dimarts, 12 de juliol de 2005

Si vol, ja tornarà

Fa dies parlava dels gossos abandonats. Segueixo pensant que com pot haver-hi gent amb tant poc cor d'abandonar un gos. Els gossos es fan estimar. I molt! I bé, el meu, no sé com s'ho fa, però de tant en tant em dóna alguna lliçó. Bé, o sóc jo, que interpreto totes les coses a la meva manera.

Aquesta tarda l'he deixat anar i m'he disposat a anar cap a l'hort. Feia bon dia. Feia sol, però també feia una mica d'aire, que refrescava una mica.

Avui, però, el meu gos no sentia la tranquil.litat que es respirava a l'ambient. Com que visc en una zona poc poblada (per dir-ho d'alguna manera), sempre vigilo que no hi hagi cap dels nens per fora, i si no hi ha cap nen, deixo que el gos vagi lliure, que és com més es diverteix. Si té camps per córrer, per què ha d'anar amb una cadena?

Deixar-lo lliure és una mica arriscat, però. Perquè no acostuma a fer-me cas, quan li dic que vingui. Però m'és igual. Si ell és feliç corrent pels camps, per què l'he de portar lligat només per la por a que se m'escapi?

I, com no podia ser d'altra forma, encara no havia caminat ni 20 metres que, amb un parell de salts, ell s'ha escapat i ja no l'he tornat a veure en una bona estona. L'he cridat, però no ha vingut. Així que me n'he anat tranquil.lament cap a l'hort. Al cap de poc, he sentit un bendaval que venia corrent fins on era jo, frenant de cop (per poc em tira a terra) i esperant que li fes quatre carícies.

Ha continuat al meu cantó una estoneta, fins que ha vist el camí del bosc. Ha atravessat els 200 metres de camp que hi ha fins al bosc sense que jo el pogués seguir, i s'ha perdut enmig del bosc.

Si jo, en comptes de ser jo, hagués sigut la meva mare, hagués anat al camp, cridant al gos, enfadada, perseguint-lo. Segurament, el gos s'hagués endinsat més i més al bosc, com sol fer normalment. I jo encara m'hagués anat enfadant més. Però no era la meva mare, era jo. I no tenia cap ganes de perseguir el gos. Així que l'he deixat estar. Ni tan sols l'he cridat. Si té ganes de marxar, que marxi. I si vol, ja tornarà.

No havien passat ni 2 minuts que he sentit una fressa. Era ell que venia corrent fins on era jo. Al veure que jo no el seguia i anava a la meva, doncs ha vingut.

De tornada cap a casa, jo anava caminant molt a poc a poc. I ell, que sempre corre, anava unes passes davant meu, però també a poc a poc, m'anava esperant pel camí, sense que jo li digués res. Sense que jo el cridés quan ha anat al bosc, sense que l'obligués a estar-se al meu costat. Simplement, l'he deixat lliure i ha tornat, perquè ell ha volgut (reconec que el fet de que li doni de menjar també hi deu haver ajudat bastant).

Quan he arribat a casa estava tan contenta que fins i tot l'he deixat una estona que perseguís gats.

Nota pels amants dels gats: Que el meu gos persegueixi gats no fa cap mal als gats. Simplement, ell vol jugar i els gats no el reben tan amicablement, que diguem.

Nota pels amants dels gossos: Que jo deixi perseguir gats al meu gos no fa cap mal al meu gos. Malgrat que quan arracona un gat, aquest té bastanta mala bava i intenta esgarrapar-lo, el meu gos és tan tonto que és incapaç d'atrapar un gat (i per això no rep mai esgarrapades).

Nota pels amants de no sé què: La paraula "tonto" és una paraula carinyosa en el paràgraf anterior. El meu gos és tan bon jan, que li dic tonto, malgrat que és molt intel.ligent. I, de totes formes, la paraula "tonto/tonta" dita amb carinyo pot arribar a ser més maca que l'"hola guapo" que li dedico al meu gos quan el veig.