dimarts, 26 de juliol de 2005

Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil

Feia dies que a tothom que em trobava pel carrer, pel messenger, que trucava... li feia la mateixa pregunta. I tothom em donava la mateixa resposta: un somriure i un “no en tinc ni idea”. O la mateixa frase, amb diferents variacions.

I jo seguia perduda. No sabia ni com m’hi havia de posar. No sabia ni per on començar. Això de parlar mai ha sigut la meva especialitat. Jo sempre he callat. Sempre he escoltat el que deia l’altra gent. Sempre que ho he pogut evitar, m’he posat en segon pla, intentant no dir massa res, intentant no cridar l’atenció.

Però aquest cop, i sense que jo ho hagi demanat, m’han posat en un bon merder. I, és clar, he de parlar davant d’un munt de gent. Però el principal problema és que no sé què he de dir! Bé, no ho sabia. Ara sé què he de dir, però allò que diumenge al vespre semblava una bona idea, quan vaig arribar a casa, em va semblar que potser no ho era tant. O potser sí.

Com deia, tothom s’escaquejava i ningú em donava cap idea. Fins que algú em va dir que m’ajudava. I el meu nivell de desesperació era tan gran que en uns minuts sortia de casa, per anar a que m’ajudessin.

La veritat és que em va ajudar, i molt. De fet, jo gairebé no vaig fer res. Bé, sí que vaig fer... escrivia el que em dictaven. Encara no entenc com se li pot dir a algú amb tan poca facilitat de paraula que es posi a xerrar davant d’un grup de gent. No, no, i no! L’únic que fan és fer-me agafar un atac d’ansietat... Sort que conec a gent que té facilitat de paraula i em volen ajudar, que sinó...

Ara, més o menys, ja tinc escrit el que he de dir. Més o menys, perquè només d’imaginar-me el lloc on he de parlar ja em bloquejo i sóc incapaç de parlar i dir dues paraules seguides... o d’escriure-les.

Si fins i tot vaig fer un assaig davant de la persona que pràcticament havia dictat el que estava escrit i em moria de vergonya. Em moria de vergonya parlant davant d’una sola persona! Ai, que patirem...

Una estona més tard, la resposta (i la solució?) al meu problema va venir de la meva pròpia boca: “Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil”. De fet, no parlava d’aquest tema, però el fet és el mateix. És molt fàcil parlar davant d’una pantalla, dir el que penses. Encara que hi hagi algú a l’altra banda que saps que llegeix el que dius, en aquest moment, o al cap d’una estona. Que m’ho diguin a mi, famosa pels meus mails llargs i que em dedico a escriure posts llargs i més llargs, però que llavors sóc incapaç de dir dues paraules seguides.

En fi, ara que ja tinc un guió, m’he posat a davant de l’ordenador i em disposo a escriure el que he d’escriure. Estic sola: la radio, el paper, l’ordenador i jo. Tinc una hora i mitja abans no hagi de marxar. Ho aconseguiré? De moment, em sembla que no vaig massa bé, perquè en comptes de posar-me a escriure el que he d’escriure, m’he posat a escriure aquest post. En fi, ho intentaré...