L'embruix dels esquerrans

Entro a la botiga. No vaig sola. M'acompanya el meu pare. Es queda mirant unes coses, fins que trobem el que volem.

Miro. Ai! Hi ha tots els models, excepte... excepte el que vull jo! Ja passa. És clar que, si no passés, no m'hagués adonat que en faltava un, perquè ja hauria vist el que jo volia.

Tres dependents. Sí, tots homes. Me'ls miro tots tres i crido al que em sembla que em caurà millor. És un noi jovenet, amb cara d'espantat, a qui sembla que no agrada parlar gaire amb la gent.

Em cau bé. Té alguna cosa que no li sé veure, però sé que té alguna cosa especial.

Li demano el juguetet exacte, li dic un tros del nom del model. Va a buscar la clau i el meu pare se'l mira amb cara d'"aquest no s'entera de res". Mira a dintre, i veu que no hi ha el meu model, el que vull jo.

Llavors anem al taulell, i em demana les dades per demanar el model. Jo només li he dit un tros, però ell sap el nom de tot el model, amb tres lletres que l'identifiquen, sense que jo els hi hagi dit i sense que ell les hagi mirat. Sap. Però com que jo sabia el que volia, no es volia fer el xulo.

Cada cop em cau millor.

I llavors agafa un boli per apuntar la referència. I, en aquell moment, me n'adono. Ja sé què té!

El noi és esquerrà. Sempre m'he preguntat què tenen els esquerrans que em fascina. No, no l'havia vist escriure res, i no l'havia vist fer res amb les mans. Simplement, donava voltes per la botiga i ja li he vist alguna cosa. Al veure que era esquerrà, ja he vist què tenia exactament.

Els esquerrans, en general, sempre tenen una cosa que em crida l'atenció, encara que no els vegi escriure. Són... no ho sé explicar. Tenen alguna cosa.

Com el noi d'avui.

Ja m'ha demanat el juguetet. Amb una mica de sort, la setmana que ve el tindré.

I, amb una mica de sort, el tindran un dia que l'aniré a buscar jo i em tornaré a trobar aquest esquerrà. Sempre m'agrada trobar-me esquerrans. Em fan sentir... bé, jo què sé. No ho sé explicar.

Crec que és que em tenen embruixada :-D

Tres coses

Ja tinc el bitllet. No sense abans haver patit. I és que, quan he clicat el botonet d'acceptar, l'explorador se m'ha penjat. I m'ha sortit la bonica pàgina de l'error 404. Merda! Segons més tard el mòbil m'avisava que s'havia fet un pagament amb la tarjeta de més de 100 euros. I la meva bústia de correu estava trista, sense cap mail.

M'ha costat uns cinc minuts de nervis i d'ara què faig anar a rebuscar a la carpeta d'spam, on, efectivament, hi havia el mail amb el bonic codi...

Encara no tinc hotel. Però patiré. Per què m'he recordat de Brasil, del dia que vaig arribar (un diumenge, com aquí arribaré) i no hi havia ningú que parlés anglès? Per sort, entenc el gallec, i vaig descobrir que el portuguès també força...

Tot i que, com avui deia, no vull anar a fer fotos com una condemnada. No vull visitar allò que tothom visita, perquè toca. No, no vull. Vull fer el que m'ha agradat sempre. Passejar, sense rumb, i veure les coses que hi ha a on em porti el destí. Potser em perdré les coses que veu tothom, però també veuré moltes coses que veu poca gent. Ah! I el que digui la gent sobre el que he fet no m'importa.

Però hi ha 3 coses que vull fer. 3 coses senzilles, que, tot i passar-hi poc temps, sé que acabaré fent.

1.



Tota la que em pugui arribar a menjar en els pocs dies que seré allà!!!

2. Una llibreria. Llibres d'allà, però no guies de viatge ni llibres de com n'és de maco tot allò. No. Una llibreria normal, com les que hi entra la gent que hi viu. Entrar, xafardejar, veure què hi ha. I... comprar! He dit que ara estic llegint un llibre que em vaig comprar a l'altra banda de l'Atlàntic? A veure què trobo! Aquest cop em sembla que no entraré en una biblioteca, com vaig fer allà, però no prometo res :-P

3.

El meu cotxe

Aquest matí, mentre anava cap a la feina, he vist un noi que anava a peu. El noi treballa en un edifici que està a cinc minuts a peu del meu, i estava a una mica més de mitja hora a peu de la seva feina. Així que he parat i he mirat el seient que estava al cantó del meu...

M'he posat a pensar quan va ser l'últim cop que algú es va asseure en aquell seient. Divendres sant. Des de llavors, el seient ha aconseguit ser l'amo de...

• Un mp3 i un mp4. L'mp3 hi era perquè ahir se'm va acabar la bateria de l'mp4 i fins al cotxe vaig estar escoltant l'mp3. I, és clar, va acabar tirat a sobre del seient, fins avui, que l'havia d'agafar. L'mp4 hi era perquè li he deixat aquest matí, quan he entrat al cotxe.
  
• Un mòbil, que he mirat en un semàfor i no m'ha donat temps de tornar-lo a endreçar.
  
• Una jaqueta, que fa un mes que passejo: del cotxe, al penjador. I del penjador, al cotxe. L'últim cop que algú se la va posar va ser la Clara, ara deu fer 3 o 4 setmanes. Però jo, vinga a passejar-la.
  
• Una bossa amb el dinar.
  
• Un paraigües que és al cotxe per si de cas.
  
• I el rei de tot plegat: llibres.
  

Sí, al seient del copilot hi havia llibres. El noi fins i tot m'ha pres una mica el pèl. Hi havia exactament cinc llibres, que juntament amb els 4 que hi havia al seient de darrere, m'han fet pensar seriosament que avui hauria de fer una mica d'endreça del cotxe, que ja està bé!!! Com que no hi puja mai ningú, el cotxe va acomulant coses, i coses, i coses... I... arribarà un moment que no hi podré entrar ni jo.

Però el fet m'ha fet pensar (com no?) D'una banda, en el fet que sóc una desorganitzada. On s'ha vist, tan de desordre? El més fotut del cas és que jo sé exactament on és cada llibre, i si algú me'n toca algun i me'l mou una mica de lloc, ho noto...

Però també m'ha fet pensar en el que signifiquen els llibres. Quanta gent porta tants llibres al cotxe?

Suposo que diu molt de mi (a part del fet del desordre). No sóc una persona que faci depèn de quines coses. No sóc una persona que faci coses que fa d'altra gent, o coses que es consideren normals. Però tinc el cotxe ple de llibres, vés quina cosa!

Em va ignorar, li dic a algú.

Però sé que sóc injusta. Ho sé just en el moment de dir-ho, però suposo que no vull donar més explicacions. Encara que al final ho acabi fent. O no. Si això s'acaba publicant serà un conjunt de moltes casualitats.

Tenia un comptador posat que anava comptant quant faltava. Bé, de fet és un comptador que tinc per defecte a l'igoogle, i que sovint tinc problemes per posar-hi alguna cosa, i se'm va acudir posar-hi això, ja fa més d'un mes. Durant un mes, cada cop que entrava a internet, veia el comptador, que em deia els dies, les hores i els minuts que faltaven.

Fins que, inevitablement, va arribar el dia. Un dia com qualsevol altre, em vaig dir. No hi havia cap problema. Estava bé, em comportava bé, feia el que havia de fer. Era jo mateixa.

Fins que vaig arribar al lloc.

A vegades m'agradaria ser molt diferent. A vegades m'agradaria que no se'm creuessin els cables. A vegades m'agradarien tantes coses! Però, de la mateixa manera que si m'he de posar a parlar davant d'algú que sé que m'evalua, em bloquejo i no sóc capaç de fer res més que quequejar, els cables se'm van acabar creuant, com sempre.

Més d'una persona m'ha preguntat que com puc fer classe si tinc aquest problema. Jo també m'ho pregunto sovint. Però quan sóc jo la que estic allà davant i domino, no em bloquejo. No se'm creuen els cables. Però la resta... la resta em fa pànic, i encara em bloquejo més. Ho sé, intento dir-me que no passa res, però... però...

I vaig arribar al lloc.

Jo em volia comportar amb normalitat. Però si només d'entrar ja tens una cosa a dintre que et diu que t'has de comportar amb normalitat, és que alguna cosa no va del tot bé. Vull dir que alguna cosa no va del tot bé a dintre meu. Que comença el bloqueig. O el creuament de cables. O el que sigui.

Em faig ràbia fins i tot a mi mateixa. Bé, suposo que no és massa difícil.

De cop, vaig començar a fer de tot. Em vaig convertir en una autista. Vaig fer tota la feina de tres persones jo sola, en el temps en què normalment ho fem tres persones. No mirava enlloc, només al que feia. La qüestió era no aixecar el cap per no haver de veure ningú.

I aquí ve quan em dic idiota. No tenia un comptador que anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven? Aleshores, quan arriba el moment, per què em voldria tornar invisible, o no ser-hi? Per què em tenco en mi mateixa i em comporto com una autista?

No, seré legal. No em va ignorar. Va venir fins on era jo per dir-me hola. Jo vaig aixecar el cap només un momentet, just per dir hola, i tornar a fer el que estava fent.

La mala sort (i per què fins i tot escrivint-ho dic que va ser mala sort?) va ser que jo no vaig tenir massa res a fer, així que anava mirant el que feien els altres.

I llavors m'odio, perquè podria haver sigut com tanta altra gent. Però no, jo sóc jo. Amb els meus bloquejos i creuaments de cables.

Vaig estar parlant amb tothom. Vaig estar rient amb tothom. Menys amb una persona. No, no deia mentides del tot: no es va acostar a dir res més, quan altra gent ho va fer. Però la meva rebuda tampoc va ser massa bona, i tampoc em vaig acostar en cap moment.

I, a sobre, sense voler li vaig donar un bon cop. Resulta que estava a prop meu i no ho havia vist, no sabia que tenia ningú a darrere. Després del cop, va fugir, suposo que perquè no fos cas que li'n tornés a donar un altre. Perquè he de reconèixer que li vaig haver de fer mal, pobre. Tot i que no es va queixar. I jo ho vaig fer sense voler, no sabia que tenia ningú al darrere! Però, és clar, qui es pot esperar que algú faci un moviment tan estrany?

No va ser fins a l'hora de marxar que vaig sortir de l'ou i vaig anar a dir adéu expressament, quan marxava.

Però, és clar, dir que em va ignorar no és massa verídic. Com a molt, em va ignorar de la mateixa manera que jo.

O potser no. En un moment vaig reunir força valor per acostar-me, i en veure'm, es va allunyar. És clar que jo portava una bona estona fent el mateix, així que suposo que no em puc queixar de res...

Però el problema està aquí. No em passa sempre, però quan em passa, em passa amb persones que m'importen realment. Vull dir que amb les persones que no m'importen massa, o quan estic fent classe, no em bloquejo (i això no vol dir que els alumnes no m'importin, eh!) Però quan una persona m'importa potser més del que penso, o quan m'estan avaluant, llavors em bloquejo (i això no vol dir que si no em bloquejo la persona no m'importi, que encara crearia algun malentès, i em sembla que arribat aquest punt ja he decidit que sí que ho publicaré).

Em bloquejo i sóc incapaç de fer res més que dir que sí i que no. Només sé contestar amb monosíl.labs, sóc incapaç de dir res, el cap se'm queda buit i només puc contestar a les preguntes directes. I, com que sé que em passa això, doncs em tenco a la closca i el cervell m'impedeix anar a parlar amb qui sigui, perquè sé que em passarà això. Però no m'impedeix parlar amb la resta de la gent, creant la sensació que passo de la persona en concret, que l'ignoro. Però les cames no em responen per anar cap a on és la persona a dir res.

Però puc mirar, i observar. Mirar i observar, que és el que faig sempre.

I puc decidir que qui sigui m'ha ignorat.

Fins que un comentari em fa veure que no m'ha ignorat del tot, sinó que mirava el que estava fent.

I llavors encara em maleixo més. A mi i als meus bloquejos.

Però ara tant se val. No em tornaré a trobar en aquesta situació amb aquesta persona com a mínim en mig any. I llavors dubto que em torni a bloquejar.

Però qui sap quants cops més em tornaré a bloquejar fins llavors?

Vull explicar

Algú ha tingut mai una sensació a dintre? Una sensació que vol explicar un munt de coses? Però que no sap quines són, aquestes coses?

Ahir la tenia, però avui encara és més accentuada.

Vull explicar. Vull treure el que porto a dintre, perquè sé que si ho faig, si algú ho llegeix també sentirà aquesta espècie de... alegria? Optimisme?

No, no és ni alegria ni optimisme, però és una sensació bona.

Però no en sé.

No en sé, perquè tampoc sé què explicar. Avui podria explicar que m'he passat tot el dia a casa i no he fet res de bo. Però, tot i així...

És com si tingués un pressentiment de que alguna cosa bona ha de passar. Però no, tampoc és un pressentiment. És com si la cosa ja hagués passat.

Em sembla que tot el que escric semblen raons suficients per enviar-me a un psiquiàtric. Però no, tampoc és això.

És...

No, no ho sé explicar. Tampoc és que estigui contenta. No, tampoc estic trista.

Només que tinc ganes d'explicar. Tinc una cosa a dintre i la vull explicar, perquè tothom sigui feliç.

Pot ser feliç, tothom?

Si aconsegueixo explicar-ho, sí. Però...

Ai, no ho sé, potser sí que estic per tancar...

Per què odio els dinars familiars?

Odio els dinars familiars. Però no hi té res a veure la família. També odio el dinar de restaurant, excepte en determinades ocasions.

I és que em passa una cosa molt estranya. Una cosa que fa molta ràbia.

Els dies que dino normal, acostumo a dinar poqueta quantitat, i sempre coses bullides o a la planxa. A mitja tarda mai tinc gana, i si en tinc és gana d'aquella que els budells comencen a roncar i veus que has menjat massa poc.

Què passa el dia que hi ha un dinar, ja sigui familiar, ja sigui en un restaurant? És igual, tant li fa que dini verdura, com una amanida, com carn a la brasa. És igual. Encara que faci com avui, que he passat del primer plat i de les postres i només m'he menjat la carn a la brasa del segon. Hauria de ser com un dia de cada dia, no? No hauria de tenir gana en tota la tarda, comptant que avui he dinat una mica més que els altres dies.

Però no. Ja estic dels nervis, per culpa de l'efecte dinar familiar (que és com li'n dic jo).

Quan tothom està fins a dalt de menjar, quan no hi ha ningú que sigui capaç de menjar res, quan la gent que acostuma a berenar diuen que avui no bereneran, ni tan sols soparan... jo tinc gana!

Sí, jo, la que mai berena. La que mai té gana. El dia que hi ha un dinar familiar, o el que sigui, a mitja tarda, quan he acabat de fer la digestió, em començo a marejar, començo a ser incapaç de fer res. I em moro de gana. Quan tothom fa fàstics al menjar, jo aniria a berenar. És una gana especial, però sóc incapaç de pensar, de fer res, fins que no he menjat res.

És com si em faltés sucre, o alguna cosa per l'estil. Necessito menjar, tot i saber que he menjat el que normalment em menjo per dinar, i força més.

No, avui tampoc he menjat massa. Però estava tan neguitosa, que he hagut d'anar a berenar. Perquè no m'aguantava de gana.

A vegades em pregunto si hi ha algú més a qui li passi. O si hi ha alguna raó.

I, de mentres, odio els dinars familiars i els dinars a restaurants. O, sobretot, les tardes que els segueixen, quan he de menjar alguna cosa o caic en rodó, i la gent se'm mira amb aquella cara de pensar que tot el dia menjo, cosa que no és veritat.

Ai, no vaig parlar fa poc dels mals hàbits?