Divagacions

Ahir se'm van esborrar els comentaris del blog. Es veu que els d'haloscan van tenir un problema amb el servidor. Van poder recuperar el 95% dels comentaris. Jo sóc del 5% restant, que ja és mala sort... Aquest matí he estat a punt de rebotar-me amb l'haloscan i tornar als comentaris del blogger, però al final m'ho he repensat, perquè suposo que perderia un munt de comentaris i no els vull perdre. Tots ells formen part del que és el blog. Així que, de moment, aguantaré amb els comentaris de l'haloscan, sempre i quan no em tornin a esborrar res...

M'alegro d'haver escrit el post de l'altre dia. Tal com havia previst, quan em vaig aixecar al matí, les coses ja tornaven a estar gens clares. Però després de llegir el post les vaig tornar a veure clares i em vaig convèncer de que jo podia aconseguir-ho. De fet, cada cop estic més convençuda de poder aconseguir-ho. Tot i que potser m'equivoco, què sé jo. Jo sempre m'equivoco, i no m'estranyaria que aquest cop em tornés a equivocar. Però no, el cor i el cap em diuen que no m'equivoco. La consciència em diu que potser no ho hauria de fer, però també em diu que no hi ha cap raó per no fer-ho. En fi, deixo el tema, que tampoc vull crear expectació i misteri.

Ahir vaig entrar en un d'aquells blogs en els que entro de tant en tant. No hi entro cada dia, només quan me'n recordo o quan el veig a catapings. Vaig llegir un parell de posts i em vaig adonar que la persona que escrivia allò vivia al mateix lloc on vivia jo quan era petita. Bé, potser al mateix lloc exactament no, però sí en un radi de 100 o 200 metres. No tinc ni idea de qui és. Probablement, ni ella té idea de qui sóc jo. Quan jo vaig deixar el poble, ella devia tenir uns 10 anys i jo, 18. Al blog no hi ha cap foto de la persona en qüestió, però estic segura que encara que veiés la foto no sabria relacionar-la amb una persona que segurament no he tornat a veure des que tenia 10 anys, i segur que ha canviant un munt. Això si la conec, és clar! Però mira, em va fer gràcia.

Ahir, però, també em van fer gràcia dues cosetes més. La primera, una oferta per donar classes a dues persones. De fet, a part de fer-me gràcia em va sorprendre moltíssim. No m'ho esperava, perquè jo no dono classes d'això. Bé, sí que en dono, però sense cobrar (mira que sóc bona persona...), tot i que també són sense cap compromís. La gent ve, jo els explico, i tots contents. I ara resulta que em volen contractar? M'encanta!

La segona cosa que em va fer gràcia va ser obrir el correu... Al final he decidit que si la gent s'entesta a enviar-me coses pensant-se que sóc una altra, doncs que jo xafardejaré. Sinó, que es mirin bé l'adreça el pròxim cop. Ahir em van arribar dues fotos. La primera, d'un nen acabat de néixer. El seu pare enviava la foto a família i amics perquè el coneguessin. Jo no sóc família ni sóc amiga, però el nen era molt maco. La segona foto era d'un altre "nen", tot i que una mica més crescudet (vint-i-forces anys més crescudet, per ser exactes). També era maco. Gairebé que li podria contestar el mail a veure si tinc sort i viu per aquí prop (i, per variar, a veure si em fa cas).

El post s'està fent moooooooolt llarg. En fi, però és igual. Aquests últims dies alguna persona m'ha dit que sóc molt bona despistant. Jo no ho faig expressament, però cada cop que em pregunten alguna cosa que no vull contestar, doncs em surt algun comentari en broma que desvia l'atenció de qui em pregunta. No sé, és com una mena d'escut protector, malgrat que jo no m'adoni que ho faig. Només me n'adono quan em diuen: "M'has canviat de tema". I sí, llavors m'adono que he canviat de tema, però que ha sigut inconscient. És clar que llavors torno a la pregunta i penso: "Coi, ja m'estava bé canviar de tema". Segons sembla, la persona que m'ho diu té un radar i cada cop que ho faig, m'enganxa. Em sembla que hauré d'anar molt en compte amb aquesta persona... o potser no. En fi, ja veurem. Tot i que últimament he comprovat que no sóc la única que ho fa... tot i que jo no els enganxo! No és fins a una estona més tard que m'adono que m'han canviat de tema i llavors no m'atreveixo a tornar a preguntar.

Buf! No volia escriure tant, però ja que estic parlant de no atrevir-se a tornar a preguntar... Ahir al vespre parlava pel messenger amb una persona que he conegut pel blog. De cop, ens vam quedar les dues sense parlar durant una estoneta. Fins que ella em va dir una cosa. El problema és que sempre em passa el mateix, amb el messenger. O és algú amb qui hi tinc molta confiança (la suficient perquè qualsevol digui que té altres coses a fer si és que no pot parlar en aquell moment) o sinó sempre tinc por de molestar. Quan la conversa decau, em fa com cosa dir alguna cosa, perquè no sé si és que molesto o si és que a l'altra persona li passa el mateix que a mi, que no sap què dir... La noia que parlava amb mi va dir que tenia el mateix problema. En fi, que em sembla a mi que si tots acabem sense parlar per no molestar, al final no xerrarem... així que intentaré xerrar més el pròxim cop que em trobi algú pel messenger. Si no molesto, és clar!

I ja per acabar les meves divagacions d'avui, us deixo amb una foto que vaig fer l'altre dia. Em va fer moltíssima gràcia. Anava amb dues noies, passejant, i quan la vaig veure em vaig haver de parar a fer una foto. Elles ni tan sols es van fixar en la font. Quan van veure que em parava i feia la foto em van mirar amb cara rara, com pensant que estava una mica boja. Per elles, només era una font. Però a mi em va fer molta gràcia. El perquè em sembla evident, així que no el diré :-)