diumenge, 9 de març de 2008

L'estació que no m'agrada

Sembla mentida les coses que es poden comprendre un diumenge qualsevol, baixant del tren, en un capvespre de pluja.

Sempre ho he dit, hi ha una estació que no m'agrada. L'estació de Passeig de Gràcia. Per què? No ho sabia. No ho sabia fins avui. Fins que he baixat del tren a la meva estació.

He entrat a l'estació per la porta de sempre. L'he atravessat, he marcat el bitllet, i me n'he anat directa a la via que toca. La via de sempre. La via...

Llavors he recordat. He recordat algú que em deia "per aquí", mentre jo intentava mirar on coi hi havia el número de via, i on era la via a la que havia d'anar. Ara ja ni miro. Com qui em va mig arrastrar aquell dia.

He somrigut veient que aniria en un Catalunya. "Jo mai vaig amb delta", ha ressonat al meu cap. "Si a l'hora que he d'anar hi ha un delta, m'espero al següent Catalunya." "Això és una solemne tonteria. Per més que el delta vagi a poc a poc, sempre arribaràs abans amb un tren que surt primer". La meva resposta ha ressonat dins del meu cap. I la resposta dels vagons de no fumadors.

I he baixat. He baixat a la via. I he tirat endavant. Molt endavant. Fins a un lloc determinat. Com aquell dia. Aquell dia que, un cop vaig ser a la via, em vaig parar. I algú em va dir: "No, més endavant, que el tren mai para tan enrere".

I quan ha aparegut el tren, jo encara he tirat una mica endavant. Com aquell dia.

Quan he arribat, la porta per on he baixat ha parat just davant de les escales de baixar a l'estació. Com aquell dia, com sempre.

Llavors me n'he recordat. Jo mai entro al tren pensant per on sortiré, però sempre entro pel mateix lloc. No perquè pensi que hi he d'entrar, sinó perquè tinc una cosa que em fa entrar per allà.

A Sants el lloc el vaig triar jo. I sempre surto molt a prop de la porta.

Després de Sants va venir el Clot. Vaig triar un lloc, i sempre em deixava molt a prop de la porta.

Però abans de tot això va venir Passeig de Gràcia. I el lloc on espero el tren no és el meu lloc. El que faig no són els meus costums. Són els d'una altra persona.

Però no sabria fer-ho de cap més manera.

Suposo que per això no m'agrada aquesta estació.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

També podria ser perquè aquella estació és força merdosa i estressant, per no mencionar el transbordament entre metros, que és horrible. Bé, no voldria tirar-te per terra aquests records, encara que no sé si són bons o dolents. Per cert, jo sempre penso on sortiré després per triar on pujar.

Jo Mateixa ha dit...

La meva estació es la del Clot, tinc controlat on para, quantes rajoles he de caminar per pujar a al segon vago i si el quart seient de la banda esquerre està ocupat soc capaç de baixar i esperar el següent rodalies...

No ets l'única que està fatal del cap en quant a trens, estacions i demés... :-P

Tirai ha dit...

Jo això de triar on m'asseia només ho feia quan anava a l'Autònoma perquè havíem de córrer per fer transbordament.
Els costums d'un altre... Bé, no sé què dir sobre això, però m'ha semblat molt interessant. Suposo que molts costums que tenim abans eren costums d'altres i si de l'altre en tenim un bon record, bé i sinó fa certa "ràbia" perquè a més a més, ja s'ha incorporat en nosaltres i no ens en pode, deslliurar (apa, per no saber què dir déu n'hi do, és que he recordat una cosa que faig per "culpa" d'una altra persona)

Llum ha dit...

Passeig de Gràcia no em sembla més merdosa que les altres dues que he posat. El Clot em sembla bastant pitjor, almenys si parlem de la Renfe. Però jo no parlava del metro. Jo parlava de la Renfe. En el metro sempre penso on sortiré. Amb la Renfe, no. Suposo que té a veure amb la llargada del viatge.

Ostres, això sí que és control, Jo Mateixa! Jo no compto rajoles ni res. Només actuo per instint. Em poso en el lloc que em diuen els peus (i el cor, o el que vulguis, però sense pensar). I, si vaig sola, sempre em para una porta al davant, i quan arribo, sempre la porta és la més propera a les escales de baixar :-) Però no ho faig expressament! El problema és que no ho puc demostrar, perquè si m'acompanya algú, llavors no sé per què, però no funciona.

Doncs a mi m'ha semblat molt interessant el teu comentari sobre els costums d'algú altre. Tu també m'has fet pensar! La realitat és que aquests records són bons, però hi tinc un petit problema. Tinc moltes coses que les faig per algú altre, per la mateixa persona, que estan arrelades a mi, i que sóc conscient que em venen d'aquesta mateixa persona. El curiós és que deu fer 10 anys que no veig a la persona en qüestió, i que en realitat no érem res que companys, com molts altres companys que tenia. Mmm... Donaria per un post. Potser el faig i tot...

mossèn ha dit...

curiós ... salut