dimarts, 19 de juliol de 2005

Una certa tristesa

Ahir al vespre vaig començar un post moltes vegades. El començava, sabia què havia de dir, sabia què volia dir. Escrivia un paràgraf. Començava el segon... i esborrava tot el post. Fa un moment acabo de fer el mateix i ara ja m'està entrant la temptació d'esborrar això.

El problema és que no vull explicar la història. Però tampoc vull crear misteri. Crear misteri no és l'objectiu d'aquest blog, si és que aquest blog té algun objectiu.

Ahir vaig parlar una bona estona amb una amiga. Massa estona. Li vaig explicar tota la història. Em va escoltar (pobreta, si li pagués les hores que escolta les meves dèries, ara seria rica). Jo ho tenia tot molt clar.

Però, malgrat tenir-ho tot molt clar, a una hora indeterminada entre les 9 i les 10 em vaig començar a entristir. Perquè suposo que les coses no les tenia tan clares. No volia que donés senyals de vida, perquè no tenia ganes de parlar-hi. Però, al no donar senyals de vida, em vaig posar trista perquè no en donava.

I ara dic: "M'és igual. Si vol donar senyals de vida, ja té el meu número". Però sé que, digui el que digui ara, aquest vespre em tornaré a entristir.

En fi, jo val més que em posi a treballar i deixi les tonteries a banda.