Més petites coses

Més petites coses, per rellegir el dia que estigui deprimida. Perquè les petites coses són les que fan la felicitat. Sense aquests petits moments, la vida no seria el que és.

L'altre dia estava sola al despatx (vaja, com sempre) i estava bastant enfadada. Enfadada amb mi mateixa i amb el món en general. De cop, sento que truquen a la porta. Merda! I ara qui coi ve a molestar? S'obre la porta i m'apareix una cara coneguda. Em quedo sorpresa, però de veritat. Era una cara que ja no esperava tornar a veure més. No perquè no la volgués tornar a veure, sinó perquè el més normal és que no l'hagués vist mai més. Em devia quedar la cara ben parada. I és que jo no sé dissimular quan estic contenta, trista, sorpresa... I em deixa anar: "Només he vingut per donar-te les gràcies". Com va dir una amiga meva: "ohhhhhhhhhh!" La veritat és que no m'ho esperava. No tenia perquè venir. No havia de donar-me les gràcies, jo simplement havia fet la meva feina. Sí, d'acord, podria haver-la fet pitjor, podria no haver-m'hi esforçat tant. Però, al cap i a la fi, em donava les gràcies per una cosa que jo crec que és la meva obligació. Em va fer il.lusió per mi. Em va fer il.lusió que vingués a donar-me les gràcies. La gent ja no acostuma a donar les gràcies. I em va fer il.lusió per ell, perquè se n'ha sortit.

Fa uns dies vaig arribar a casa una mica tard. Estava cansada (em sembla que m'ho hauré de fer mirar, això). Havia treballat tot el dia. Vaig entrar el cotxe a dintre del garatge. Quan sortia del cotxe, vaig veure una nena petita, d'uns dos anys, que venia corrent com una desesperada cap on era jo, només per dir-me hola. Aquestes coses treuen el cansanci de cop.

Uns dies més tard, estava sola a casa i vaig sortir a fora. De cop, sento una veu que diu: "On vas, tan ràpid?" Em giro cap al lloc d'on venia la veu. Veig a la nineta dels meus ulls, que estava a uns 200 metres de casa, i que al sentir la porta va mirar. Al veure'm, va arrencar a córrer amb tota la velocitat que podia, només per acabar xocant contra les meves cames i estirant els braços perquè l'agafés a coll.

Seguint amb els nens, l'altre dia va ser el sant d'un d'ells. Li vaig comprar un regalet petit. Però una cosa que sabia que li agradaria. Vaig arribar i li vaig donar. Al nen li va encantar la joguina. Li va encantar tant, que va voler-se posar a jugar en aquell mateix moment. Jo havia de jugar amb ell i ningú més. Va arribar més gent amb més regals, però no en va obrir ni un de sol. Ell només volia jugar a aquell joc i només volia jugar amb mi (si, ja ho sé, els altres adults no estaven tan contents com jo).

I ja, finalment, el millor moment de tots, encara que no el visqués jo. Es tracta d'un nen que deu tenir uns 10 anys. És molt vergonyós. Mai diu res a ningú. En certa manera, em recorda a l'Estranya de finals dels 80. Quan vas a un lloc on hi és ell, la resta de nens venen a saludar-te. Ell es queda en un racó. Et mira, però no diu res. Intenta passar desaparcebut. He vist moltes vegades els adults responsables com li diuen que ha d'anar a saludar a la gent, com li diuen que no ha de ser tan vergonyós. Però ell segueix quedant-se al seu raconet, fent el que li agrada fer.
Quan el veig, jo també estic en el meu raconet. No me li acosto a dir-li res. Sé que té vergonya i que prefereix que no li digui res. També prefereix que no hi vagi, perquè si hi vaig, algú el renyarà per no haver-me vingut a dir res. Així que quan arribo, me'l miro des del meu racó i faig un somriure cap al racó on és ell. Ell està content, perquè veu que m'he recordat d'ell, però s'estalvia que el renyin.
L'altre dia anava amb els seus pares i es van trobar amb els meus. Ell estava callat, com sempre. La seva mare li va dir al meu pare que estava interessat a venir a fer una cosa. El meu pare, content, li va dir que cap problema, que vingués quan volgués i que ell ja l'ensenyaria. Llavors, aquell nen, que no diu mai res, que no es queixa de res, va parlar. Només va dir una cosa. Sé que si jo hagués sigut allà no l'hagués dit, i que per tant és una reacció que no hagués vist mai. Però em va fer tanta il.lusió... Simplement va dir: "No. Jo vull que m'ensenyi l'Estranya."