dijous, 13 de març de 2008

Si té amics obesos...

Aquest matí he sentit un anunci per la radio, i m'he emprenyat. Sí, m'he emprenyat. Sé que és un tema delicat i que segurament hi hagi més d'una persona que no estigui d'acord amb mi, però m'he emprenyat.

És un d'aquests anuncis d'una mútua d'assegurances mèdiques que ara no recordo quina és, però que potser sigui millor així, que donen consells per millorar la salut, o coses per l'estil.

L'anunci deia una cosa semblant a: "Sabia vostè que si té amics obesos, té un alt risc d'esdevenir també obès?"

És que només d'escriure-ho ja em torno a posar de mala llet. I no, no hi té res a veure el fet que sigui el vespre, que en tot el dia, fins ara, només hagi menjat una llesca de pa amb pernil, un got de llet, mig plat de verdura i un vuitè de pollastre, que hagi anat amb l'el.líptica durant mitja hora i que hagi corregut un quart d'hora, i caminat mitja horeta més. No, no hi té res a veure. Hi té a veure l'anunci en sí.

Fa uns mesos ja vaig sentir l'estudi. L'estudi s'emparava en el fet que una persona que sigui obesa pot transmetre els seus mals hàbits als seus amics, de forma que els amics també acabin essent obesos. Fins aquí d'acord, però...

Tinc una companya de feina que cada matí la veig menjant galetes (galetes en plural). Al migdia, normalment porta més del doble de menjar que jo per dinar. Bé, en portava més del doble abans que decidís fer règim. El que passa és que jo tampoc he reduit tant el que menjava, perquè tampoc hi ha molt a reduir. Si en una setmana i mitja he perdut mig quilo, això deu voler dir que no he reduit massa, no? Bé, deixo el parèntesis. A mitja tarda la torno a veure menjant galetes gairebé cada dia. I se'n fot de la gent que fa esport. No entra dins la qualificació d'esquelètica, però sí que entra dintre la classificació de prima. I no és la primera persona prima que conec amb aquests costums. Ni la segona, ni la tercera, ni la desena.

I ara només faré una pregunta innocent: si un suposat amic seu agafa els seus costums i un suposat amic meu agafa els meus, quin tindrà més possibilitats d'engreixar-se?

Només un aclariment per la pregunta, que tampoc vull amagar informació, jo, ara: estrictament parlant, jo sóc obesa. Buf... Com costa, d'escriure, això! Que sóc obesa, vull dir. Estic molt a prop del límit, però estic al límit, a la part obesa. Per si de cas algú tenia algun dubte a l'hora de respondre la pregunta. Mmmm... Ara es pot tornar a contestar la pregunta: quin tindrà més possibilitat d'engreixar-se? És que no voldria amagar la informació del fet que jo sigui obesa (ara no m'ha costat tant d'escriure!) i condicionar la resposta.

Ho sé, ho sé, hi ha una gran part de població que està obesa perquè menja molt. D'acord. També hi ha una gran part de població que està prima perquè cuida el que menja i fa esport, i que sinó estarien més grassos. Està claríssim.

Jo només m'emprenyo perquè ja és prou dura la vida, i ja costa prou trobar amics com perquè a sobre vingui algú amb un estudi d'aquest tipus i la gent obesa quedi discriminada d'alguna manera. I mira, si és un estudi, i ho treuen per les notícies, al cap d'uns dies ja ningú se'n recorda. Però... n'han de fer un anunci de la radio que surt no sé quantes vegades al dia, durant una temporada? No hi ha altres estudis que diguin, per exemple, que la gent que fa esport viu no sé quants anys més? Algun estudi que no discrimini a un col.lectiu?

Però és que, a sobre, si formes part d'aquest col.lectiu i no ets culpable dels mals hàbits, per dir-ho d'alguna manera, t'entra un cabreig que no vegis. I sí, ja ho sé, aquí ve quan algú em diu que si ara he decidit fer règim és per alguna cosa i que no tenia uns hàbits del tot saludables. Però també vaig dir en un comentari que, al cap d'una setmana, la bàscula marcava exactament el mateix que el dia que vaig decidir retallar. O sigui, que en realitat tampoc vaig retallar tant. Només una mica. Perquè, al cap i a la fi, d'on més puc retallar? (No, no estic demanant idees, era una pregunta retòrica, per si de cas).

En fi, me'n vaig a menjar el meu platet de bledes i la meva poma. I, sobretot, no us acosteu a mi, que això de l'obesitat és contagiós, no fos cas que us contagiés, només de mirar-vos, o molt pitjor, que us contagiés els meus hàbits!

8 comentaris:

SHADOW ha dit...

Ai Llum, no saps com entenc la teva emprenyada... I per si de cas, no t'acostis a mi que segurament ho sóc més que tu... (és una cosa que no em deixa viure) Snif, snif...
Una abraçada

Tirai ha dit...

Ui! Aquests estudis, en fi, prefereixo no opinar-ne.
Emprenya't, emprenya't, fa circular la sang i aquestes coses :-)
Ja saps que jo sóc de "l'altre bàndol" i tinc molt clar perquè i no és tant que mengi poc sinó una combinació del meu metabolisme (a la meva família no hi ha grassos) i el fet que quan no estic tranquil·la m'aprimo(quan era petita sempre m'engreixava a l'estiu, quan segurament feia més esport, perquè aquells mesos era feliç i els altres, tot era gris). Acabo per felicitar-te per haver sigut prou valenta per dir la paraula "maleïda". No cal dir que no tinc la mínima intenció d'allunyar-me de tu pel teu pes. Faltaria més que em guiés per això per triar amb qui "vull anar" per molts pseudoestudis que facin!

Jansy ha dit...

És cert. Hi ha certs estudis que discrimen a determinats col·lectius.

Pel que fa a l'obesitat, no crec que es contagiïn els mals hàbits d'una persona. És a dir, si algú és conscient que l'altre té un mal hàbit, té clar que si agafa aquell hàbit serà perjudicial per a ell. Però un cop passada l'adolescència, l'ésser humà té la capacitat de raonar correctament i sap decidir per si mateix. Però és clar, també som capaços de sentir-nos afectats psicològicament per segons quin comentaris, anuncis o estudis. Res no val si a algú li fa mal.

Jordi Jordi ha dit...

Tens molta raó, en emprenyar-te. És ben cert el que dius, que el metabolisme moltes vegades fa més que qualsevol altre cosa.

A mi també m'ha molestat l'anunci, quan l'he sentit aquest matí. En fi, suposo que si m'acosto a tu virtualment no deurà passar res, veritat ? :-)

mossèn ha dit...

jo tinc el que anomenen "curva de la felicidad" i de moment encara estic viu ... salut

XeXu ha dit...

Després diuen que hi ha trastorns alimentaris i que la joventut ho passa fatal per culpa del menjar. No es paren a pensar que gran part de la culpa la tenen els anuncis de clíniques d'estètica, les tendes de roba, els dissenyadors, i estudis com el que dius, o aquell de fa un temps de les formes de les dones, que fan que ens obsessionem. Tota aquesta gentussa se'n poden anar a... no vull dir grolleries en blogs aliens, ja les diré a casa.

Mira, jo tinc una companya de feina que és un secall, però menja com una llima nova. No menja malament, molt variat, una mica de tot, però per exemple, agonitza si no pren alguna cosa a mig matí o a mitja tarda. Jo em passo el matí sense prendre res, i la tarda també, i aguanto bé fins el sopar. Trobo que és una exagerada, però endrapa que no vegis. Per què ella és un secall i jo faig panxa? No només dels hàbits depèn la figura que tenim, sinó també de la genètica, i això no hi ha Déu que ho arregli (i menys ara que és pecat). Jo t'animo a continuar amb la dieta que t'has auto-imposat, i estic segur que assoliràs els objectius. I a qui no li agradi que no miri, tu, que de rucs el món n'és plè, i s'ha de ser un malànima per tenir un amic obès i adquirir els seus hàbits en comptes d'intentar ajudar-lo. Això no és un amic ni és res.

zel ha dit...

A la reputa merda els comentaris d'aquest anunci, els denunciem? Jo estic diem-ne pleneta i malrepartida. és a dir, tot se'm posa al cinturó de la felicitat en un home, i al lloc on no et pots cordar elspantalons. I el règim és el meu company de tota la vida, i és un refotut martiri, i si mengés el que mengen d'altres, em fots un cop i surto rodant carretera avall, o sigui, que (he fet una aturada per descordar-me els pantalons) caldria trencar molts esquemes mentals sobre el menjar... Seriosament, a mi el que més em va funcionar va ser l'acupuntura per baixar l'angoixa i les dietes alternades, perquè el meu cos està tan acostumat a la verdura que ni en fot cas, i conserva el greix per si de cas...


Bufff, ànims!

Llum ha dit...

Ai, Shadow! Ara no ens posarem pas a discutir per qui pesa més! :-) Però no tinc cap problema a acostar-me a gent que pesi més o menys que jo!

Tirai, l'estudi té una espècie de lògica. L'altre dia vaig anar a dinar amb una pesona. Aquesta persona no va menjar postres i jo estava dubtant si menjar-ne o no. Com que l'altra persona no en menjava, jo tampoc en vaig menjar. Som éssers socials, i tendim a fer el que fan els altres. Amb el que no estic d'acord és que es discrimini la gent obesa. Aquest estudi podria ser vàlid als Estats Units, que és on el van fer, on hi ha tanta gent obesa de menjar tantíssim. Aquí, definitivament no. La gent que conec que menja més estan o bé prims, o bé esquelètics. I la gent que conec que menja menys, li sol sobrar algun quilo. També conec gent que li sobren quilos i mengen molt, però són el de menys.

Faig un punt i a part, que queda molt llarg :-) Total, que el que jo crec que fan més mal són aquesta gent tan prima que menja tant (si és que algú ha de fer mal). M'explico: si veus a una persona obesa menjant moltíssim, segurament no mengis tant com ella, perquè ja veus què t'espera. Però si veus a una persona molt prima menjant molt, tendeixes a pensar que aquesta persona no s'engreixa i que, per tant, pots menjar com ella. No és cap tonteria. Jo ja he après la lliçó. Ara ja no ho faig, però... (continua al paràgraf següent)

Tenia una companya d'habitació que menjava com una llima i estava esquelètica. Els dos anys que la vaig tenir, jo em vaig engreixar 10 quilos. Ho dic en sèrio. Ella menjava moltíssim i jo, per mimetisme, acabava menjant més. Més o menys la meitat que ella. Però dintre meu, el meu cap em deia que si ella menjava i estava esquelètica... Vaja, i ella no era cap obesa. Per això em molesta que ens donin la culpa als obesos, perquè la culpa no és dels obesos, sinó de la gent amb mals hàbits.

Buf!!! Toma rotllo!!! (Segueixo...)

Ja ho sé que estàs a l'altre bàndol. Acosta't, acosta't, que potser t'encomano aquests tres o quatre quilos que dius que et falten :-) Jo m'engreixo quan no estic tranquil.la, quan estic tranquil.la, i quan no estic ni una cosa ni una altra :-(

Jansy, pots llegir tot el rotllo que li he escrit a la Tirai. No és que es contagiin els mals hàbits, sinó que es pot actuar una mica per mimetisme. Si jo vaig a berenar amb algú que es menja un Kit-kat, a mi em costarà molt resistir la temptació de menjar-ne un jo. Però si vaig a berenar amb algú que menja una fruita, no em costarà no menjar res o menjar una fruita jo també.

Jordi Jordi, quant de temps! M'alegro de veure't per aquí! Jo provinc d'una família obesa, per dir-ho d'alguna manera. Les meves ties medeixen uns 10 centímetres menys que jo i deuen pesar totes uns 10 quilos més que jo. Però en la forma del cos són exactament iguals. Els gens hi tenen molt a veure. Ara, acostant-te virtualment no passa res :-) Ja ho saps, que jo parlo d'anar al gimnàs i aquestes coses, així que fins i tot dec ser una bona influència! :-)

I per molts anys, mossèn!

XeXu, el problema és que aquest anunci no és de cap clínica d'estètica: és d'una mútua sanitària!!! Ho entendria en un anunci d'una clínica d'estètica, però aquí no. Amb això que dius de la companya, et remeto al que he dit més amunt a la Tirai i en Jordi Jordi. O a la meva companya de feina de la que parlava al post... Sempre hi ha hagut prims i grassos, fins i tot durant la postguerra. I amb això suposo que ja ho he dit tot...

Zel, jo em vaig mig plantejar enviar-los un mail. Ahir vaig tornar a sentir l'anunci i em va semblar diferent, no tant violent contra la gent obesa. Potser perquè ja me l'esperava. A mi els quilos se'm posen al mateix lloc que a tu, i d'on primer en perdo és del cul. Jo sempre vigilo el que menjo, encara que m'engreixi. És bastant desesperant anar vigilant i veure com t'engreixes i t'engreixes. He de reconèixer que, amb tot això del peu, m'he engreixat 4 quilos en 3 mesos, perquè no podia fer esport... I ja toca els nassos que, si he de deixar de fer esport, sàpiga que menjant poquíssim, em convertiré en obesa. En fi... Jo no tinc angoixa pels règims. A mi no em costa menjar poquíssim. El que em costa, per dir-ho d'alguna manera, és tenir un plat davant i haver de deixar menjar (per exemple, en un restaurant), o veure com tothom menja i jo no menjar. Això em costa. La resta... no em crea cap ansietat.