dilluns, 7 de novembre de 2005

Avui...

Avui pensava arribar a casa i escriure sobre... és igual. Tenia quatre posts pensats, i el meu principal problema (pensava) era decidir quin dels quatre posts escriure, depenent de l'humor (el cansanci i la feina que hagués pogut acabar). Però no escriuré cap dels quatre posts. I en aquest moment dubto que els escrigui mai. O potser sí. Depèn de l'humor (i el cansanci, i la feina, i la meva memòria).

Aquesta tarda algú ha vingut a on treballo preguntant per una altra persona. Jo estava sola (no sé ni per què em sorprèn). I aleshores m'ha sortit de dintre el que sempre em surt de dintre: li he dit que l'altra persona no hi era, i he anat a mirar-li quan podria trobar la persona, i fins i tot li he preguntat si jo el podia ajudar. M'agradaria no ser així, perquè al final acabo fent la meva feina i la dels altres, i llavors em va com em va, però és que no ho puc evitar. Em surt de dins.

Ha sigut aleshores quan m'he adonat d'un altre dels meus problemes. No, ningú no és perfecte, i jo menys que ningú. Tots fem coses malament. I jo la primera. Però sovint dono per descomptat que tothom farà el mateix que jo faria. Ni tan sols se m'acudeix pensar que ningú no ho pugui fer. I aleshores venen els problemes.

Si algú em pregunta alguna cosa que no sap, intento respondre-li. Si no en sé, intento buscar la solució. Si puc, ho pregunto a algú. No és cap vergonya preguntar alguna cosa que no saps. I així, si algú te l'explica, el proper cop ja la sabràs. Sempre hi haurà un conegut d'un conegut d'un conegut que sabrà la resposta. Però... sovint em trobo amb respostes del tipus "i a mi què m'expliques?" Doncs mira, no, no t'explico, et pregunto. Avui per mi i demà per tu. Mai deixa de sorprendre'm que algú em contesti que ni idea i no intenti ni tan sols donar-me una explicació o alguna cosa del tipus "em sona que era això". És que a mi em ve algú amb un dubte i em costa no posar-me a buscar aquí i allà què coi passa, com es resol el problema.

Realment no ho faig perquè aleshores el dia que jo em trobi amb algun dubte la gent me'l resolgui. Simplement, surt de dintre meu. Com els aniversaris. Em passo l'any felicitant a gent. I m'agrada. M'agrada fer regals. M'agrada enviar postals virtuals. M'agrada recordar-me de la gent i veure el somriure quan veuen que me n'he recordat. I, sincerament no ho faig perquè tornin. Simplement m'agrada fer-ho. Però quan llavors arriba el dia del meu aniversari i veig que pràcticament només se n'ha recordat ma mare de mi (i perquè va ser la que em va haver de parir, perquè sinó ni ella se'n recordaria) em sap greu. Cada any em dic a mi mateixa: doncs mira, aquest any no felicitaràs a ningú. Però sempre me n'acabo oblidant i acabo fent el que faig sempre: el que em surt de dins.

No són els únics exemples. N'hi ha més i més importants, segons el meu punt de vista. Però ho deixaré aquí, perquè segur que hi ha moltes coses que jo faig malament i tampoc és qüestió de començar a posar coses. Només parlaré una mica de la meva reacció, o del meu problema.

Què faig quan una persona fa coses d'aquestes una darrera l'altra? Doncs en comptes de queixar-me, com suposo que hauria de fer (ja he dit que els dos exemples eren cosetes petites), simplement callo. Quan la persona en qüestió en fa més de 4 o 5 vegades (tampoc és que les hagi comptat mai) ja em comença a mosquejar. I aleshores tinc dos opcions, que per la persona són la mateixa: enviar a la persona a la merda (sí, puc dir merda perquè aquí la censura la poso jo) o ignorar-la. El resultat ve a ser el mateix, però amb una de les opcions ho passo més malament que amb l'altra. Quan envio algú a la merda, allà es queda i ni tan sols apareix en els meus pensaments. Si vol algo, ja ho dirà. I sinó, doncs millor per mi. El segon cas em costa més, entenent ignorar de forma que és com si l'hagués enviat a la merda, però que continua estant present. En aquest cas són persones amb les que intento una vegada i una altra ser amable, però sempre m'acaben o contestant malament, o ignorant, o simplement contestat al que els pregunto per compromís, amb el mínim de paraules possibles. Així que m'acostumo a rendir. Potser massa aviat. O potser massa tard i em converteixo en una pesada. No en tinc ni idea. Però al final acaben essent persones "ignorades".

Que tinc massa poca paciència? Jo no he dit mai que en tingués. Que potser tinc massa mala bava? Sí, i què? Que potser no hauria d'engegar a depèn a qui a la merda? Segurament. Que potser no m'hauria de rendir mai tan aviat? Podria ser.

Però, al cap i a la fi, quina importància té? Als que llegiu això, tampoc us trobareu amb mi cara a cara. I als que no ho llegeixen, quina importància té? Al cap i a la fi, tant els ignorats com els que els envio a la merda, a la que tornen a aparèixer, només que em diguin hola amb un somriure, ja m'oblido que eren o a la merda o ignorats. És clar que això no passa gairebé mai, però per avui ja n'hi ha prou, que jo avui havia de parlar de coses alegres!

3 comentaris:

Tracy ha dit...

Felicitats!!! ja has arribat a les 10.000 visites!!! Per quan els 10.000 dies???

Tracy ha dit...

I ara el comentari:
Et llegeixo, segurament mai ens trobarem cara a cara, però per a mi té molta importància el que dius; a veure, només et coneixo una miqueta pel que escrius, però t'aprecio molt i em sap molt greu quan et "veig" així.
Només de llegir el post d'avui, es dedueix:
1- ets generosa amb el teu temps (et dediques a buscar les respostes que no coneixes de les preguntes que et fan els altres)
2- curiosa (t'agrada saber coses noves)
3- considerada (recordes els aniversaris dels altres tot i que sospites que no recordaran del teu)
4- amable (fins i tot amb persones que no ho han sigut amb tu)
5- servicial (t'ofereixes per ajudar als altres)

Pels posts que he llegit fins ara, a més sé que:
6- tens molta paciència, sobretot amb els nens
7- tens sentit del humor
8- t'agrada molt lllegir
9- ets molt sensible
.
. (també tens defectes, però com que aquests ja els veus tú, jo només et dic les virtuts que sovint t'oblides que en tens)
.
. (segueixo?)

Tot això et fan ser com ets, i no hi ha al món ningú com tu. És més, hi ha poca gent que tingui la iniciativa de buscar les respostes als altres; hi ha poca gent que s'ofereixi a ajudar a algú (l'escaqueig és la norma).
Cadascú és com és i esperar que els demés actuaran com nosaltres voldríem és perjudicial per a la salut.
Així que el més sa és fer allò que ens vagi millor a nosaltres (qui va ser el llest que va dir que l'egoisme és dolent?) procurant no fer mal als altres (excepte quan ens l'han fet abans).

LES MEVES PREGUNTES POTSER SENSE RESPOSTA
Et serveixen aquests comentaris? em faig pesant? m'enviaràs a la merda?

Un petó i una abraçada forta!

estranya ha dit...

Gràcies, Tracy.

Els 10000 dies encara trigaran uns quants dies a arribar...

I gràcies també pel segon comentari. Sí que em serveixen els comentaris, tot i que no sé si m'ho mereixo. I no, no et fas pesant. I no, no t'enviaré a la merda.