divendres, 28 de març de 2008

Opcions

Ara mateix em queixaria de... O de... O de... Tinc on triar (i remenar!) Però tinc una altra opció. Una opció molt millor. Aquesta:



I la imatge em recorda que fa molt que tinc pendent un post sobre gats. Fa tant que... que potser ja l'he fet i no ho recordo, i si el torno a fer em repetiré. L'altre dia, tornant al passat, vaig veure que ho havia fet, això de repetir-me, i no sé quants cops més ho hauré fet...

I, després de parlar dels gats, torno a tenir dos opcions: queixar-me, o somriure.

I em quedo amb el somriure.

Fa poc ho deia a algú. No sabem què ens depara el futur. No sabem si demà encara serem aquí, o si podrem seguir essent nosaltres mateixos. Mai saps si aquest serà l'últim post que escrius (ja que estic escrivint un post).

I, com m'agradaria que em recordessin? Com algú que sempre es queixa o com algú que sempre somriu? Tinc les dues opcions, i jo, i només jo, escullo si somric o si em queixo.

I ara, no sé per què, em recordo del meu avi. No, del meu avi, no. De l'"abuelo". El que no vaig conèixer, però...

Sempre que vaig a casa seva, m'he de sentir la mateixa frase. "Eres igual que tu abuelo". I ja dic jo que no parlen del físic. Alguns cops m'ho diuen com un retret (sobretot la meva àvia) i d'altres m'ho diuen com una cosa bona (sobretot una de les meves ties). La resta van alternant la frase entre dir-ho com a cosa bona i com a cosa dolenta.

La tia que sempre m'ho diu com a cosa bona, un dia em va dir:

- Tu siempre dices que estás bien, verdad?
- Sí.
- I, por qué?
- No sé, me sale.
- Tu abuelo siempre decía que, cuando te preguntaban como estabas, tu siempre tenías que decir que bien. Si era alguien que te quería bien, eso le va a gustar. Y si era alguien que te quería mal, eso le va a picar.

Doncs això. Sempre tenim unes quantes opcions.

Però, sense cap mena de dubte, la millor de totes és somriure.

6 comentaris:

Tirai ha dit...

Definitivament, ets la noia del somriure de la blogosfera!
Bona elecció a mi em costa fer això, n'hauré d'aprendre de tu!
Apa, un petó i, sobretot, un somriure :-) (ni que sigui forçat i una mica de mentida, potser s'acabarà convertint en un de debò). Anava a dir que avui no tinc el dia, però potser que em quedi amb un somriure per una cosa que he vist aquest migdia que no sé com interpretar, però que hi ha un 1% de possibilitats que sigui bona, potser que em quedi amb aquest 1%. Perdona el comentari-post i el que té més delicte post personal. A casa teva em sento massa com a casa meva i em prenc massa confiances!

zel ha dit...

Jaaaaaaaaaaaaa, tu, jo dic com l'abuelo, sempre dic, "bé", és que no hi ha cosa que m'emprenyi més que els que es queixen tot e dia, recoi, quina vida tan agre!!!!

mossèn ha dit...

sempre i quan no tinguis càries o et faltin dents !!! ... salut

Llum ha dit...

Gràcies, Tirai! I a per aquest 1%! Mai saps quan les coses impossibles poden passar! Ah! I digues el que vulguis. Ja saps que jo a casa teva també faig una de comentaris-posts-personals que no vegis!

Jaja, Zel! Sí, a la meva família d'aquí, estic farta de sentir-los queixar-se tot el dia. Buf... al final posen dels nervis!

mossèn, vaig portar ferros a les dents molts anys. Bé que s'han d'amortitzar, no? :-)

XeXu ha dit...

Un paio sabi el teu 'abuelo'. Dir que estàs bé sempre et fa quedar bé amb la gent. Queixar-se de vegades fa que es cansin de nosaltres. Jo voto per somriure, m'alegro que tu també.

Llum ha dit...

Gràcies, XeXu.