Fa dues hores que escolto la mateixa cançó. Un cop darrere l'altre. Quan s'acaba, la torno a posar. I em dóna la impressió que estaré així molta estona més.
Per què aquesta cançó? No en tinc ni idea. L'he trobat. L'he escoltat un cop. Quan s'ha acabat, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I quan s'ha tornat a acabar, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I així fins ara, que he mirat el rellotge i he vist que ja fa dues hores que estic així. En dues hores deu haver sonat unes trenta o trenta-cinc vegades. Potser més.
La veritat és que em mereixo el costipat que tinc. Una pulmonia és el que hauria d'haver agafat. Ara vindrà algun anònim i em dirà que he d'anar al psiquiatre, però m'és igual. Divendres passat plovia. Jo ja estava mig tocada. I què se'm va ocórrer de fer? Doncs anar a caminar sota la pluja pel barri vell. Als cinc minuts ja estava xopa de dalt a baix. Vaig estar-me gairebé una hora donant volts. El dissabte gairebé no m'aguantava dreta, i la veritat ja m'ho hauria d'haver imaginat.
El principal problema va ser que no vaig trobar el que buscava. Bé, de fet sí que ho vaig trobar. Vaig trobar soledat. Però no em va ajudar el més mínim. Volia soledat, però quan vaig veure la quantitat de soledat que envolta la meva vida vaig voler fugir. Però, com es fuig de la soledat?
Vaig tenir el mòbil a la mà, a punt de trucar a algú a qui no hauria de trucar. Entre altres coses, només aconseguiria que m'expliqués les seves penes i ni tan sols em deixaria ni dir hola. Es posaria a parlar de la seva vida, continuaria parlant de la seva vida, i acabaria parlant de la seva vida, sense importar-li ni un sol moment res del que jo pogués dir. I si de cas respirés un moment, deixés de parlar i jo tingués ocasió de dir alguna cosa, simplement diria alguna cosa per fer-me veure que jo no sóc res, que no sé res i que no serveixo per res. I, francament, dubto que això sigui el que necessito.
No sé què és pitjor: si la sensació de soledat o la sensació de saber que em puc arribar a sentir tan sola que fins i tot podria trucar a qui no he de trucar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
6 comentaris:
Ai, estranya, crea una mica d'impotència no poder fer res. No valen recomanacions sinó presències, ho sé.
ais noieta.. si t'hagués trobat t'hagués deixat el meu paraigües tarat!! vinga ànims noieta!!! ja tinc la fera i la ballarina!!! qe xulo jeje
no pateixis per tenir aquest gust especial per les caminades en el barri vell sota la pluja, jo sempre que puc ho faig i si puc escollir encara més intento que sigui a Girona.
Ja sé que "mal de molts consol de bobus" però a voltes va bé que algú et digui que té manies semblants a les teves. La diferència és que jo tinc la sort que em costa bastant refredar-me :))
Està bé que t'adonis que no et convé estar o parlar amb persones que no t'aprecien prou ni tenen en compte els teus sentiments i opinions. És el primer pas per començar a rodejar-te d'aquelles persones que sí t'aprecien, t'escolten i es preocupen per tú.
Potser només cal obrir bé els ulls i buscar a aquestes persones, i si no les veus anar a trobar-les. Si de debó t'aprecien només caldrà que els hi diguis que les necessites, que parlar amb elles et dóna pau, tranquilitat, i segur que respondran positivament.
Tú vals molt, no ho dic perquè ara estiguis aixafada, sino perquè és la veritat. La primera que ha de veure-ho ets tú, i després ho han de veure les persones que t'envolten.
T'envio molt petons i abraçades, i si vols també una orella per parlar-li ;)
Se'm fa una mica difícil contestar als comentaris avui. Per sort, demà a la tarda ja estaré de vacances i marxaré ben lluny (encara que no sigui lluny, espero que això es quedi a casa).
Doncs passa de tot i de cap a les vacances!
A disfrutar!
:-)
Publica un comentari a l'entrada