dimarts, 15 de novembre de 2005

Plou

Surto a la mateixa hora de sempre. Plou. M’encanta que plogui sempre que... sempre que no vagi amb el portàtil a sobre, que llavors pateixo per si es mulla. I avui porto el portàtil. Per sort, també porto el paraigües, perquè no em fio de que la bossa sigui impermeable.

Entro al cotxe. He de travessar la ciutat de punta a punta. Però sempre vaig amb una mica de temps de sobres. Perquè no m’agrada arribar tard. No m’agrada que ningú hagi d’esperar per mi. Prefereixo passar-me una estona esperant al cotxe o on sigui que no pas arribar tard.

Enfilo el mateix camí de cada dia. Però... avui gairebé no es pot circular. Em començo a desesperar. En un quart d’hora he fet el camí que a aquesta hora faig en 5 minuts (i a primera hora del matí en menys i tot). Arribaré tard. Coi de trànsit!

Per què hi ha tants de cotxes? Per què tothom vol agafar el cotxe quan plou? Per què no agafen l’autobús?

Tranquil.la, no et posis nerviosa. Tu també vas en un cotxe.

Sí, és clar, però jo no tinc més remei. El dia que em posin autobús fins a casa, aniré amb autobús, que n’estic fins als nassos, del cotxe!

Començo a comptar quan de temps hi ha entre llamp i llamp. Un, dos, tres, neteja-parabrises, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, neteja-parabrises, dotze, llamp, un, dos, tres, quatre, neteja-parabrises, llamp... Això és molt avorrit!

Es fa l’hora a la que hauria d’haver arribat i sóc a meitat de camí. Els senyals horaris de la radio m’ho recorden. En fi. Diu que a Barcelona hi està plovent molt. Sí, és clar, el centralisme fa que només parlin de Barcelona. Que ningú ha vist la pluja de cotxes que hi ha aquí?

I encara he de trobar aparcament.

Un, dos, tres, neteja-parabrises, cinc, llamp, un, dos...

Arribo a destí. Em trobo amb el meu aparcament de molts dies. El fet que gairebé sempre estigui lliure ja em comença a fer pensar que potser no s’hi pot aparcar. Però no hi ha cap senyal. Ni cap línia groga. Ni... En fi, el deixarem aquí.

Plou. Agafaré el portàtil. Així que agafo el paraigües. Me’l poso a la falda abans de sortir del cotxe. Però com es pot ser tan idiota? Em miro els pantalons. M’acaben de quedar ben xops. Miro el rellotge. A sobre d’arribar tard, arribaré amb els pantalons ben xops.

Arribo. Faig la feina. Em demanen per fer hores extres divendres. D’acord, cap problema.

Marxo. Plou. Arribo al cotxe. Cap multa. La grua no se l’ha emportat. Deixo les coses a dintre. Vigilo amb el paraigües. Merda! El mòbil està ben xop.

Engego el cotxe. Poso el mòbil davant de la sortida de l’aire de la calefacció. A veure si es pot salvar. Obres. Merda. Un carrer tallat. Vaig a sortir a un altre lloc. Merda! Un “cediu el pas”. He de girar a l’esquerra. No veig el final de la cua de cotxes que em venen per la dreta, ni el final de la que em ve per davant i volen girar a l’esquerra. Bé, paciència. No m’importa. M’espero i ja passaré algun dia...

No, no em puc esperar. Tinc un cotxe a darrere. No hi ha res que em posi més nerviosa.

El cotxe de darrere es comporta. Bé, perquè no m’hi estic massa estona. Aprofito una badada doble per passar ràpid.

Un quart d’hora per fer els dos-cents metres següents. Ara plou de veritat. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, ostres! Sembla que el neteja-parabrises del darrere té el mateix període que el de davant a velocitat lenta. Encara que plogui molt, com que estic parada, m’entretinc a engegar-los i parar-los fins aconseguir que vagin al mateix temps :-).

Plou. Llampega. Trona. Surto de la ciutat. Just sortir de l’embús, el mòbil comença a sonar. Ara no puc parar a mirar qui és. Però no cal que ho miri. Posaria la mà al foc que és el meu pare, per dir-me que no corri i bla, bla, bla... Almenys el mòbil encara funciona.

Merda, merda, merda! Però com puc tenir tan mala memòria? Si ja em vaig comprometre amb algú altre per fer hores extres el divendres! Per què no em recordo de les coses?

Plou molt. Comença a caure una mica de pedra. Vaig per la carretera que arriba casa. Sense pintar. No veig on acaba la carretera i on comença el bosc (així, directament, acaba la carretera i comença el bosc).

Falsa alarma! Tinc una hora entre un compromís d’hores extres i l’altre. Sé que algú es queixarà, però almenys puc fer les dues.

Arribo a casa. Em poso a sopar. Avui oblida’t d’internet. Així llegiré més estona. Bé, si no se’n va la... I en aquest moment se’n va la llum. Visca!

Avui toca anar a dormir aviat. No hi ha llum. No hi ha aigua. No hi ha calefacció. No hi ha... Hi ha la bateria del portàtil plena, almenys! Així que em dedico a escriure un post llarguíssim sobre encara no sé què. Un post que potser penjaré demà o potser no. Però què es pot fer si són quarts d’onze i no hi ha llum?

2 comentaris:

Jo ha dit...

Realment vivim en un país que sembla que no està preparat ni per la pluja ni per la manca de pluja. "Qui portarà la pluja a escola?"

imma ha dit...

nena kin stress!!!