dissabte, 19 de novembre de 2005

Ignorància

Avui és un d'aquells dies en els que sento que realment sóc una ignorant. Hi ha tantes coses que hauria de saber i que no sé! Em refereixo a coses que representa que hauria de saber, però que jo ni tan sols en tinc ni idea. I això per no parlar de les coses que no representa (per la societat, que per mi ja és una altra cosa) que hauria de saber i tampoc sé. I la de coses que ni tan sols sé que no sé!

I és que de cop algú et fa una pregunta i et quedes de tots colors. Vas pensant: "Coi, això jo ho hauria de saber". Però no ho saps.

O simplement algú dóna per sentat que tu domines un tema que tu ni tan sols saps ni de què va. Ja no en parlem ni de saber una mica del tema. Amb una mica de sort, pots arribar a haver sentit que existia, però no en tens ni una idea vaga.

Realment, penso que hauria de llegir més. O d'estudiar més. O de fer alguna cosa per aprendre una mica més de coses. Perquè sóc una ignorant. La major part de les vegades no sé ni una quarta part de les coses que hauria de saber. Bé, de fet, si en pogués saber una quarta part ja seria un gran què, en el meu cas!

El problema és que la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé. I no sé pas per què. Els tinc a tots enganyats. Dubto que sigui per les grans parrafades que faig a la gent explicant coses. Perquè, la veritat, jo només parlo quan se'm pregunta o si estic en grups molt reduïts de gent. I si algú altre sap alguna cosa, prefereixo que ho expliqui aquest algú altre que no pas jo. Més de quatre ulls (dos, si no porten ulleres) escoltant-me mentre explico alguna cosa em posen nerviosa. Exceptuant, és clar, les classes que pugui haver donat a la meva vida, perquè està clar que quan dones una classe no t'escolta amb atenció ni aquell alumne que seu a primera fila, amb les ulleres molt graduades i que no parla amb ningú. Només t'escolten quan et cau l'esborrador a sobre el peu i dius alguna paraula que no hauries de dir. O quan parles de la reproducció d'alguns animals i dius una frase tan intel.ligent com: "Comencem amb un animal". Aleshores ja comences a veure com riuen i algú et fa el comentari que un animal sol, pobret, no podrà pas tenir descendència. Aquests són els únics moments en què escolten. Un, degut a la fressa que ha fet l'esborrador al caure a sobre el peu. I l'altre, al sentir la paraula "reproducció". Però, en fi, jo avui no anava a parlar d'això.

Estava parlant de la meva ignorància, i de que no sé per què la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé coses. Tampoc sé per què la gent es pensa que sóc intel.ligent. No dóno jo prou senyals de que la meva intel.ligència no és massa gran? No dóno jo prou senyals que realment no sé ni la meitat de les coses que hauria de saber? Aleshores, per què la gent es pensa que jo sé les coses, si realment no les sé? Per què la gent es pensa que jo sóc intel.ligent, si realment tinc la intel.ligència d'una persona normal? Per què sóc tan ignorant i la gent s'entesta a creure que jo realment no ho sóc? Perquè quan em venen amb alguna pregunta del tipus "tu segur que ho saps" i jo no en tinc ni idea, encara em sento més ignorant per no saber el que representa que hauria de saber. O quan sento algun "ostres, no ho sabies?" amb cara d'escepticisme, em sento malament per no saber-ho, si és que realment és una cosa que està tan clar que jo hauria de saber.

D'altra banda, però, hi ha gent a qui tinc enganyada i tampoc sé per què. Gent que no em coneix. Gent que només tenen un nick d'internet. Gent que em pregunten alguna cosa i quan contesto em diuen coses de l'estil de "ets una noia? Ostres!" Sí, sóc una noia. I sóc una ignorant. El que passa és que no sé per què et penses que sé alguna cosa. Però, de totes formes, per què no puc ser una noia? Per què si sé (o et penses que sé) una cosa concreta, no puc ser una noia? Per què si trec un tema i algú no em veu la cara es pensa que no sóc una noia? Reflexionaré sobre el tema, perquè aquesta és una altra de les coses que ignoro.

12 comentaris:

pere ha dit...

De tant en tant ens fas alguna trampa, estranya. Perquè tu saps que com més saps, més saps que hi ha moltes més coses que no saps. En consequència, el que sap molt és més conscient de la seva ignorància que el que sap poc.
Quant al que saben o no les noies i a la intel·ligència (no tinc gaire clar el concepte d'intel·ligència), jo fa temps que, en termes generals, prefereixo treballar amb dones: a igual "sabiduria" que els homes solen tenir més capacitat d'enfocar des de diverses perspectives i això sempre és bo a l'hora de resoldre els problemes que es presenten.

Dan ha dit...

En Pere te raó. Sols els que son prou inteligents s'adonen del que els falta per saber. O no has topat mai amb pedants ignorants creguts de tenir totes les respostes? I la majoria de gent es de un grau de inteligencia normal. Per tant, si en general et consideren inteligent, per alguna cosa sera.
Lo de la inteligencia i les dones... es diuen tantes bestieses que no cal fer-ne ni cas.
No diria que siguis (gens) ignorant. Potser l'autoestima podria estar mes alta, pero aixo ja es un altre tema :)

estranya ha dit...

No és això, pere, jo no faig cap trampa. Sí, és clar, com més saps, més conscient ets de la teva ignorància. Però en els últims dos dies m'he trobat amb dues persones que s'han posat a parlar amb mi com si jo dominés un tema i no sabia ni que el tema existia. Una, una bibliotecària, que em parlava d'uns autors que jo no havia sentit en la vida (i que una nena d'uns 10 anys coneixia!) I l'altra, una persona més o menys dins del meu àmbit, que se'm va posar a parlar d'una cosa fins que li vaig haver de dir: "Parla clar i des del principi, que no sé de què coi m'estàs parlant". Tant un com l'altre es van quedar molt sorpresos de que jo no sabés ni una cosa ni l'altra. Jo hagués sigut tan conscient de la meva ignorància tant si hagués sabut moltes coses com si no n'hagués sabut cap.

Pel que fa a l'altre tema, és que em va fer enfadar una mica l'altre dia. Algú que es va posar a parlar amb mi i al dir-li que era una noia, em va dir una cosa similar a "una noia? Impressionat em tens". Per què s'ha d'impressionar de que sigui una noia? No ho entendré mai. Era el segon que aquesta setmana em feia un comentari de l'estil, però aquest em va arribar al cor...

estranya ha dit...

Ai, entre altres coses sóc massa lenta escrivint comentaris i en Dan m'ha passat a davant!

El problema és que tant un com l'altre us penseu que sé coses. I, realment, us farieu creus de les coses que no arribo a saber. El que passa és que com que a la vida "real" mai xerro, ningú pot veure que realment fico la pota. Si xerrés més, ficaria més la pota. Però com que no ho faig, doncs la gent no s'adona de la meva ignorància. I aquí... doncs aquí tinc tot el temps del món per posar-me a escriure, i puc pensar les coses, buscar al diccionari si no sé alguna cosa, preguntar al google...

No sé per què la gent em considera intel.ligent, Dan. Segurament serà perquè s'impressionen molt fàcilment per coses que en realitat no són difícils d'aconseguir, si t'hi poses. Però, és clar, si no t'hi poses, segur que no ho aconsegueixes mai. Dubto que qualsevol altra persona al meu lloc fes les coses pitjor que jo (i em refereixo a una persona que ha après les coses al meu ritme, fent el que jo faig).

L'autoestima? Ejem... Bé, això és un altre tema i ja en vaig escriure un post fa cert temps...

Dan ha dit...

Mmmm. No parles quan no saps una cosa... Et prens la molestia de buscar informacio al diccionari, o al Google..., impressiones a la gent amb coses que tu consideres fàcils d'aconseguir...
Diras el que vulguis, pero per a mi tot això son senyals de inteligencia.

estranya ha dit...

Ui, no és que no parli quan no sé una cosa. És que no parlo mai, que és diferent.

Això del diccionari i del google és una qüestió de mètode. Quan era petita i tenia algun dubte, anava a preguntar el meu pare. Ell agafava, m'abastava el volum de l'enciclopèdia que toqués i em deia "busca-ho tu" (bé, "búscalo tu misma"). Fins que vaig aconseguir l'alçada per arribar jo mateixa a l'enciclopèdia i ja no vaig preguntar mai més res al meu pare. Potser a algú li pot semblar que no és bo, que podent donar la informació m'ho fes anar a buscar, però així vaig aprendre a buscar-me la vida sola i no dependre de ningú. I aquests són els hàbits que queden. Per això em dedico a buscar les coses que no sé. I perquè em pica la curiositat i fins que no he resolt el dubte sóc incapaç de concentrar-me en res més.

I no és que jo consideri que les coses són fàcils d'aconseguir. És que realment ho són. Amb una mica d'esforç.

Dan ha dit...

Curiositat i capacitat per aconseguir esbrinar allò que vols saber amb facilitat... Insisteixo: Això es just el contrari de ser ignorant.
El teu pare va fer una feina excelent en no passar-te el volum de l'enciclopedia.

pere ha dit...

Confia una mica en el temps i en tu, estranya. Ja ho sé que cada dia pot pesar i que és díficil creure en el futur i oblidar el present i el demà més immediat, i què t'he de dir... ets una mica el meu passat.
Et dedico la darrera cançó del meu blog. Fes-la teva.
Massa críptic?

estranya ha dit...

No és el primer cop que tinc aquesta discusió, Dan, i per experiència et dic que pot continuar dies i dies amb una persona dient que sí i l'altra que no. Jo no baixaré del burro, així que...

M'ha fet gràcia això que dius del teu passat, pere. Perquè jo, a la blogosfera catalana, hi he vist una persona que em recorda a com era jo a la seva edat. Llegeixo i penso que jo era similar. Bé, tampoc molt semblant, però sí que hi veig moltes coses. I gràcies per la cançó doblement dedicada :-)

erakkia ha dit...

com més coses aprenguem, més ens adonem que no sabem res...

solarist ha dit...

Modesta! Hi havia una dita en anglès que deia alguna cosa aixi com el savi no es el que ho sap tot sino el que sap on buscar tot el que no sap.

estranya ha dit...

Modesta? No, no ho sóc. Simplement dic la veritat.

I no, jo no sé on buscar tot el que no sé. Hi ha moltes coses que no sé i que no sabria ni on començar a buscar-les.