Els germans

Els conec de tota la vida. De fet, fa temps que no els veig. Concretament, fa gairebé un any, des de l'últim cop que va ser la festa del meu poble.

La seva mare i la meva són amigues. Van anar al cole juntes, al poble on visc jo ara. Ells ja no viuen al poble, però per la festa acostumen a venir, amb els seus pares.

El gran té dos anys més que jo. El petit, en té un menys. Un és clavat a la seva mare, l'altre és clavat al seu pare.

De grans no ens hem vist gaire. Malgrat que els veig cada any, em sembla que si els trobés pel carrer no els coneixiria. O potser sí, què sé jo! Veure'ls un cop l'any, el dia de la festa major, quan no hi ha massa llum, és una bona excusa per no reconèixer-los pel carrer, em sembla.

Els records que tinc d'ells són de quan érem petits. No sabria dir l'edat. Potser jo tenia uns 10 anys. Potser m'equivoco. Venien a casa meva a jugar o anava jo a casa seva. Bé, això de que anàvem a jugar era una excusa. Les nostres mares volien quedar, i feien veure que era perquè els nens juguessin junts. Cosa que intentàvem, tot i que no sé massa si conseguíem.

El fill gran era molt seriós i molt vergonyós. De fet, diria que continua essent-ho. Cada cop que hi havia una trobada d'aquestes, es posava en un racó i no ens deia res a la resta. No sé si era perquè el seu germà i jo érem massa petits o si era perquè era massa vergonyós.

El fill petit era molt simpàtic i xerrava pels descosits. El record que tinc és de jugar sempre amb ell. A cotxes. Amb l'scalestric que vivia permanentment a l'habitació buida de casa. A caniques. A pilota. A dibuixar. Era igual.

Un dia estàvem pintant. Jo no sé què dibuixava, o què feia. De cop, va agafar la meva capsa de retoladors i la va portar a on eren els grans. Jo estava a la lluna, com sempre. Però al veure que els grans reien, vaig preguntar què passava. El fill gran, des del seu racó, s'enterava del mateix que jo. El fill petit va venir amb la capsa de retoladors i me la va donar. Escrit amb retolador, a la capsa, hi havia escrit: "A en *** li agrada l'Estranya". Els *** representen el seu nom, per si de cas algú pensava en el germà. Jo pensava que em moria de la vergonya. Vaig agafar un rotulador per pintar-hi per sobre, que no es veiés.

Recordo que des d'aquell dia em feia moltíssima vergonya anar a casa dels germans o que els germans vinguessin a casa. Des d'aquell dia, en comptes d'haver-hi el germà sol en un racó i el germà petit i jo jugant junts, estàvem tots tres separats, cadascun en un racó. El germà gran no s'acostava a ningú. El petit, no s'atrevia a acostar-se a mi. I jo no m'atrevia a acostar-me al gran (era tan seriós!) ni al petit (em feia vergonya).

Les visites es van anar fent més espaiades en el temps, fins que va arribar un moment que vam deixar d'anar nosaltres a casa seva i ells a la nostra.

No sé si aquest any vindran a la festa del poble. Aviat ho comprovaré. L'únic que sé és que fa pocs dies, la meva mare em va parlar dels germans. Em va dir que havia parlat amb la seva mare. I que la seva mare havia dit: "Sí, no tenen nòvia. I, és clar, fan com la teva, que no surt mai. I, és clar, aquests que no surten mai, com es poden conèixer? Haurem d'organitzar una trobada, perquè es coneguin". Vaig estar a punt de dir-li a ma mare que ja ens coneixíem, però vaig callar. Ahir ma mare els va trucar per convidar-los a la festa del poble. I la mare va dir que ella i el marit vindrien. I que molt probablement també vindrien els "nens". Quina por que em fan, aquestes dones!