dijous, 27 de març de 2008

La meva panxa és una festa

Sempre he sigut una mala malalta. No, podríem dir que no estic malalta, però estic a casa... i per sort, sola. Quan em trobo malament, prefereixo que em deixin estar sola... i aquesta tarda no ho podré estar, i a sobre hauré d'aguantar a la que suposo que és la culpable... M'hagués valgut més anar a treballar...

L'altre dia vaig anar a dinar a casa d'uns parents. No m'agrada gens anar-hi. I a saber quina cara deuria fer, però algú de la feina em va veure... I d'aquí es dedueix que val més que no facis coses rares, perquè mai saps qui et pot veure...

Dinar a casa d'una familiar. Quin pal. No acostumo a tenir massa problemes per menjar, a part de les coses dolces, em sol agradar tot (pebrot a part, és clar!) (A qui faci la brometa d'en Shin Chan li retiro la paraula, que això meu amb el pebrot és molt més antic que en Shin Chan). Però es dóna la curiosa casualitat que res del que fa aquesta dona m'agrada. Si és que algun cop hi ha menjar d'aquí i d'allà, i no sé què ha fet aquesta dona, però només he de tastar les coses i sé què ha cuinat. I sempre és la cosa que no m'agrada.

A la dona no se li acudeix res més que dir que farà un plat típic d'una determinada zona. I jo salto per un peu: el plat típic no m'agrada! Em menjaré una botifarra a la brasa i seré la dona més feliç del món...

Fins que la dona diu que a ella i al seu nen tampoc els hi agrada, i que farà una cosa especial per nosaltres tres.

*&*&*&*&*&*&*&*&!!!!!!!!!!!! (El que hi havia aquí, queda censurat, sobretot després de les conseqüències...)

Jo ho intento, però en sóc incapaç. En menjo mig platet, i gràcies. Per no deixar-ho tot, tot i que tinc més ganes de vomitar que de menjar. El nen se'n menja un plat. Ella, com sempre, diu que està molt bo, que sap cuinar molt, que ella és la millor, i bla, bla, bla (ho dic en sèrio, ho fa) i se'n menja dos plats i mig.

La nit del dia del dinar el nen es desperta vomitant i amb diarrea (primer i últim cop que ho dic). Al dia següent, la mare té els mateixos símptomes. Al cap de dos dies, quan em sona el despertador, sóc incapaç d'aixecar-me per anar a gimnàs. Tinc un malestar general horrible. Però vaig a treballar igualment, perquè és clar... Arribo a casa amb fred general, molt cansada, i no m'aguanto dreta. Durant la nit tinc els mateixos símptomes que el nen.

Vaja, que dic jo que no serà casualitat... i si és casualitat, és molta casualitat!

Ara la meva panxa és una festa. Una musiqueta! I uns moviments! S'ho està passant més be que jo.

I jo que no suporto estar al llit. Però si m'aixeco, em marejo. I si m'intento concentrar, no puc. De fet, estic a dintre el llit amb el portàtil...

A la mare i el nen els va durar un dia. I són dels que es queden a casa per qualsevol xorrada... A veure si a la tarda estic millor...

Però és que a sobre de ser vomitiu, el dinar de l'altre dia, m'ha acabat fent vomitar!

7 comentaris:

SHADOW ha dit...

Cuida't la panxona, Llum! Jo he estat setmanes amb descomposició a la panxa per un maleït virus i... fatal!
Una abraçada

Tirai ha dit...

A veure, però ja n'heu tastat últimament de pebrots? Ho dic seriosament, ara tots els pebrots són bons (i que ningú malpensi si us plau amb això de pebrots). És la única hortalissa (s'escriu així, corrector? n'estàs segur? M'he quedat patidifusa ara)(és una hortalissa, no?) que ha millorat!
Res, cuida't molt i que demà ja estiguis bé del tot! :-) Perdó, volia dir cuideu-vos. Si us he de tractar de vós que sigui en tot el comentari, no? (Sí, sí, ja m'ho dic jo mateixa, estic fatal!) Ah i res callo... anava a ficar-me amb la gran cuinera. Està bé això de ficar-se amb algú que no coneixes de res no té conseqüències. Callo, callo ;-)

Laia ha dit...

OOhh nooooooooo.... cuida't eh! és que si vols cuinar ho has de fer bé i no intoxicar a qui tasti els teus plats!! Quina dona...

Doncs es complementaríem bé... tu et deixes els dolços i el pebrot i ja me'ls menjo jo!!! :P (que a mi el pebrot m'agrada, però al meu estómac no... i em repeteix i bla ba bla...)

Digues a la maia i al porquet groc que et cuidin bé eh!

Llum ha dit...

Gràcies, Shadow, a veure si demà estic millor...

Tirai, jo els pebrots fa molt que no els tasto. Els vaig tastar de petita i se me'n van passar les ganes. I estic parlant de pebrots, eh! Vull dir, dels de veritat (com si els altres no ho fossin... ejem... n'hi ha, d'altres?) Ai, que m'embolico jo sola!

Laia, és que segons ella ho fa molt bé, això de cuinar! I li surt tot taaaaaaaaaan bo! I no faré cap comentari sobre el que dius del pebrot perquè ets menor d'edat i no estaria bé...

XeXu ha dit...

A aquesta dona que dius algú li hauria de parar els peus, perquè no pot ser que es pensi que és una gran cuinera i que acabeu així, a saber què hi fa ficar... has pensat de deixar-li un anònim amb lletres retallades dient que es dediqui a una altra cosa, que algú pot prendre mal?

zel ha dit...

I no saps dir que no? Senzillament et poses "malalta" abans? Dona, és el principi de conservació de l'espècie!!!!! Millora't

Llum ha dit...

XeXu, a aquesta dona no se li pot portar la contrària. Ho va fer un cop la seva sogra i no va veure el seu fill en un any (...) Tothom li dóna la raó, i si li portes la contrària, et posa a tota la família en contra (perquè ningú s'atreveix a encarar-se a ella). Per què et creus que sóc l'ovella negra de la família, almenys quan ella hi és present? Dir-li que no m'agrada com cuina ja ho he fet més d'un cop, almenys indirectament. I ha aconseguit que tota la família es rigui de mi, dient que sóc una tiquis-miquis. Amb 25 anys de vida mai vaig tenir fama d'això, i ara resulta que ho he sigut tota la vida... (i altres coses que no diré, perquè he decidit que vull somriure).

Zel, el problema és que no em puc posar malalta sempre!!! Però el proper cop ho intentaré...