El primer dia!

Hola, em dic Maia i fa mooooooooolt que la Llum no em deixa passar per aquí... Llum, Llumeta, que em deixes fer un post?

Ahir la Llum em va acompanyar a la seva primera classe del curs del centre cívic. Quins nervis, mare meva! Que està més nerviosa quan ha d'anar a classe que quan n'ha de fer una!!!

Una hora i deu minuts abans de que comencés la classe, va agafar una motxilla i va anar al lavabo a canviar-se. Va sortir d'allà amb la roba ja d'anar a classe, i una hora abans de començar la classe sortíem de la feina, en direcció al Centre Cívic.

Al cap d'un quart d'hora, passàvem per davant del Centre Cívic amb el cotxe. La Llum al.lucinava de la velocitat a la que havíem arribat. Però quedava el més complicat: aparcar!

A prop del Centre Cívic (a partir d'ara, CC, que he d'anar saltant per les lletres i em fa mandra!) és impossible aparcar. Així que la noia va anar directa cap a un CAP on (encara) no hi ha massa pisos construits, i al ser un CAP, hi sol haver una mica de moviment de gent.

Em pensava que li agafava un atac! Quan ja no podíem fer marxa enrere, de cop, ens trobem en un embús. 10 minuts parades al cotxe. Va estar a punt de fer-me sortir perquè anés a mirar què passava! Érem a un quart d'hora a peu del CC, i la Llum té localitzada una zona amb aparcament fàcil a mitja hora del CC, però... però estàvem tancades en un carrer amb direcció obligada a la dreta, en total, uns 300 metres... i estàvem parades!

De cop, tirem una mica, i ens posem just davant del CAP. Un home surt del CAP i va directe a un cotxe. La Llum remuga. Hi ha dos cotxes al davant que podrien aparcar abans que ella. Ai! I es mira el cotxe. Està força encaixonat i el cotxe és una mica més petit que el de la Llum.

- Mira, Maia, si no puc aparcar... potser millor, perquè aquí el cotxe no hi entra ni en somnis! I, a més, és a l'esquerra! I ja saps que jo mai aparco en línia, perquè tots els aparcaments que trobo són en bateria...

Però el primer cotxe no aparca. I el segon tampoc. I, de cop, tenim a la Llum havent d'aparcar en un lloc petit. Amb una cua de cotxes impressionant al darrere. I uns paletes al carrer que comencen a mirar.

I què fa la Llum? Doncs no sé com s'ho fa, però sempre, quan ha d'aparcar amb pressió, ho fa bé. Sí, senyora! A la primera i sense maniobra.

Sortim del cotxe. Agafa l'mp3 i la veig somriure.

- Per què somrius?
- Escolta, escolta! M'ha saltat sola, jo no l'he fet saltar!



Arribem aviat, i a la porta ens trobem algú. Algú que no és del curs, però que, és clar, sembla que visqui en aquell CC.

Paguem i comencem a mirar.

- Llum, estàs segura del que fas? Tota la gent que hi ha aquí té edat de ser la teva mare! Fins i tot alguna té edat de ser la teva àvia!
- Calla, calla! I jo que patia més per l'altre curs que no pas per aquest!

Quan és l'hora, arriba més gent jove. Però jo apostaria una de les meves antenes a que la Llum és la més jove, amb diferència. Potser alguna en té 30 pocs, però totes semblen més grans...

Arriba el professor i, quan comença a parlar, veig com la Llum somriu.

- Aquest fa el mateix que tu el primer dia que et poses davant d'un grup. Li falla la veu! Està nerviós!!! Ostres, com se li nota!

Però, al cap d'un moment, fa el que fa la Llum. Passada la vergonya inicial, comença a parlar del que li agrada, i comença a agafar confiança. I, al cap d'un moment, ja no es nota que la veu li tremola i ja sembla que tingui confiança en sí mateix.

I llavors els fan presentar. Jo em miro a la Llum. I al.lucino.

Sí, al.lucino!

No l'havia vist mai presentar-se a davant d'un grup. Però ella sempre m'havia dit que no podia. Que no. Que li costava un munt.

Però no és el que veig. Veig a una noia segura, segura de sí mateixa, parlant alt, sense cap vergonya.

- Maia! Ostres! No m'hi havia trobat mai! No m'ha costat gens, de presentar-me! On és, la vergonya? Maia, estic molt contenta!!!

Del curs no en diré res. Potser algun altre dia. O no :-) Em va agradar el que feien, sobretot perquè vaig riure de les postures de la Llum i dels seus moviments!!! Noooooooooooo! No em censuris, Llum!!!

Quan vam sortir, em va dir una cosa:

- Genial. Per què no he vingut abans? Ja tinc ganes de que torni a ser dimecres! Dimecres que ve suposo que ja començarem "de veritat", i tot i que l'escalfament em costarà, sé que m'anirà bé. Però la resta... la resta és genial! Per què no vaig començar abans?

S'han acabat les vacances

M'he passat l'última mitja hora ballant.

Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.

Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.

Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.

Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.

Quan torni de viatge, em vaig dir.

Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.

Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.

Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.

En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.

S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.

I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?

No, no tornaré. Ja he tornat!

Segur que a l'altre vestidor no passa

Sempre he pensat que la única forma de millorar, de progressar, és proposar-se grans reptes. Potser també és la única forma de tenir poca confiança en mi mateixa. Però així m'ha anat prou bé.

Com quan anava al cole i estudiava per treure un 10. Si estudies per treure un 10, potser no arribaràs a treure'l, però si tens un mal dia, o les coses et van malament, treuràs un 8 o un 9. Si, en canvi, estudies per treure un 8 o un 9... llavors el més probable és que acabis traient un 6 o un 7.

Potser és que sóc jo, que sóc una mica incompetent, però no ho sé, sempre apunto alt. Com la gent que vol negociar alguna cosa. A ningú se li acudeix demanar exactament el preu que vol, el que està disposat a acceptar per vendre. Sap que, d'alguna manera, haurà de cedir, així que posa el preu més amunt. I així, posant el preu amunt, té un cert interval per baixar, i si aconsegueix més del que estava disposat a acceptar, doncs millor.

El mateix faig amb l'esport. Vull tornar a córrer com ho feia. I si no forço la màquina, no hi arribaré mai. Si em marco córrer 20 minuts a la velocitat de creuer (algun dia ho he d'explicar...) no passaré mai d'aquí. Però si em marco que no puc anar a velocitat de creuer... Si he de forçar...

Fa una setmana o un parell de setmanes que, un cop descobert que el peu ja no es queixa, he començat a donar-me canya altre cop. Així que, després d'un escalfament a base de bici, em poso a córrer i hi poso una velocitat alta. Fins que ja no puc més. Llavors baixo a velocitat de creuer, i vaig intentant augmentar la velocitat, i quan no puc més, torno a la velocitat de creuer.

Els tres últims minuts sempre són iguals. El primer, a velocitat de creuer, per recuperar alè. El segon, a velocitat de creuer més un Km/h extra. I el tercer, a velocitat de creuer més dos Km/h extres. Així que quan acabo la meva estona de córrer, em falta una mica d'aire. Després em passo cinc minutets caminant i em recupero... excepte per la cara.

Com quan era petita, la cara em queda tipus Heidi. Però és una cosa que no puc evitar. Ni aigua freda, ni res de res. Un parell d'hores més tard, encara tinc la cara vermella. Què hi farem!

Vaig fins al vestidor. Encara porto l'mp3. Una dona em diu alguna cosa i no la sento. Em repeteix la versió reduida, alguna cosa de l'estil de "veig que avui t'has donat molta canya", amb una espècie de retret.

Una estona més tard, una altra dona em fa el mateix comentari.

Més tard, quan ja marxo, una dona em diu que no m'hauria de donar tanta canya.

Marxo i no sé què pensar. Normalment no faig cas a les dones del gimnàs. Tanta dona junta em confon. Sobretot perquè són totes molt diferents a mi. A vegades em pregunto què hi pinto allà. No entro ni en el grupet de les post-adolescents esquelètiques. Tampoc entro en el grup de les dones que podrien ser les mares d'aquestes post-adolescents, que es passen l'estona discutint calories i mètodes d'aprimament (d'acord, jo també ho intento, però en veu alta, a part de ma mare, ningú me n'ha sentit parlar, i no vaig donant consells a gent que ni tan sols sé si es volen aprimar!)

I és que allà m'he sentit de tot. Si no vas a les activitats dirigides, et pregunten per què no hi vas. I tants cops com ho creguin necessari. Si arribes al vestidor amb poca suor, et deixen anar algun comentari de l'estil de "avui no hi havia massa ganes, eh! Així no t'aprimaràs!" Perdona, i qui t'ha dit que et vull aprimar? Si, realment, dubto que em reconeguessis la veu si em sentissis pel carrer, perquè parlo el mínim. I, si baixo massa vermella, les que podrien ser les mames de les post-adolescents, em renyen perquè no hauria de fer una cosa tan intensa.

I, de mentres, les post-adolescents miren i callen. Elles sí que no diuen res. Però les altres no es fiquen amb elles. Per què amb mi sí?

Segur que l'altre vestidor aquestes coses no passen...

Un desastre amb potes

Sí, la que és un desastre amb potes sóc jo, per si hi havia algun dubte.

Us presento el meu gràfic. Lectors del blog, aquest és el meu gràfic. Gràfic, a darrere la pantalla hi ha algú que et mira i no sap què ets.



Encara no, veritat? És que si hi posés algun títol...

La muntanya russa pintada de vermell indica el meu pes. Bé, el meu pes restant-li el pes al que vull arribar, i per això comença a 17... La línia verda indica la meitat de la meitat, allò que en principi havia d'aconseguir en un parell de mesos. Era això, no? Però la línia vermella encara està massa lluny de la línia verda, i suposo que amb un parell de mesos a partir d'ara...

La muntanya russa és el que em fa dir que sóc un desastre. Un desastre amb potes, per ser més exacta!

I ara, unes quantes observacions:

• Sí, per setmana santa vaig recuperar el que havia perdut en dues setmanes. Només vaig menjar dos brunyols. El meu pecat, suposo, va ser els cinc dies seguits que no vaig anar al gimnàs.
  
• Efectivament, l'experiment culinari de la meva estimada parenta em va fer perdre el que havia recuperat per setmana santa. Si encara li hauré de donar les gràcies... El que no entenc és com ella va perdre 3 quilos i jo només un...
  
• Sí, demà em toca mirar com estic, però no ho penso dir. Perquè si he tornat a pujar, m'emprenyaré. I baixar més, essent com sóc, segur que no ho he fet.
  
• Vaaaaaaaaaaaale. Semblo un pallasso. El que no em lliga és que, havent perdut només un quilo, sembli un pallasso. La roba comença a anar enorme més endavant, quan se n'ha perdut algun més que un...
  
• D'acord, he perdut més que el que vaig perdre per culpa del menjar en mal estat, perquè d'on em sobren més pantalons és del cul (per variar...), i el cul no baixa per problemes de panxa. Però un quilo i prou, i no només del cul, no s'hauria de notar.
  

Vaaaaaaaaaaaale. Post que no calia, que vaig dir que no faria, i que no aporta res de res. Però tenia ganes de fer-lo.

La volta maleïda

Fa uns deu anys que visc en aquesta casa. Abans vivia en un altre poble, no molt lluny d'aquí. Allà m'havia creat un circuit per anar a córrer, d'entre cinc i sis quilòmetres, que em servia perfectament.

Quan vaig venir aquí, només vivia aquí els caps de setmana. Entre setmana vivia a la gran ciutat. I els caps de setmana no em dedicava a córrer.

Al cap d'un temps, vaig tornar. I un dia vaig decidir tornar a córrer. No podia fer la volta que havia fet quan vivia a l'antiga casa, però vaig trobar un recorregut que li falta poc per arribar als quatre quilòmetres. Vaig començar fent una sola volta, amb la idea de fer-ne dues un cop hagués recuperat la forma.

Vaig decidir fer la volta amb el recorregut difícil. Ho sé, si començo i acabo en el mateix punt, he de pujar la mateixa alçada que després baixaré. Però tothom que fa el recorregut el fa en sentit contrari. Per què? Jo no tinc cap baixada important, excepte quan estic molt a prop del final, una bona baixada d'uns 300 metres (que, amb la meva capacitat per comptar les distàncies, podrien ser entre 100 i 500 metres). El problema és que hi ha una pujada amb un pendent bastant pronunciat de més d'un quilòmetre. I, és clar, pujar això corrent no és una cosa que es pugui fer per les bones... Sobretot perquè quan hi arribes ja portes una bona estona corrent.

Malauradament, això de tornar a córrer em va durar poc. No feia massa que em dedicava a córrer, que un dia un cotxe per poc m'atropella. Tampoc calen detalls. Vaig caure, em vaig pelar els dos genolls, vaig estar un temps sense poder córrer, i quan vaig poder tornar a córrer... llavors tenia por. I va ser quan em vaig apuntar a un gimnàs, ara farà 4 anys!

Vaig deixar de córrer i em vaig centrar en el gimnàs, on no corria.

Fins que vaig tornar a córrer al gimnàs, i llavors vaig tornar a córrer, a fer la volta.

Fins que un dia un peu em va començar a fer mal i vaig haver de deixar-ho un altre cop. Aquest cop la recuperació va ser molt més llarga. I, de fet, encara no estic bé del tot.

Avui he decidit tornar a fer la volta. Però a peu. He deixat enrere el meu rècord de la mitja hora, que ja sé que no és gaire, però jo sóc lenta i la pujadeta se les porta. No he mirat a l'hora que sortia. Tampoc he mirat a quina hora arribava. No volia veure el temps que trigava.

Pel camí, les cames em deien que corrés, el cor em deia que corrés, però el cap els parava, i els feia caminar. Al gimnàs, i després d'un bon escalfament a base de bici (que si començo a caminar o córrer del principi he de parar perquè em fa mal), només puc córrer un quartet d'hora. Si hi estic més, em comença a fer mal. I tampoc és qüestió de que comenci a fer mal i estigui a un quilòmetre de casa, que al gimnàs puc parar, però aquí, si em fa mal, he de tornar a casa d'alguna manera.

M'agradaria dir que tot ha anat bé. Però al final m'ha començat a fer mal el peu. Faltaria més! Però ho havia de provar...

Intentaré a veure si puc tornar a donar la volta regularment sense problemes. Intentaré a veure si puc. Tot i que primer els genolls, després el peu... espero que no em passi res més...