Entrada triomfal

Arribo a casa. Deixo el cotxe davant de casa. Cap més cotxe aparcat a fora. Busco les claus. Coi, si que estan ben amaga... Merda! Maleeixo a la persona que ahir em va fer treure les claus d'on són sempre. D'allà a la butxaca. I de la butxaca... a la rentadora... Bé, a la rentadora del tot no hi han acabat, però gairebé. Merda!

Vaig fins a la cuina. Segur que hi ha algú dinant. Finestra tancada, persiana baixada. Ai, que anem malament. Porta amb la persiana a la meitat. Ai... encara no hi ha ningú! Que estrany... M'ajupo. Miro. No hi ha senyal de vida. Merda!

Truco al timbre. Res. Torno a trucar. Res. Tercer cop. Res. Intento mirar per la finestra del garatge. Ho deixo estar. Sóc massa baixa i no veig res.

M'espero un minut. Sembla que no hi ha ningú a casa. M'encamino a casa dels veïns. Trec la clau de... bé, trec la clau del lloc on sol estar amagada. Entro. Silenci. Foscor. Estan fent la migdiada. I jo els acabo de despertar.

Cara de bona nena. Veu suau. Ja que els acabo de despertar, almenys que no s'enfadin massa...

- Teniu una clau de casa veritat?

Em diu on és. No la trobo. M'hi estic una estona. Al final la trobo. Merda! És la clau xunga...

Torno a casa. Intento obrir la porta del garatge. Un cop... no puc. Un altre cop... tampoc puc. Hi torno... no puc. Bé, la clau obre una altra porta...

M'acosto a l'altra porta. L'obro. El gos se'm mira. És la porta que obrim per anar a passejar el gos. Es pensa que el vull treure a passeig. Li he de dir que no. Se'm mira amb una cara que em fa una pena... Intenta sortir. Li barro el pas. Se'm mira i no entèn res...

Entro a dintre. Passo per un soterrani que fa una mica menys de metre i mig d'alçada. El gos em ve al darrere, mig plorant perquè no el trec a passeig. Arribo al final, a la segona porta falsa. Una caseta de gos em barra el pas. Després de la caseta, una barbacoa i un piló de llenya.

Tenco el llum. Veig que no me'n sortiré. El torno a obrir. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Obro el llum de casa. Salto la llenya. Salto la barbacoa. Salto la caseta. Tenco el llum del soterrani. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Tenco el llum de casa i obro la última porta fins arribar a casa per la porta falsa.

Just obrir la porta falsa, veig la tele. La persiana de la porta de la cuina a dalt. La persiana de la finestra a dalt. I una veu, que en comptes de dir hola em diu: "¿Dónde te habías metido?" No sé si riure o plorar. Callo. Val més. Segueix una bronca: que si no tinc paciència, que quan ha sortit a obrir la porta ja no hi havia ningú, que com coi puc anar per la vida sense claus, que per què no he entrat pel garatge com la gent normal, que si he deixat la caseta, la barbacoa i la llenya al seu lloc...

Coi, que he sigut jo la que he hagut de fer malabarismes!

Em sembla que trigaré a tornar a deixar-me les claus a dintre... O no, perquè amb el meu cap...

Algú necessita una lladre professional?