Fa una estoneta que he arribat a casa. A sobre la taula m'hi esperava un regalet. Sí, sí, una postal que m'ha fet molta il.lusió.
Estava girada, de la part que pots llegir la lletra. No m'ha calgut acostar-m'hi per saber de qui era. Només per veure l'aspecte general de la lletra ja ho he sabut. Una lletra que només he vist en dues o tres postals, però que coneixeria a qualsevol lloc. És curiós, però aquesta lletra és inconfusible, però si veiés a la persona que ho ha escrit pel carrer, no la reconeixeria, perquè no li he vist mai la cara.
M'ha fet il.lusió que se n'anés de vacances per cel.lebrar una cosa i que pensés en mi, ni que fos els cinc minuts que li pot portar entre comprar la postal, escriure-la i tirar-la a una bústia.
No és aquesta, però, la única cosa que m'ha fet gràcia de la postal. No fa massa, vaig estar fent un puzzle d'una catedral. Un puzzle amb blanc i negre. I, precisament, la postal que m'ha enviat és d'aquest lloc. I no és casualitat, és clar. Està bé que la gent es recordi de tu i del que fas. És clar que... és clar que anava a fer un comentari, però millor me'l callo.
En fi, una sorpresa. Una bona sorpresa. Mira que n'és, de fàcil, fer-me feliç!
dilluns, 28 de novembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
6 comentaris:
Curiositat: Quantes peces el puzzle?
Era petit, de 1000 peces. Però amb blanc i negre em va costar bastant, perquè no pots separar les peces per colors i tal...
el post
Catedral de Milà... 1000 peces... blanc i negre... Deu ni do!
Home, no n'hi ha per tant. Tampoc vaig trigar tant a fer-lo... No era difícil, al final.
Je je. Al final cap puzzle es difícil. Es al principi que ho son!
:-)
Jeje, quina gràcia! Sí, la última peça sempre és la més fàcil de col.locar. Però era només una expressió...
Publica un comentari a l'entrada