me. Fan que hagi d'exprémer-me el cap per aconseguir trobar coses que els interessin i que no s'avorreixin. I això és difícil, perquè el més fàcil és entrar en una rutina, però si entres en una rutina, aleshores s'avorreixen.

Però també fan que vagi pel carrer saltant i rient. Fan que em torni una criatura petita. Que em comporti com si tornés a tenir 10 anys. I m'agrada. Perquè, al meu voltant, a vegades veig mirades estranyades, preguntant-se com em puc comportar com si tingués una tercera part dels anys que tinc. Però crec que són enveja. Enveja i prou. Perquè m'ho passo bé. Molt bé. Com si fos una criatura. Tot i que, de fet, suposo que ho sóc.

I m'agrada. M'agrada ser una criatura. M'agrada que treguin el millor de mi. M'agrada saltar i córrer. I riure. I preparar coses perquè s'ho passin bé, però també perquè aprenguin. I sé que no tothom ho veu bé. Sé que hi ha gent que em diu que sóc massa criatura. Però m'és igual. Perquè aquestes criatures treuen el millor de mi. Jo ho noto. Elles ho noten.

Ho sé. Podria ser la seva mare. De fet, algú m'ha confós amb la mare d'una d'elles. Però elles... elles això no ho tenen en compte. M'accepten com una més. I si s'ha d'anar a jugar, em venen a buscar perquè vagi a jugar amb elles. Que juguem a bàsquet? Doncs juguem a bàsquet. Que s'ha de saltar a corda? Doncs saltem a corda. Que s'han de fer jocs que creia passats de moda perquè jo hi jugava ara fa vint anys? Doncs juguem a aquests jocs. Com si fos una nena més. Com si no importés que quan elles van néixer jo ja estava a la universitat.

No sé massa com acabar aquest post. Simplement, pensant que aquestes criaturetes han tret el millor de mi. Jo ja era adulta quan van néixer. Sembla mentida com determinades persones poden arribar a treure el que portes dins.

Quan em van demanar si me'n podia fer càrrec, vaig dir que sí. Però no ho veia clar. Em mirava aquelles criatures i pensava que era incapaç de fer-ho. Però em van convèncer, encara no sé com. I tenien raó: era una bona idea. Segueixo sense saber si era una bona idea per les criatures. Això el temps ho dirà. El que sí que sé, i n'estic completament convençuda, és que va ser una bona idea per mi.