Blanc

Miro per la finestra i tot és blanc. Bé, enganyo: no tot és blanc. Tot és negre, i quan llampega deixa veure un terra ben blanc.

Pedrega. Sí, pedrega.

He baixat al pis de sota i he sentit gent que deia que nevava. No, no neva. Es sent com cau, i la neu no fa fressa. Pedrega.

Miro el cotxe per la finestra. Pobret! Amb el que pedrega, i ell fora, a l'intempèrie. Jo que el cuido tant i el tinc com si fos nou! Que sempre dorm a dintre... En fi, al vespre hauré de mirar els desperfectes. Ara qualsevol surt a mirar, que total no es pot fer res.

Em fa gràcia que estigui blanc. M'agraden els llamps i trons. Només que... només que estaria bé que fos neu, i no pedra.

Coi, que jo volia que plogués, i m'encanta que plogui. Però la pedra és diferent. Tinc la sort de veure vegetació des de la finestra i la pedra no és bona per la vegetació. Bé, ni pel cotxe!

I he parat de treballar, com tota la gent que m'envolta. És una cosa excepcional. Fa tant de temps que no plou que un dia que plou una mica ens paralitza a tots i tots ens amorrem a les finestres a contemplar com plou. O com pedrega. Jo ja ho faig normalment, però ara que feia tant de temps!

Està tot blanc. I m'agrada. M'agrada que estigui blanc. Perquè això vol dir que com a mínim cau alguna cosa del cel.

Però tinc dues objeccions:

1. Vull aigua, no pedra.
2. Demà havien de venir els paletes, després de no sé quan de temps. Si plou, no poden venir. Després de tant de temps de no ploure... quin dia es posa a ploure? Ara aniran a alguna altra obra. I vés a saber quan tornaran.

Me'n vaig a observar com llampega. I com el terra és blanc :-)