dilluns, 4 de juliol de 2005

La meva especialitat

Tothom és bo fent alguna cosa o alguna altra. La meva especialitat és ficar la pota :-) La veritat és que no sé pas com m'ho faig, però sempre acabo ficant la pota. A totes hores. En tots moments. A vegades és perquè no entenc el que em diuen, a vegades perquè estic a la lluna, a vegades perquè sóc massa lenta i no entenc alguna broma fins que ja he ficat la pota. En fi, com em deia algú "calladeta estàs més maca" (tot i que no sé com m'ho faig, però a l'hora d'escriure, ho faig pels descosits), o com diu un proverbi àrab, "no obris la boca si el que dius no ha de ser més bonic que el silenci" (o alguna cosa per l'estil). Però jo m'entesto a seguir xerrant i xerrant, escrivint i escrivint. I, és clar, ficant la pota i ficant la pota :-)

L'altre dia parlava de com em vaig trobar a un francès en un aeroport. Jo, amb la meva confiança en mi mateixa que em caracteritza, vaig pensar que no sabria qui era. Com que estàvem molt a prop de les pantalles que anunciaven els vols, ell va mirar (jo també, però anava sense ulleres i la meva miopia no em va permetre llegir ni una línia) i em va preguntar si agafava l'avió que anava a Madrid. Jo li vaig contestar que sí. I llavors em va preguntar que si d'allà tenia avió directe a Girona. Però, és clar, és difícil per un francès dir "Girona". Si algun dia us en trobeu algun, li podeu demanar que us pronuncii Girona, a veure què diu. Jo vaig entendre "Gijón", que ja veus de què m'havia de venir a mi pensar que em parlava de Gijón, i no adonar-me que el que realment passava és que pronunciava Girona a la francesa. Així que li vaig dir que no, que no anava a Gijón. Llavors ell es va quedar molt estranyat, i em va preguntar que si no era de Girona. El segon cop que ho va dir, vaig entendre que realment volia dir Girona, i llavors li vaig dir que sí, que anava a Girona. La seva cara va ser tot un poema. Es devia pensar que era idiota (vaja, jo ja començo a tenir els meus dubtes que no ho sigui realment). Així que, per "arreglar-ho" li vaig dir que estava entre Barcelona i França... a mitja frase em va contestar que ja sabia on era i em va dir que hi havia estat moltes vegades, que era una ciutat molt maca. Una simple busqueda al google quan vaig arribar a casa em va dir que vivia a la Catalunya nord. És que jo també...

Total, que no em feu massa cas. Jo sempre fico la pota. Dia, rere dia, rere dia. Només espero poder-me riure de les meves ficades de pota (com aquesta amb el francès) i no fer mal a ningú. Perquè, és clar, a vegades les meves ficades de pota acaben fent mal a algú, i això no és el que voldria.

En qualsevol cas, qui sigui que hagi arribat aquí per la raó que sigui... perdoneu a les pobres noies especialistes en ficar la pota. Nosaltres us ho agrairem :-)