diumenge, 13 de novembre de 2005

Va passant el temps...

Veig com passa el temps al meu voltant. Passa ràpid. Massa ràpid. La gent evoluciona, va a més. I jo em quedo on estic. Em quedo on estava fa uns anys, on estava fa uns mesos, on estava fa uns dies.

La major part del temps penso que sempre em quedaré igual, on sóc ara.

Jo ho intento. I tant si ho intento! El problema és que... bé, que potser no sé com avançar. Potser no ho intento amb prou forces, potser perquè tampoc sé cap a on he d'anar. Potser... de fet, no en tinc ni idea.

Només de tant en tant penso que sí, que algun dia ho aconseguiré. Però no, aquests moments són fugissers. De seguida torno a la realitat. La realitat que diu que sempre estaré aquí. Perquè sí. Perquè hi ha alguna cosa que falla.

Estic completament segura que aquesta cosa que falla és un problema meu, tot i que no sé quin. Si ho sabés, potser podria intentar posar-hi solució, però com que no ho sé, tampoc puc intentar-ho.

De fet, això de que ho intento no és pas massa veritat. Cada cop ho intento amb menys força, perquè cada cop estic més convençuda que per més que ho intenti, tampoc ho aconseguiré mai. Així que, per què gastar energies en una cosa que no puc aconseguir?

Em molesta (i bastant) la gent que de bones a primeres em surt amb el típic "ja veuràs com ho aconsegueixes algun dia". Prefereixo que no em diguin res a una d'aquestes frases. Frases dites perquè sí, com una fórmula, allò que s'ha de dir en tal situació o tal altra i que la gent diu només perquè sí. Perquè jo estic segura que no passarà. I el fet que jo estigui segura que no passarà fa que el que algú em digui que sí, sense creure-s'ho, només perquè creu que necessito saber que m'ha de dir que sí, em posi de mala llet. Si saps tan bé com jo que això no passarà, perquè coi em dius que sí? Hi ha dues coses que pots fer: la primera és deixar-me estar i ja se'm passarà. Amb depèn de quins comentaris només pots aconseguir que m'enfadi o que em senti com la pobra noia a qui s'ha d'animar perquè, és clar, no ho aconseguirà, però almenys que visqui enganyada i es pensi que ho aconseguirà. Perquè si almenys el to de veu mostrés que sí, que realment la persona que m'ho diu s'ho creu, seria una altra cosa. Però és que la persona que m'ho diu encara s'ho creu menys que jo.
La segona opció, que seria la que jo agrairia més, seria que em diguessis on està el problema. Perquè quan em dius que sí, que ho aconseguiré, veig que penses que no. Si penses que no serà per alguna cosa. No me la podries dir? Entenc que potser és una mica violent dir-me el perquè no. Però en realitat, si algú m'ho digués, m'estaria fent un favor i li agrairia moltíssim. Si m'ho digués, aleshores jo sabria si ho vull arreglar o no. Si algú m'ho digués, no m'enfadaria. Potser em sabria greu al principi, però sabria que és per bé. Però no, la gent s'entossudeix a dir-me que sí, quan se'ls veu que és mentida, que no s'ho creuen. I això sí que em fa enfadar. No sóc una nena petita. No necessito que em vinguin amb mentides per fer-me creure una fantasia. Simplement, necessitaria la veritat. Saber on és el problema.

Però, i d'això també n'estic gairebé segura, aquesta veritat tampoc la sabré mai.

6 comentaris:

Berenguer ha dit...

No et conéc prou, només una mica a partir dels teus críptics escrits i pel fet d'haver-te anat seguint mica en mica, però no podría ser que el problema radiquès en que penses massa?
A mi m'havia passat(i a vegades encara em passa) i conec a unes quantes persones que també els passa el mateix.
pensar massa, què vol dir això? intentaré explicar-me:
El fet de pensar massa en els motius fa perdre de vista els fets, el fet de pensar massa en la sinceritat dels sentiments distreu de sentir, el fet de pensar massa en el futur et fa oblidar de viure el present,...

els matins plujosos i grisos de dilluns tenen un nosequè molt estrany...

Bob ha dit...

Sempre s'ha d'intentar avançar, es mes sempre avançem pero a vegades sembla que els altres ho facin mes rapid que nosaltres i a vegades nosaltres ho fem mes rapid que la resta. La qüestió es que un es senti be amb el que fa i tingui bones vibracions cara el futur, que això servira per posar ganes al que ha d venir.

solarist ha dit...

Has vist la pel.licula Gattaca? Si en Vincent hagues calculat les probabilitats d'aconseguir el que volia, ho hagues intentat?.
Perque ho va aconseguir? Perque tenia una fe cega en que ho aconseguiria. I si no ho hagues aconseguit ho hagues tornat a intentar.
Independentment de les possibilitats, si no es posa força de voluntat poca cosa s'aconsegueix.

estranya ha dit...

Gràcies, Berenguer. En realitat només estava pensant en veu alta (o pensant mentre escrivia). No esperava cap resposta, perquè la gent que llegiu això no teniu prou informació. Ni sobre què parlava ni sobre mi (espero). Però no ets el primer que em diu que el meu problema és que penso massa. Suposo que tens raó. Pensaré en el tema :-) (no, no m'ho estic prenent a catxondeig, que suposo que tens raó).

Sí, Bob, s'ha d'intentar avançar, però ja et dic jo que no faig ni tan sols com les tortugues: jo vaig com els crancs (si és que és possible tornar enrere si no has avançat).

Jeje, solarist, això és una pel.lícula, i a la les pel.lícules sempre acaben sortint les coses bé. Però, i si no ho hagués aconseguit un cop, i un altre, i un altre,... fins a perdre el compte dels cops que no ho havia aconseguit? Ho hagués seguit intentant amb les mateixes ganes?

solarist ha dit...

Sense dubte

estranya ha dit...

Ostres, doncs ara em faràs sentir malament per tirar la tovallola (o mig tirar-la o el que sigui...)