divendres, 10 de novembre de 2006

Sterkarm!

Vaig començar el llibre pensant que em parlaria d'elfs i de viatges en el temps. Com em podia resistir a un llibre en què la contraportada em prometia tot això? Per això, quan vaig començar a llegir i al cap de poques pàgines em vaig assabentar que els elfs no eren en realitat elfs, em vaig enfadar.

Però vaig continuar llegint. Al cap d'unes pàgines més, vaig pensar que el llibre m'explicaria una història d'una noia del segle XXI que vivia al segle XVI i vaig pensar si hauria d'abandonar el llibre.

Per sort, no ho vaig fer.

La història està a cavall entre el segle XVI i el XXI. Una empresa del segle XXI fabrica una màquina per viatjar en el temps (el Tub del temps) que permet viatjar exactament 500 anys enrere. Al principi del llibre diu que van a parar a una dimensió paral.lela, que no té a veure amb el present que hi ha ara al segle XXI, però llavors es passa el llibre amb la gent dient que els del segle XVI podrien ser els rebesavis d'algú. De totes maneres, aquesta idea d'anar justament 500 anys enrere és bona: tot el temps que passa en un segle, passa també a l'altre, i no es creen problemes degut a que si ara vaig més enrere o més endavant.

L'empresa del segle XXI vol anar al segle XVI per diferents motius, però, com sempre, el motiu bàsic són els diners. Vol arribar allà i explotar el petroli i altres energies que encara no han estat utilitzades. Però també vol crear una espècie d'agència de viatges i enviar a gent amb diners a respirar l'aire pur i fer turisme al segle XVI.

Tot seria perfecte per l'empresa excepte pels Sterkarm. Els Sterkarm viuen al segle XVI i, com és molt normal, lluiten perquè la gent que ve del segle XXI no els prengui la seva terra.

I aquí entra Andrea, una treballadora del segle XXI. L'envien a viure amb els Sterkarm. Quan comença el llibre, ella ja viu amb els Sterkarm. La veritat, a mi m'hagués agradat anar una mica més enrere en la història i saber com Andrea va ser acceptada pels Sterkarm, perquè després d'haver vist com són, em sembla que els primers temps havien de ser una mica difícils. És clar que quan comença el llibre ella ja és acceptada pels Sterkarm. I no només això, sinó que tothom dóna per fet que es casarà amb el fill d'un dels caps Sterkarm.

Al principi de tot del llibre, hi ha alguna pica-baralla entre uns i els altres. Tothom defensa el que és seu, però sense arribar a les mans. Però des de la pàgina 200 i poc fins al final (el llibre té 500 pàgines) és un no parar. És un d'aquells llibres que arribes a odiar, perquè se't tanquen els ulls i no pots parar de llegir, perquè la tensió no afluixa ni un moment. Que si ara uns ataquen als altres, que si ara els altres s'hi tornen, que si uns van amb pistoles i els altres els preparen una emboscada amb fletxes, que ara jo faig un hostatge, ara el fa algú altre.

I al mig de tot plegat, gent normal posada en condicions extremes. Explica una mica el que pensa la gent en general, centrant-se ara en un, ara en l'altre. Però bàsicament es centra en Andrea. Una noia normal, que va agafar una feina per anar al segle XVI perquè havia acabat la carrera i no tenia feina. Una noia que va escrivint sobre les costums dels Sterkarm, perquè vol escriure un llibre quan torni al seu temps. I una noia que ha estat acceptada pels Sterkarm i que viu amb ells, com si fos una Sterkarm més.

És inevitable posar-se al seu lloc. Quan la gent del segle XXI i la del segle XVI es comencen a barallar, i ella no sap què fer, perquè sap que, faci el que faci, estarà traint a algú: o bé a la seva gent, la gent del lloc on prové, o bé als Sterkarm, que són la gent que l'han acollit i que la tracten tan bé.

I, al mig de tot plegat, una pregunta: si es tanca el Tub per sempre, es quedarà al segle XVI o al XXI? Quedar-se al XVI vol dir renunciar a totes les comoditats del XXI, i no estem parlant de tonteries, sinó de coses com higiene, hospitals, absència de puces (com en diu ella)... Però tornar al XXI significa deixar Per (el fill del cap Sterkarm) i tornar a un lloc gris, on no és estimada com l'estimen els Sterkarm.

Pel mig, també, hi ha Per que li diu que es quedi. Li diu que no tingui por, que viurà molt bé, amb els Sterkarm. I que si algú li gosa posar una mà a sobre, ell el matarà. I Andrea pensa que el problema està precisament aquí: quan ell diu que si algú la molesta o li fa mal el matarà, no ho està dient metafòricament, sinó que ho diu seriosament. Molt seriosament. I jo hi afegeixo que, no només matarà a qui li faci mal, sinó que li tallarà el cap i el portarà a l'Andrea com a trofeig.

Així doncs, el llibre és un xoc de cultures, amb 500 anys de diferència. I no només xoc de cultures. Però, sobretot, gent que està al mig, que no sap com ha arribat a posar-se en situacions de vida o mort, i com intenten sobreviure de la millor forma possible. I acció. Molta acció.



Properament, en aquest mateix bloc...

No llevaba nada, ni siquiera un abrigo. Dijeron que no era necesario. Me permitieron conservar el jersey negro, menos mal. Y logré quedarme con la camisa; pensaba que me costaría un poco acostumbrarme a prescindir de ella. En el mismo pasillo, bajo el casco de la nave, donde nos agolpábamos, Abs me alargó la mano con una sonrisa de complicidad.
- Ten cuidado...
Ya había pensado en ello; no le estrujé la mano. Me sentía completamente tranquilo. Él quiso decir algo más, pero se lo impedí dando media vuelta, como si no hubiese advertido nada, y subí los peldaños hacia el interior.