La formigueta

Se'm gira feina... Avui he dit que escriuria un post a algú (jo, que m'embolico tota sola), però ara estic com massa espessa per escriure sobre el tema. El cap de setmana, potser. A part, tinc un ésser mil.lenari que es passa tots els vespres dient-me que vol explicar la seva història, que a veure si paro d'explicar xorrades i el deixo parlar. De moment, però s'haurà d'esperar a que jo expliqui el que vull explicar. Al cap i a la fi vam fer un pacte: li deixava explicar la seva història quan jo no tingués res a dir.

Avui, no sé per què, m'he recordat de la formigueta. Que de què va això de la formigueta? Ah! Això donaria per tot un post, i m'hauria de remuntar a mitjans dels anys 80, i tampoc cal.

La formigueta ara sempre em recorda uns dies de fa tres o quatre anys. Havia de marxar de casa cap a mig matí, per agafar un tren. I com que a mig matí no hi ha qui aparqui, deixava el cotxe lluny, molt lluny. Normalment, a no ser que vagi molt aviat al matí, mai aparco el cotxe al mig de la ciutat. Sempre el deixo als afores (sigui per la banda que sigui) i vaig a peu fins on hagi d'anar. La ciutat no és tan gran. A vegades deixo el cotxe innecessàriament lluny i la gent se'm mira amb cara de "tu ets tonta o què?" i em donen idees per deixar el cotxe més a prop d'on vagi. Però no, jo prefereixo deixar el cotxe lluny i caminar.

Com sempre, me'n vaig de tema. Fa temps, deixava el cotxe bastant lluny d'on havia d'anar. Bé, no era tan lluny. Quan anava, trigava uns 20 minuts a bon pas, perquè solia anar amb el temps una mica just. No és lluny, però per una ciutat petita sí que ho és. Tornava al vespre, que ja era fosc, amb l'últim tren, que sol arribar cap a 3/4 d'11. Havia anat a Barcelona i, com que sóc una mica massoca, en comptes d'agafar el metro o qualsevol autobús, anava a peu. Mitja hora anar, mitja hora tornar. Per què dic que sóc massoca? Doncs perquè tenia unes sabates que em feien mal i no en tenia cap més a l'armari. N'havia d'anar a comprar unes altres, però anar a comprar sabates i jo som incompatibles. Pensava que les sabates ja s'adaptarien al meu peu.

I així, tal com anava, arribava a quarts d'11 a la ciutat i tenia el cotxe lluny, molt lluny. Caminava una estona pel mig de la ciutat, però llavors tenia un llarg camí sense cap mena de distracció fins al cotxe. Jo aixecava el cap i veia on era el meu cotxe. No sóc gaire bona comptant distàncies, però un kilòmetre ben bo el tenia. Que vaja, no és massa, però havia estat tot el dia donant volts i les sabates m'estaven matant.

Què feia? Més d'un cop, havia aixecat el cap. Veure tota aquella distància fins a on representava que era el cotxe (que no podia veure fins que era gairebé allà) em desanimava. Ho veia un camí molt llarg. Així que feia el millor que podia fer: mirar el terra. Ara un pas, ara un altre. Quan aixecava el cap i mirava la llunyania, em desanimava. Cada cop que aixecava el cap, veia que la distància no s'havia reduit massa, i això desanima. Però si em centrava en els passos, en fer ara un pas, ara un altre, sense aixecar el cap, sense voler mirar l'horitzó, sense voler saber on arribaria, simplement centrant-me només en passets petits, el camí es feia molt més curt. Ni me n'adonava i ja era al cotxe.

Ara fa molt de temps que no em comporto com una formigueta. Tota la vida ho havia fet, i m'havia anat bé. Però de tant en tant em tempta això de mirar, a veure si queda massa camí per recórrer. I jo sé que no ho he de fer. Sé que m'he de centrar i esforçar-me a fer un passet i un altre passet. Per més que costi fer cada pas. Per més mal que facin les sabates. I l'horitzó? Doncs millor no mirar-lo. Quan hi arribi, ja m'hi toparé de nassos. De mentres, jo seguiré amb els meus passets. Constants. Sense excuses. Dia a dia. Pas a pas.