dissabte, 2 de juliol de 2005

Aunque la mona se vista de seda...

Hi ha gent que té una elegància natural. Altres, sempre semblem micos :-)

Ahir, no sé per què (bé, sí que ho sé, però és igual) em va venir al cap una escena que es va produir fa un cert temps. Va ser en un aeroport, bastant lluny d'aquí.

M'havia passat tota una setmana en una ciutat, que estava aproximadament a una hora de camí de l'aeroport on estava en aquell moment. A l'hora de tornar, tenia tres opcions: tornar en taxi (que em costaria bastant car), tornar en autobus (i arribar a l'aeroport 5 hores abans de que sortís l'avió) o tornar en cotxe (amb una persona que agafava un avió dues hores abans que jo, però que no parlava ni anglès, ni castellà, ni tan sols francès). Vaig quedar-me amb la última opció, que a part de ser la més barata :-) em permetia un temps a l'aeroport per acabar de gastar els diners que em quedaven i no haver-los de canviar (per coses de la vida, a l'hora de canviar havies de pagar una taxa fixa propera als 5 euros i vaig preferir que m'estafessin les botigues de l'aeroport que donar diners al banc del país).

En aquell país era estiu. Aquí era hivern. Hi feia una calor de mil dimonis i el que portava el cotxe, que no parlava cap llengua amb la que ens poguessim entendre mínimament, va obrir les finestretes del cotxe fins a baix de tot. Anàvem per autopista, i no anàvem precisament a poc a poc. L'aire que entrava per la finestreta em molestava bastant, però jo no li vaig dir res. Entre altres coses, tampoc ens enteníem i no volia començar a molestar diguent coses per signes a algú que està conduint.

Quan vaig arribar a l'aeroport, em vaig afanyar a facturar la maleta (una cosa menys per portar a sobre). Vaig anar a comprar unes quantes coses. Finalment, vaig entrar a la zona d'embarcament. Encara em sobrava l'equivalent a uns 5 o 6 euros. Me'ls havia de gastar en alguna cosa, perquè llavors ja sí que no tenia cap mena de sentit canviar-los perquè em donessin uns quants cèntims...

De cop, quan anava a entrar a una botiga, despistada com sempre, vaig mig xocar amb algú que sortia. De fet, si no fos perquè media dos pams més que jo, podria haver dit que gairebé me l'emporto pel davant, perquè ell es va parar i jo continuava caminant, mirant cap a una altra banda, sense adonar-me'n que anava a xocar amb ell. A sobre, jo el coneixia...

Era una de les persones que havien estat al mateix lloc que jo la setmana anterior. Una de les persones importants. La típica persona que sempre va elegant. Li esperaven pràcticament les mateixes hores d'avió que a mi. Ell anava fins a París, i d'allà a no sé quina ciutat francesa, i jo fins a Madrid, i llavors fins a Barcelona (bé, i llavors tren i més tren, fins a casa). Anava ben vestit, amb un "traje", crec que fins i tot portava corbata, amb una americana penjada del braç (em vaig preguntar si quan arribés a París no tindria fred, només amb allò, i amb la fred que hauria de fer a París) i un maletí petitó.

En aquell moment em vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar que deuria semblar un coi de boja. Sense mirar cap a on anava, xocant amb la gent. Havia passat una hora en un cotxe amb la finestreta a baix de tot, i tenia tots els cabells enredats i semblava un dels Jackson five. Gràcies al fabulós Sol de sota l'equador a l'estiu, un dels meus braços (només un!) estava vermell gamba, a punt de sortir-hi bombolletes d'aquelles que surten quan t'has fet la cremada del segle. La meva cara estava de forma similar: al tros que li havia tocat l'aire del cotxe estava gamba total i l'altre mig gamba, mig normal. Portava una motxilla amb el portàtil i no sé quantes coses a dintre, que en feia gairebé dos com jo. A sobre, de mi penjaven una càmera de fotos (que hauria d'estar a dintre de la motxilla, però que l'acabava de treure per fer alguna foto a alguna xorrada) i un bolso, del qual només se'n veia el cordill que el lligava, perquè penjat d'ell hi portava un jersei i una jaqueta, que gairebé tocaven al terra. A sobre, portava dues o tres bosses amb coses que havia comprat. Simplement, patètic.

No parlaré de la conversa de dos minuts que vam tenir, on jo vaig ficar la pota un mínim de 3 vegades. I és que jo sóc l'especialista número 1 en ficar la pota. Tota la història ve perquè hi ha persones, com aquesta que em vaig trobar, que sempre fan bona pinta. Estic segura que me'l trobo l'endemà al matí, després d'haver passat tota la nit a l'avió, i que seguiria fent la mateixa cara, donant bona impressió. D'altres, en canvi, sempre semblem una espècie de micos, sempre sembla que anem desgabellats. No sabria com explicar-ho. Una mica com en Roberto Dueñas (amb tots els respectes per ell). Fem el que fem, ens posem com ens posem, sempre anem de la mateixa forma. I és que ja ho diuen els castellans, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".