dijous, 14 de juliol de 2005

Em cau la cara de vergonya

Em cau la cara de vergonya. O, el que és el mateix, per què sóc tan idiota? O, el que és el mateix, per què em costa tant entendre les coses?

Ahir (ejem, avui...) una persona em va fer un comentari. D'acord que el comentari ja se les portava. Però jo vaig entendre una cosa completament diferent. Sí, es podia interpretar de la forma que ho vaig fer, però ara que he vist la llum, veig que estava claríssim el que volia dir, i no és el que jo pensava, precisament.

Ara em cau la cara de vergonya. Perquè jo vaig continuar la conversa tranquil.lament, al meu rotllo. I, segons sembla, tot el que jo deia, després del seu comentari, es malinterpretava. Cada cop ficava més la pota (ja ho dic jo, que és la meva especialitat).

En fi, que avui li hauré de dir que no vaig entendre el comentari i que de tot el que vaig dir després, doncs que se n'oblidi. Es farà un bon fart de riure. Em dirà tonta. En broma, sí, el problema és que em sembla que realment sí que ho sóc, de tonta. O, com a mínim, lenta, malgrat que aquesta persona em digui que no. Però com puc ser tan lenta a l'hora d'entendre les coses?

Si és que me n'he adonat avui mentre dinava. I fins i tot a mi m'ha agafat un atac de riure. D'aquelles coses que et poses a riure sense que ningú hagi dit res graciós. I, és clar, ja he tingut a mon pare preguntant: "De qué te ríes?" Suposo que la resposta més ajustada a la realitat hagués estat: "No, de tu hija, que es tonta". Però llavors li hauria d'explicar la història i em sembla que val més que no ho faci.