dijous, 30 de juny de 2005

He decidit que aquest dissabte aniré a la platja. Tenia pensat quedar-me tot el cap de setmana a casa, preparant-me per la setmana que ve. Però l'últim cop ja ho vaig fer, això de quedar-me a casa, i per això llavors encara em va saber més greu el que va passar. Sé que aquest cop la cosa no millorarà, així que em sembla que val més que faci la meva, perquè per més que em passi el cap de setmana treballant, quan arribi l'hora, serà el mateix de sempre.

I és que em fa por, molta por. L'últim cop em vaig passar dos dies seguits plorant. El pitjor de tot era la gent que venia i em deia que no passava res. Perquè si ploro i em venen amb això, encara m'entren més ganes de plorar. I llavors allò ja era un sortidor. Només feia que rebre trucades de gent que em volia animar. Al final, vaig apagar el mòbil i vaig decidir que no agafaria més trucades en un o dies. Després de passar-me un dia sense que ningú em preguntés que si estava bé, vaig deixar de plorar.

El que em sap més greu d'aquells dies va ser la bronca que li vaig fer a un alumne. Ara m'ho miro i veig que tenia raó, el noi no escoltava, xerrava i a sobre estava escoltant música amb un mp3. Però em sembla que em vaig passar. Mai no havia vist una classe tan callada durant tanta estona. I és que els pobres nanos no s'atrevien ni a contestar quan els preguntava alguna cosa facileta. Suposo que devien tenir por de ficar la pota i que els fotés una bronca d'escàndol.

El problema és que quan ja em pensava que ho havia superat, em vaig trobar amb una de les persones responsables. Ja feia gairebé un mes. I no se'm va acudir res més que posar-me a plorar com una bleda. De fet, estic escrivint això i ja em comencen a baixar les llàgrimes. Com la meva mare entri a l'habitació no sé pas què li explicaré. I a ma mare encara, però sóc capaç de posar-me a plorar la setmana que ve. En el pitjor moment. I això és una cosa que no em puc permetre.

Aquests últims dies només faig que trobar-me amb gent que em dóna consells. No ho he dit a gaire gent: només a les persones a qui ha estat imprescindible. Perquè tothom vol ajudar-me, però l'únic que fan és deprimir-me encara més. Em diuen que em prengui una til.la. No, no em prendré una til.la. Això només faria deprimir-me encara més, i encara m'entrarien més ganes de plorar. Comencen a insultar als "responsables". Bé, la responsable sóc jo, així que aquesta no és la paraula adequada. I no, això tampoc és el que necessito que facin. I em donen consells. Consells que sé que, arribat el moment, se m'oblidaran del tot.

Estaria bé que en comptes de passar-se tot el dia amb això, intentessin distreure'm. No demano massa. Només demano que, simplement, no me'n parlin. Parlant d'altres coses això se me n'anirà del cap. O, almenys, que no m'ho recordin cada cinc o deu minuts. Que ja fa dies que estic en estat catatònic, incapaç de poder treballar o de fer res que tingui el més mínim sentit. Només em falta que a sobre m'ho recordin.