diumenge, 2 de març de 2008

Idiota

Estic a punt d'acabar un llibre que m'ha portat més temps del que m'hauria d'haver portat. Sona el mòbil. Queden 30 pàgines del llibre, i el mòbil està al pis de dalt. Passo del mòbil i acabo el llibre.

Un cop acabat el llibre, vaig a mirar què diu el mòbil. Una trucada perduda. Quina sorpresa! Miro de qui és i me n'estranyo. Sí, a la pantalleta hi posa un nom, però... Bé, el nom és conegut, i ens hem vist al matí, el que m'estranya és que després d'haver-nos vist al matí, ara truqui. Repasso mentalment les meves coses i les tinc totes. Així que agafo el mòbil i...

I esperava que truqués. Em coneix, i sap que acostumo a desatendre el mòbil bastant sovint. Em demana perdó. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que hagués fet una cosa mal feta. Però bé, em demana perdó i jo li dic que no es preocupi. Sento que el que ha fet no ha sigut res dolent, no ha estat fet amb mala intenció i no ens han fet trampes per culpa seva. Li dic amb tot el convenciment. Li dic perquè així ho crec, i perquè crec que la gent no es dedica a fer aquestes coses...

Uns minuts més tard em sento idiota. Idiota. Idiota. I idiota elevat a l'infinit. Sí, ens han fet trampes. Ens l'han fotut de dalt a baix, només perquè la persona que m'ha trucat i jo hem actuat de bona fe. I coi, fa tres o quatre setmanes també vaig actuar de bona fe i me la van fotre els mateixos, la mateixa gent, els mateixos que avui jo deia que no me la podien fotre.

Em sento tan idiota. Però tant!

I m'adono que realment ho sóc. Segueixo essent aquella nena de 12 o 13 anys, que les persones més properes que tenia eren aquells nois de 15 o 16. Jo era la petita, i ells eren els més petits, a part de mi. Jo només volia que m'acceptessin. Només volia formar part del seu grup. Només volia no estar sola. Només volia ser acceptada.

Ni tan sols el dia que amb 13 o 14 anys vaig sentir a dos catxondejant-se de mi quan es pensaven que no els sentia, vaig deixar d'intentar que m'acceptessin. No té cap sentit, i ho sé. Però jo només volia això, ser acceptada. Al cole era una marginada, però fora del cole... doncs això, que era el que jo volia.

Però què volia? Des de quan nois de 16 o 17 anys adoptaran a una nena de 13 o 14 anys?

Recordo un dia en què els grans em van posar a l'altra banda. Havia d'anar contra ells. No volia. Em vaig revelar. No massa, però sí internament. Per què? Per què m'havien de fer anar a donar la cara, posar-me en contra seva i davant seu? No, no hi volia anar. Volia quedar-me a casa. O volia tenir dret a decidir a quina banda em posava. Però no, em vaig haver de posar en contra seva. I encara no sé per què em va saber tant de greu. Bé, sí que ho sé. Ells no m'haguessin acceptat si jo m'hagués posat de la seva banda. Però jo, en la meva desesperació per ser un d'ells, volia posar-me de la seva banda. No ho vaig fer.

Com pot ser que ara, 13 anys més tard, encara m'ho facin pagar? Ara ja no són aquells nois grans. Ara som tots de la mateixa generació. I ara, després de tants anys, em dic a mi mateixa que no m'interessa formar part del seu grupet. M'ho dic, i m'ho crec.

Però no m'ho dec creure del tot. Perquè quan hi sóc pel mig, n'hi ha prou amb què algun em vingui amb paraules amables. Només un, només unes paraules amables, i ja me l'han fotut.

Avui me l'han fotut, i molt grossa. A davant dels meus nassos. Just a davant. I jo, que sempre ho observo tot i que m'acostumo a adonar de les coses, ni me n'he adonat. Com una idiota. No, no me n'he adonat. Llavors m'han trucat, demanant perdó. I he seguit sense adonar-me'n. Però algú altre m'ha fet veure les coses clares. I ara ho tinc gravat al cervell. Merda.

Ahir mateix em vaig apostar amb algú que ens la foterien. Ahir mateix vaig dir-me a mi mateixa que intentaria vigilar. Ahir mateix em vaig dir que no tornaria a caure en un error de principiant, que fa molts anys que corro per aquests móns.

I avui ha fet falta només un somriure, o una paraula amable, o tot plegat, perquè tot això que vaig pensar ahir desaparegués. I me l'han tornat a fotre. I no em puc treure les imatges del cap. I... I no m'agrada.

No m'agrada la meva jo que vol ser acceptada. No m'agrada la meva jo que vol que l'acceptin a qualsevol preu. Però, sobretot, no m'agrada la meva jo idiota que es deixa manipular per un somriure, o una paraula amable, o tot plegat. Que ja no tinc 15 anys!

5 comentaris:

Tirai ha dit...

Ei, ei, tranquil·la! No siguis tan dura amb tu mateixa! Al cap i a la fi, els que han fet trampes han estat ells. Tu com que no en faries, no te n'has adonat

Llum ha dit...

Gràcies, Tirai. Però, no ho sé, em molesta que després de tants anys en aquest món em continuin prenent el pèl. I el problema és que em sembla que saben que me'l seguiran podent prendre tota la vida...

francesc ha dit...

Bona nit Llum,
segurament sempre (o quasi sempre) que actuem amb bona fe, si els altres ens la volen fotre, podran fer-ho. Per tant estigues tranquil·la amb tu mateixa per ser com ets i per actuar com actues!

XeXu ha dit...

No et torturis, de veritat, no paga la pena. Hi ha gent dolenta, encara que vulguem creure que no. És trist, però de vegades la gent que menys t'esperes és la que més s'aprofita de tu. Darrerament han estat robant al departament on treballo. Ens sembla inexplicable, perquè no han trencat res, i s'han estat emportant un ordinador en tres tandes, i sense emportar-se res més. Tot apunta a que això ho ha fet algú de dintre, que sap que a partir de certes hores aquell ordinador estava desatès. I jo no puc acabar-m'ho de creure, com pot ser que una persona que treballa allà mateix es dediqui a aquestes coses? És que no m'entra al cap! Però no obstant, l'ordinador ha estat desmantellat. Com ho sé que no ha estat una persona que em creuo i saludo cada dia? No sé, trobo horrible que algú faci una cosa així perjudicant el departament i tots els companys.

Ja sé que té poc a veure amb el que dius, però m'ha vingut al cap i és un exemple de que de vegades som de massa bona fe, i no podem concebre que algú faci certes coses, perquè nosaltres no les faríem. Però aquestes coses passen, així que hauríem d'estar preparats.

Llum ha dit...

Estic tranquil.la, Francesc, estic tranquil.la. Però... no ho sé, em sento idiota, a vegades!

Ostres, XeXu, això van fer??????? Ja els hi val! Buf! No és el mateix cas, però sí que s'hi assembla. Ara, si se'l van emportar amb tres tandes, no hi havia la possibilitat de vigilar, després del primer terç de robatori?