dilluns, 18 de juliol de 2005

Ja fa més d'un mes. No me'n sento gens orgullosa. Sona el despertador. Ahir al vespre tampoc vaig preparar les coses. Ho hauria d'haver fet. Si ahir hagués preparat les coses, avui tindria l'obligació moral d'aixecar-me aviat. Però ja fa massa temps que no ho faig, i llavors al matí no m'aixeco.

Paro el despertador. El poso una hora més tard. Total, arribaré a treballar a la mateixa hora i hauré dormit una horeta més. Però als dos segons la meva consciència m'avisa: "No ho facis". Així que paro el despertador perquè no soni a les 7. Ja és de dia. Vaig a esmorzar.

Amb els ulls encara a mig obrir, em trobo una cara sorpresa, sense son. Acaba d'arribar de treballar. Feia molt que no em trobava a aquestes hores per casa (almenys desperta). És una cara contenta.

Esmorzo. Preparo les coses. Em vesteixo. Rellotge. Merda, vaig tard! Em preparo per sortir corrents de casa. Obro la porta del garatge... merda! Algú s'ha deixat el cotxe aparcat just a davant. L'algú que acaba d'arribar de treballar. Cotxe fora. Marxo. Ulleres de sol :-) Feia molt que no portava ulleres de sol a aquesta hora.

Arribo. No hi ha ni la recepcionista. Miro el rellotge. Miro l'horari. Sí, sembla que vaig bé.

Entro cinc minuts tard. No hi ha ningú. Ui... Just darrere meu entra una noia que no havia vist en ma vida. A darrere seu la monitora. "Feia molt que no et veia". Se'm cau la cara de vergonya...

Als cinc minuts ja no puc amb la meva ànima. No, no puc tornar a trigar més d'un mes a anar-hi. Ni per estar fora, ni per feina, ni per res. No és bo per la salut!

Una hora més tard torno a entrar al vestidor. La meva cara ha canviat el blanc pàlid per un vermell cridaner. Tampoc li costa massa. El vermell estarà a la meva cara com a mínim fins a mig matí. Potser fins a l'hora de dinar.

Entro i una veu em saluda: "Hola, bonica". Sempre em diu bonica. No sé per què. Li dic hola amb un somriure. Ja fa un any i mig que ens saludem, però seguim sense saber com es diu l'altra, a què es dedica, res de res. Em continua parlant: "Tu aquí com sempre, eh! Ets de les fidels". Se'm cau la cara de vergonya. No sé quina cara posar ni què dir. "Ara feia molt que no venia". "Sí, jo la setmana passada tampoc vaig venir, però avui he decidit que havia de venir, perquè sinó ho vas deixant i al final ja no vens". No sap la raó que té. Però jo demà m'he de tornar a quedar sense anar-hi, perquè no puc. I dimecres he d'anar a Barcelona, així que és probable que tampoc hi vagi. Però no, dimecres hauré de fer algun invent o acabaré per no tornar-hi fins al setembre. Prou excuses! Jo sóc de les fidels. He d'aconseguir aixecar-me cada matí a una hora decent per anar-hi.

Tot continua desert. Perfecte. Així puc triar la dutxa que més m'agrada. De fet, a no ser que estiguin totes plenes, sempre puc anar-hi. Per mi és la millor, però segons sembla, a l'altra gent no li agrada. Per mi, perfecte, així no me la pren ningú. I no, no dic el perquè m'agrada, no fos cas que algú ho veiés i llavors me la traiessin. Només dir que és la única que és diferent, perquè té una columna. És que encara no entenc com no és la que s'utilitza més.

Surto d'allà. Primer semàfor: la tarjeta a dintre la bossa. Segon semàfor: em poso el rellotge, els anells i les arrecades. Al cantó, un home se'm mira estranyat. Li torno la mirada. Sí, què passa? Aprofito els semàfors per posar-me les arrecades, algun problema? Total, si no els aprofito per res, m'avorreixo. Almenys faig alguna cosa de profit. Tercer (i últim) semàfor: agafo el mòbil de sota el seient del cotxe i l'engego. Tot cronometrat: cada dia em trobo tres semàfors vermells i el ritual de cada semàfor ja està fixat.

Arribo. Encara no hi ha ningú. Tot i haver fet una hora de gimnàs, sóc (gairebé) la primera d'arribar. Com cada dia, vaja. Bé, com cada dia no. Demà arribaré tard. I dimecres no hi aniré. Això sí, dimecres espero poder-ho arreglar per anar a gimnàs al matí.