Un mail

Si algú em preguntés qui és la persona que m'envia més mails, la resposta que obtindria seria, sense cap mena de dubte, jo mateixa.

Des de sempre que em deixo notes a mi mateixa. Sóc bastant despistada. O molt despistada. Així que l'única forma que tinc de recordar-me de les coses és deixar-me notes per aquí i per allà.

Quan anava al cole o a l'institut, em deixava notes en llapis a la llibreta de classe. Cada any ma mare em comprava una agenda, però jo sempre m'oblidava de mirar-la. I com que la llibreta de classe l'obria cada dia per fer els deures, allà es quedaven les notes per mi mateixa sobre les coses que havia de fer. La major part de les vegades eren els deures, però podia ser qualsevol cosa.

Temps després, vaig canviar les notes dels apunts per notes al punt del llibre que estigués llegint. De fet, el punt del llibre era qualsevol paperot que em trobés vés a saber on, on hi havia de tot apuntat. Des de les coses que havia de fer, fins a càlculs de qualsevol xorrada que se m'hagués ocorregut vés a saber on, quan no tenia cap paper a prop.

Quantes coses he apuntat a abonaments de tren o de metro! Us en faríeu creus! Quants càlculs he fet a bitllets o paperots de propaganda que m'han donat pel carrer! Quantes idees genials he tingut mentre anava pel carrer i se m'han quedat en un paper, fins que he arribat a casa i he pogut comprovar si funcionaven. Quantes paraules han quedat apuntades en qualsevol paperet esperant arribar a casa per buscar-les al diccionari!

I ara... Doncs ara la major part de les vegades em comunico amb mi mateixa mitjançant els mails. Bé, de fet, a part dels mails, en aquest moment la nevera de casa està plena de post-its amb llibres que m'agradaria comprar-me. Traducció: el dia que algú li demani a ma mare què em pot regalar, ma mare agafarà un dels post-it de la nevera i li donarà a qui sigui. La meva taula també està plena de post-its (sí, sí, la taula!). Alguns expliquen com fer coses que només es fan de tant en tant i que mai et recordes com es fan. Alguns altres tenen llistes de sants i aniversaris. Altres tenen coses que he de fer. Altres tenen idees que em venen al cap i que algun dia m'hi posaré seriosament...

Però el gruix de notes per mi ara ve a través dels mails. Em ve una idea, i me l'envio per mail. Veig una cosa interessant, i me l'envio per mail. Em recordo d'alguna cosa, i me l'envio per mail. Tinc una llista de coses a fer, de llibres a comprar, de dies de no sé què, doncs me l'envio per mail. Així que quan obro qualsevol dels meus correus, em trobo un munt de mails d'una persona que es diu com jo. Si rebés tants mails d'algú altre, probablement ja hagués rebut l'adjectiu de pesat o pesada ja fa molt temps. Així que no sé pas què puc arribar a ser jo.

Avui, però, he rebut un mail que supera tots aquests mails. Imaginem que el meu pare es diu Pepito Estrany. Avui rebo un mail d'un tal Pepito Estrany. L'obro. Normalment són acudits, però avui no ho era, encara que m'ha fet riure més que qualsevol acudit. Començo a llegir:

"Hola Pepito,"

Torno a mirar el remitent.

El meu ratolí apunta directament a on posa "Reply", i ja estic a punt de contestar dient-li a en Pepito que a què coi està jugant. Però m'ho penso i continuo llegint. Podria ser que estigués enviant el mail a algun altre Pepito i s'hagués equivocat de persona. El mail segueix:

"Li envio aquest mail a la teva filla".

Aquí jo ja em quedo sense paraules. A veure, li envies el mail a la filla d'en Pepito? Aleshores, per què no li dius "Hola Estranya,"? No ho sé, per evitar confusions.

Però, si qui m'està enviant aquest mail és el meu pare, per què coi diu "Li envio aquest mail a la teva filla"?

Estic sola a la feina (vaja, com gairebé sempre) i em poso a riure. Tot té una explicació, és clar. Faltaria més! Però no deixa de ser curiós.