Ell no ho faria!

Ha sigut aquest migdia. Jo tornava de treballar i m'estava acostant a casa. Passava pel mig del bosc quan l'he vist. Corria amb una desesperació que no havia vist mai en ma vida, amb la llengua fora. Ni tan sols s'ha adonat que un cotxe li venia pel darrere. Només feia que córrer i córrer. Llavors m'he adonat del dia que era. 1 de juliol. I he pensat que ja tornava a començar l'època. L'època d'abandonar els gossos. De veritat, ningú que hagués vist aquell gos, que amb tota probabilitat acabava de ser abandonat, seria capaç d'abandonar algun gos. És que jo no sé com hi ha gent que pot tenir tan poc cor. Agafen, deixen al gos al mig del bosc, i si el gos té sort arribarà a alguna casa on l'adoptaran o trucaran a la protectora d'animals. Si no té sort, li espera un mal final de vida: morir de gana o de set abandonat al bosc o morir atropellat per algun cotxe quan ja fa dies que vaga, mig mort de gana i de set, buscant els seus amos. Però com pot ser que cada any passi el mateix? Com pot ser que la gent sigui tan cruel?

Per la zona on visc, cada any ens trobem amb els mateixos problemes. Cada any hi ha gossos abandonats. Cada any hem de trucar a la protectora d'animals perquè en vingui a buscar algun. A l'agost, com a mínim un cop cada quinze dies.

Recordo dos casos com si fos avui mateix. El primer va ser fa uns 4 o 5 anys. El meu gos era un cadell. El teníem des de juny, i això va ser a l'agost. Ho recordo, perquè si no haguessim tingut el petit, ens els haguessim quedat, o almenys a un d'ells. Eren dos gossos: una mare i el seu fill. La mare estava ben educada. El fill no devia tenir més de 4 o 5 mesos. Eren de família catalana, perquè entenien el català. Si li deies a la mare "Baixa d'aquí!", ella baixava. Si anaves a l'hort, ella et seguia i vigilava. Si algú s'acostava mínimament a l'hort, la mare es posava a cridar fins que sorties per la porta o per la finestra, que llavors callava. Durant les nits, la mare s'asseia, però no dormia. Sempre tenia un ull obert, vigilant el seu fill. Van passar-se uns quants dies a casa, perquè van arribar pel pont de la mare de déu d'agost. Era el primer cop que ens trobàvem amb un gos abandonat (no he viscut tota la vida al mateix lloc) i no sabíem què havíem de fer. Després del pont, vam trucar a l'ajuntament, que ens va donar el número de la protectora de Figueres, que crec que és a qui ens toca trucar per zona. Van trigar un o dos dies a venir, com fan sempre. Per això aquella gossa i el seu fill van trigar uns quants dies a marxar. Quan finalment van marxar, em van fer molta pena. Me'ls hagués quedat a tots dos. Però sóc conscient que a casa no hi podem tenir 3 gossos. Jo almenys sóc conscient d'això, i truco a la protectora. I dóno menjar als gossos fins que venen a recollir-los. No entenc com hi ha gent que poden deixar el seu propi gos enmig d'un bosc i marxar, sense que els faci el més mínim mal al cor. És que no m'entra al cap!

El segon cas que sempre recordaré va ser un Labrador marró. Els meus pares havien marxat de vacances i jo estava sola a casa. Va aparèixer de cop. Vaig trucar a la protectora, però no m'agafaven el telèfon. Tenia uns 7 o 8 mesos. El típic regal de Reis, que quan és petit fa molta gràcia, però que quan creix, ja no fa tanta gràcia, i com que arriben les vacances i la gent no se'l pot emportar, aleshores l'abandonen. Li vaig donar de menjar un o dos dies, fins que el va veure l'amic d'un veí. Li va agradar i se'l va quedar. Aquest va tenir sort.

Ara no em puc treure el gos que he vist aquest migdia del cap. Dubto que me'l tregui en uns quants dies. Aquella cara de desesperació és difícil d'oblidar. M'agradaria, però, acabar amb una mica de sentit comú. Amb el sentit comú que tothom hauria de tenir, però sembla que escasseja bastant, en aquests dies. Un animal (es digui gos, es digui gat, es digui periquito, es digui el que vulgui) és un ésser viu, té sentiments. No és una joguina per anar regalant a ningú. Jo mai regalaria un animal a algú només perquè és maco. No! Cadascú ha d'escollir si vol tenir un animal. Regalar un animal a algú que realment no el vol és fer patir l'animal i fer patir la persona. Però en el cas de que algú t'hagi regalat un animal que no vols, abandonar-lo no és la solució: el pots donar (quanta gent estaria contenta de que li regalessin!) o el pots enviar a la protectora. Però, si us plau, no l'abandonis. ELL NO HO FARIA!