dimecres, 13 de juliol de 2005

No es pot tenir un nom comú...

Recordo perfectament el primer cop que em vaig fer una compta d'e-mail. Estava a la facultat, amb una bona amiga al cantó. Era l'últim any de carrera i aviat se'ns acabaria el correu de la facultat. No teníem massa cosa a fer, i em vaig trobar davant de la pantalleta, intentant buscar un nom que no estigués agafat.

En aquell moment em vaig adonar que hi havia alguna cosa no anava bé. El meu nom era massa comú. El meu cognom era massa comú. La combinació de nom i cognom era massa comú. Tot era massa comú.

Cap de les combinacions que vaig provar amb el meu nom i el meu primer cognom estava lliure. Ni del dret, ni del revés, ni amb punts, ni amb guions, ni res de res. Així que vaig introduir el meu segon cognom (aquest sí, no gaire comú) al correu. I així es va quedar.

Sempre vaig tenir una certa curiositat per qui s'havia quedat totes aquelles combinacions que jo havia provat abans. Sempre havia pensat que m'agradaria haver sigut més ràpida i quedar-me'n alguna.

Fins que em va arribar una invitació pel gmail. Era al principi del gmail. Vaig estar a punt de posar directament la combinació de sempre, amb el segon cognom. Però, no sé per què, vaig provar només amb el nom i el cognom. I la primera cosa que vaig provar estava lliure.

Jo estava molt feliç amb el meu correu només amb el nom i el primer cognom. Per un cop, havia sigut la primera :-) havia passat per davant de totes aquelles persones que es diuen igual que jo.

Fins que fa uns mesos, vaig començar a rebre mails estranys. Els primers eren com d'una espècie de secta religiosa. Anaven tots directament a la paperera, però es dirigien a algú que es deia com jo. Estaven escrits en castellà.

Poc després, em van començar a arribar mails dirigits a una dona de Guatemala que es diu com jo. Em preguntaven que si m'havia passat alguna cosa, que feia molt que no sabien res de mi. Vaig contestar, dient que no era la persona que buscaven. Durant un mes, la dona guatemalteca no va tenir més e-mails, però al cap de poc van tornar. Jo ja passo de contestar.

Aquest matí he rebut un mail que imagino no anava dirigit a la dona guatemalteca. De la persona a qui anava dirigit, només en sé que es diu com jo. Ja he contestat dient que ho sento, però que jo no sóc aquesta persona que busquen. En aquests moments, tinc la temptació d'agafar el gmail i fer-me un mail amb el meu segon cognom, el nick de sempre. Jo em pensava que agafar aquest correu era bo, però ara ja en començo a dubtar. No em vull ficar en la vida dels altres. No vull llegir coses que no van dirigides a mi. No em vull preocupar per algú que es diu com jo i que fa gairebé un any que està desapareguda.

No sé si ho hauria de fer, però aquí deixo el missatge que m'ha arribat aquest matí. Per si algú té la idea de fer el mateix, que primer s'asseguri bé de qui és el destinatari del mail...

Anyway, there was another reason I e-mailled you. I've had a lot of time to think while I've been out here, about where I am in life, and the way things are going and stuff… I really miss you. It sounds silly, but I've just had such a bad time out here without you. I know you see us as just friends, and I feel so silly saying this to you, but I really love you.

I don't want to sound stupid or anything, but I've been saying those words to myself over and over, trying to come up with the best way to let you know. I'm not home for another two months, and it's killing me not knowing your answer. Please, please let me know how you feel.