dilluns, 17 de març de 2008

Pessigolles

Torno a tenir pessigolles als dits. Aquest matí tenia coses per explicar. Ara, no. Bé, sí. Tinc tantes coses a explicar, però cap en concret. Només que tinc pessigolles als dits, i havia de dir alguna cosa.

De fet, crec que el que estic fent és no escriure sobre el que voldria escriure. No, no, i no! El resum seria alguna cosa de l'estil que el més difícil de tot és deixar que les coses deixin d'importar. Però, ja que he canviat de blog, millor deixar enrere tot el que fa mal, no? I prou, aquí s'acaba. Ben lluny!

Fa temps que volia escriure un post. Bé, de fet no fa massa (uala! D'això se'n diu esperit de contradicció, però és que he començat sense saber de què parlaria, i si ja normalment escric a raig, quan ho faig així...)

Fa uns dies, de fet el dia de les eleccions, vaig quedar amb algú que llegeix el blog, però algú amb qui ja ens coneixíem abans de que jo sabés què era un blog (hola!!!) Una de les primeres coses que em va preguntar era si havia anat a votar. I jo... Vaig començar a parlar. I li vaig començar a explicar la història del DNI (per cert, tema que va quedar penjat, i que no he tornat a treure: a la foto no se m'hi veuen les marques de la cara, però la foto ha quedat horrible del tot. Sort que només és per cinc anys!!! Aquesta no és la foto que jo els vaig donar...) Ai, me'n vaig de tema.

Total, que començo a explicar la història del DNI. Sí, allò de que arribo, dóno el carnet, i ningú me'l vol, perquè em coneixien tots. Va ser bastant frustant, perquè el primer que vaig pensar va ser que, de fet, ja havia decidit que això seria un post. De fet, la manera com li explicava era la manera com ho vaig explicar al blog. Perquè jo sóc la Llum i la Llum sóc jo, i quan em poso a explicar coses, les explico de la mateixa manera tant si les escric com si les dic en veu alta.

Tornant cap a casa em va entrar una espècie de paranoia. La paranoia de que em repetia. No, m'estava repetint en dos canals diferents, però algú els escoltava tots dos, i deuria veure que em repetia. És una cosa que suposo que no puc evitar. La majoria de posts els acabo dient en un moment o un altre en veu alta.

La paranoia venia sobre una d'aquelles decisions: s'ha de dir a la gent propera això del blog o no? Si la resposta és que no, sembla que els amagues alguna cosa, i no sembla del tot just per ells. Però està clar que el xafarderisme pot més que nosaltres, i és molt difícil que algú proper que sap que tenim un blog no es passi per allà per xafardejar. Però, és clar, això porta a una falta de comunicació? Si una cosa ja l'has explicat al blog, per què tornar-la a explicar? No és repetir-se?

Ostres, per no saber què dir, m'hi he explaiat... Ho deixo aquí. Potser algun dia hi torno. Oralment o per escrit :-)

3 comentaris:

Laia ha dit...

és que depèn taaaaaaaaaant de com sigui la gent propera...

N'hi ha de dos tipus: la família i els amics/coneguts. Amb la família jo d'entrada tinc un "no" , i amb els amics també perquè... perquè sí, perquè en són pocs i tampoc m'agradaria que el llegissin. Precisament perquè és un bloc, perquè qui em comenta no em coneix de res, perquè puc dir el que penso i com em sento sense que l'endemà tingui la sensació que tots els que m'envolten ho han llegit i em miren amb cara estranya: la cara de llàstima (si el post era pessimista o depriment)o la cara de "me les pagaràs" (si el post era algun tipus de crítica). Ja que són dos mons diferents, vull conservar-los com a tals.

De moment jo he intentat frenar les dues parts, però a la família alguns ho han acabat sabent. El que passa és que tinc molta sort: la mare en això dels ordinadors no s'hi fica gaire (perquè si li agradés molt estic seguríssima que visitaria el meu bloc)i el meu germà passa de tot (yupi :P)


Oleee... sabia que aquest comentari em quedaria llarg... és que has tocat un dels meus punts febles com blocaire, amb això de l'anonimat!

Tirai ha dit...

Buf! Fa un temps, hauria apostat clarament per l'anonimat. Però després de quasi 2 anys, el bloc és alguna cosa més que un lloc on explico les meves neures. Com puc no explicar a segons qui que tinc bloc? Suposo que acaba sent el que et surt de dins. Hi ha una persona que fins i tot, m'agradaria que el llegís, però no té accés a internet (sí, hi ha gent sense internet!) i no té sentit dir-li-ho.
Però al mateix temps hi ha un PERÒ amb majúscules que justament no explicaré perquè ja no sóc anònima almenys no del tot.

Llum ha dit...

Ai! M'encanten els dos comentaris! Gràcies, noies!!!

De fet, no parlava ben bé de l'anonimat, sinó de la gent propera. Del fet que si la gent propera llegeix el blog, o "sent" les coses per duplicat, o deixes d'explicar-li les coses que surten al blog. I aleshores... aleshores es crea un problema. O no.

Jo també sóc partidària de l'anonimat, però suposo que en alguns casos s'hauria de dir el què.

Laia, el que expliques té molt de sentit, i jo ho he dit (o ho he pensat) unes quantes vegades. Quan era del tot anònima, venia aquí, explicava, i l'endemà ningú em preguntava com estava, ni si ja estava millor, ni res de res. Però és clar... I també podia parlar amb més sinceritat de depèn de quines coses. Perquè, és clar, tampoc es tracta de dir el nom del porc a algú que et llegeix.

Tirai, entenc el que dius. Jo ho vaig dir a una persona molt propera, però tot i així... tot i així és difícil. De peròs n'hi poden haver molts. A mi me'n venen uns quants al cap...