dijous, 14 de juliol de 2005

Tranquil.litat

Un cop recuperada de la vergonya, i després d'haver-me recordat que ni avui, ni demà, ni dissabte li podré dir a la persona que parlava amb mi que sóc idiota (com si no ho sabés ja) he passat una tarda tranquil.líssima. Tinc feina a fer, però últimament estic una mica vaga. Ja ho faré demà. Demà sí. Al cap i a la fi, avui era un dia que l'havia de dedicar a altres coses, que al final s'han torçat i no he pogut fer.

Al final em sembla que no desfaré el malentès. Diumenge (o potser dilluns) ja ningú es recordarà de la meva ficada de pota. O potser sí. Bé, jo me'n recordaré, com sempre, però a això ja hi estic acostumada.

M'he passat mitja tarda jugant amb els nens. Bé, això de jugar és un dir. M'he assegut a terra mirant com jugaven, pensant en què és la felicitat. Per ells, la felicitat aquesta tarda ha sigut berenar un tall de pa amb xocolata i córrer fins a quedar exhausts pels voltants de casa. Jo me'ls mirava, sense barrejar-me massa amb ells. Ells venien cada tres o quatre minuts a on era jo per dir-me alguna cosa, tirar-se a sobre meu, o simplement donar una volta a on era jo i marxar corrent altre cop.

I ara m'he posat davant de l'ordenador a preparar una cosa. Però sé que no ho faré. Avui no. Algun altre dia. Bé, de fet sé que acabaré fent-ho a l'últim moment, i encara tinc dues setmanes, així que segur que avui no em sortirà res. Perquè em costa, perquè sé que ho passaré malament, aquell dia. No ho acabo d'entendre: sóc capaç de parlar davant de força gent de coses que domino (més o menys), sóc capaç d'anar a explicar el que faig a persones que no conec de res amb el meu anglès amb accent de català pagès, sóc capaç d'escriure tot el que he escrit aquí de forma que qualsevol persona amb connexió a internet ho pugui llegir. I ara resulta que pateixo per parlar davant d'unes 150 persones, que molt probablement no m'escoltin, sobre encara no sé ben bé què he de dir. Intento recordar el que van dir les persones que van fer el mateix que jo anys anteriors, però... no ho recordo! Crec que és perquè no els escoltava. I, és clar, ara m'ho trobo. Ai, que patiré...

De mentres, mentre em convenço a mi que estic fent alguna cosa de profit (a qui vull enganyar?) m'he posat a escriure aquest post escoltant la radio. Em sembla que ja s'ha acabat la feina per avui. La pregunta és: ha començat?

I mentre s'acaba la tarda, em repeteixo a mi mateixa: "Avui aniré a dormir aviat, avui aniré a dormir aviat, avui aniré a dormir aviat..." A veure si ho aconsegueixo. No, us enganyo. No vull anar a dormir aviat. Vull anar a dormir com a mínim tan tard com ahir, per la mateixa raó que ahir. Però això no depèn només de mi. I tinc bastant clar que avui acabaré anant a dormir aviat.