Per què odio els dinars familiars?

Odio els dinars familiars. Però no hi té res a veure la família. També odio el dinar de restaurant, excepte en determinades ocasions.

I és que em passa una cosa molt estranya. Una cosa que fa molta ràbia.

Els dies que dino normal, acostumo a dinar poqueta quantitat, i sempre coses bullides o a la planxa. A mitja tarda mai tinc gana, i si en tinc és gana d'aquella que els budells comencen a roncar i veus que has menjat massa poc.

Què passa el dia que hi ha un dinar, ja sigui familiar, ja sigui en un restaurant? És igual, tant li fa que dini verdura, com una amanida, com carn a la brasa. És igual. Encara que faci com avui, que he passat del primer plat i de les postres i només m'he menjat la carn a la brasa del segon. Hauria de ser com un dia de cada dia, no? No hauria de tenir gana en tota la tarda, comptant que avui he dinat una mica més que els altres dies.

Però no. Ja estic dels nervis, per culpa de l'efecte dinar familiar (que és com li'n dic jo).

Quan tothom està fins a dalt de menjar, quan no hi ha ningú que sigui capaç de menjar res, quan la gent que acostuma a berenar diuen que avui no bereneran, ni tan sols soparan... jo tinc gana!

Sí, jo, la que mai berena. La que mai té gana. El dia que hi ha un dinar familiar, o el que sigui, a mitja tarda, quan he acabat de fer la digestió, em començo a marejar, començo a ser incapaç de fer res. I em moro de gana. Quan tothom fa fàstics al menjar, jo aniria a berenar. És una gana especial, però sóc incapaç de pensar, de fer res, fins que no he menjat res.

És com si em faltés sucre, o alguna cosa per l'estil. Necessito menjar, tot i saber que he menjat el que normalment em menjo per dinar, i força més.

No, avui tampoc he menjat massa. Però estava tan neguitosa, que he hagut d'anar a berenar. Perquè no m'aguantava de gana.

A vegades em pregunto si hi ha algú més a qui li passi. O si hi ha alguna raó.

I, de mentres, odio els dinars familiars i els dinars a restaurants. O, sobretot, les tardes que els segueixen, quan he de menjar alguna cosa o caic en rodó, i la gent se'm mira amb aquella cara de pensar que tot el dia menjo, cosa que no és veritat.

Ai, no vaig parlar fa poc dels mals hàbits?