dimecres, 2 de novembre de 2005

Visc al cantó del cementiri. És una cosa que no puc evitar, a no ser que em mudi. I, de moment, ni jo tinc diners per mudar-me, ni els meus pares tenen intenció de deixar casa seva. Així que seguiré vivint al cantó del cementiri durant un bon temps.

Viure al cantó del cementiri fa que de petita hi anés moltes vegades a jugar. Encara recordo quan encara no l'havien reformat i a la gent encara l'enterraven a sota terra, no en nínxols. Els meus cosins, més grans que jo, es dedicaven a intentar fer-me venir por ensenyant-me els ossos que es veien. Realment, una mica tètric sí que era: a mida que passaven els anys, la terra on estava al cementiri, que estava més alta que la carretera, anava desapareixent i es veien perfectament els ossos de la gent que hi havia allà enterrada.

No em va fer mai por. Quin mal em podia fer aquella gent?

Em vaig fer gran i van transformar el cementiri en un cementiri més normal. Van posar una paret de pedra de forma que la terra on abans s'havia enterrat la gent va quedar tapada. També hi van posar nínxols. Alguna cosa no em quadra, perquè els meus besavis, que es van morir molt abans que jo nasqués, ja estan enterrats en nínxols. En fi, tampoc ho preguntaré.

Em vaig fer adolescent i els meus companys de classe també. Durant la festa del poble, el cementiri de nit era una atracció per tota la gent de la meva edat. No féiem res de dolent. Només feien apostes a veure qui aguantava més al cementiri, sense llum. I sense morir-se de por. Les noies no s'atrevien. Els nois ho passaven malament. Jo simplement, anava i m'hi podia estar tota l'estona que volgués. Al cap i a la fi, qui em podia fer mal en un lloc on no hi havia ningú viu?

Bé, de fet tenia un secret: aquelles fresses que es sentien normalment era la meva àvia que, des de casa, feia fressa per evitar que la gent anés al cementiri. Així que jo ni tan sols tenia por de les fresses.

En aquella època, gairebé no coneixia ningú dels que estaven enterrats al cementiri. Hi havia els meus besavis, que es van morir a mitjans dels anys 60, i que no havia conegut. L'avi d'algú que anava al cole amb mi. Però ningú que hagués conegut personalment.

Ho he dit abans: el cementiri està al cantó de casa. Però ara sóc incapaç d'anar-hi. Simplement, no puc. Només de pensar en anar-hi, sóc incapaç. Ahir vaig passar-hi per davant, a peu, com sempre, i vaig ser incapaç de mirar cap allà. Ja no parlem d'entrar-hi. I, per descomptat, no em veig capaç d'anar fins aquell nínxol que van obrir fa tan poc.

Ni tan sols sóc capaç d'entrar a casa seva. Diumenge passat la meva mare m'hi va fer entrar. I ho vaig passar molt malament.

Sé que negar-ho no és la solució. Per més que em negui a entrar a casa seva, perquè no puc suportar el lloc on solia estar buit, i per més que em negui a entrar al cementiri, perquè em nego a pensar que és allà dins, tan a prop de casa, ficat en aquella caixa (per què em vau fer-lo mirar a dintre la caixa?), per més que negui totes aquestes coses, no tornarà.

El meu cervell encara pensa que qualsevol dia me'l trobaré per fora i em dirà que el porti al banc a buscar la pensió. O em dirà que si he llegit tal notícia o tal altra al diari. O ens posarem a riure fins a plorar en una partida de cartes. Sempre que jugàvem per parelles, ell era la meva parella. Simplement, érem iguals: tant li feia haver perdut 10 partides seguides, que si aconseguíem guanyar una partida per pallissa, ens posàvem a riure i féiem broma als altres, fins acabar plorant. Ah, i el parchís! Feia el mateix que jo. O jo el mateix que ell: véiem que podíem matar. I tant que ho véiem. Abans de tirar, ja sabíem què havíem de treure i a qui ens carregaríem! Quan sortia algun dau amb el que podíem matar algú, començàvem a comptar amb totes les fitxes menys amb aquella, mentre véiem la cara de pànic de qui li podíem matar una fitxa. I quan ja havíem mirat amb les altres déiem: "a veure aquesta?" i començàvem a comptar. "Ostres! Me la puc menjar!" I ens posàvem a riure fins que saltaven les llàgrimes.

Però no, no tornarà. I algun dia hauré de superar-ho. Algun dia hauré de tornar a entrar a casa seva sense que m'hi obliguin. Algun dia hauré d'anar al cementiri.

De moment, però, no em veig amb cor de fer-ho.

3 comentaris:

aina ha dit...

doncs paciència.. és l'únic remei possible.. ànims..

i una abraçada

Tracy ha dit...

Ànims!
És qüestió de temps, d'assumir la idea, de plorar quan es necessita, de recordar...
Un petò...

estranya ha dit...

Moltes gràcies a totes dues.