Un anyet

Sense adonar-me'n, ha passat un anyet des que vaig començar a escriure aquest blog. Posts i més posts, línies i més línies.

Vaig començar una mica sense saber massa què feia. Vaig pensar que si hi havia altra gent que ho feia, per què no podia fer-ho jo? I així vaig començar a escriure.

Ara mirava, i una de les coses que m'han sorprés és el número de posts que he escrit en aquest any. No sé si el comptador del blogger estarà bé. No arribo als 300 posts (tot i que em falta molt poquet), i això m'ha sorprés. Perquè, sí, hi ha dies que no he dit res, però també hi ha hagut dies que he escrit dos o tres posts en un mateix dia. Tot i així, són molts posts, i tampoc són curts. Almenys, la majoria.

Són tants posts, que fins i tot la casa blogger em té a la llista de possibles spammers. Al principi, em va tocar una mica els nassos. Em vaig posar a escriure un post i vaig veure que per publicar-lo, havia d'escriure una paraula de verificació. Em vaig preguntar si era alguna cosa nova del blogger. I sí, era això. Però només ho fan amb els blogs que tenen marcats com a possible spam. Em vaig enfadar. Perquè això diu que és perquè escric molt i perquè més d'una persona ha marcat el "flag" que tinc a dalt. Però llavors m'ho vaig prendre amb alegria. Una de les coses que els fan als blogs marcats com a possible spam és que no són enllaçats a través del "next blog". I per què m'agrada això? Doncs molt fàcil! Perquè així els spammers no em troben a mi i no tinc comentaris d'aquests en anglès que he vist a d'altres blogs. O sigui, que la forma d'evitar l'spam ha sigut que em marquessin com a spam. Així els spammers ja no venen pel meu blog :-) De totes formes, avui he vist que tenia un munt de comentaris spam. Serà que he d'escriure més?

Ha estat un any de daltibaixos. De creure que era una bona idea, de creure que no, de pensar a esborrar-ho tot, de voler deixar-ho. Però s'ha convertit en una cosa mig necessària. Una manera d'evadir-me, de riure'm de mi mateixa. I de comunicar-me amb el món. Un món petit, però alhora molt gran.

Sou molts els que us heu passat per aquí en un moment o un altre. Aquí a la dreta hi ha un comptador que aviat arribarà a les 10000 visites (mira, gairebé tants dies com tinc jo!) Aquest comptador només compta les visites diàries i les meves no les compta. Així que, més o menys, en mitjana heu aparegut unes 27 persones cada dia, cosa que no és gens despreciable i que no em podia pas esperar el dia que vaig començar. És clar que hi ha molta gent que arriba aquí buscant per coses rares. Cada cop que miro el comptador em faig un fart de riure.

Però molts veniu per aquí i em doneu la vostra opinió. M'agrada sentir les vostres opinions, malgrat que jo no deixo massa comentaris pels altres blogs que llegeixo. És que, és clar, jo per resumir i posar una cosa en un comentari que tingui menys de 100 paraules... doncs és que no puc, no sé resumir :-) Us agraeixo de veritat els vostres comentaris, i als que soleu passar per aquí, us tinc aquí als enllaços de la dreta. Als que deixeu alguna pàgina, és clar.

Quan llegeixo altres blogs, sempre sé més o menys què m'hi trobaré. Cadascú té un estil. No sé si jo tinc un estil o no. Tampoc ho vull saber. Simplement, em poso a escriure, i no penso en si ho he d'escriure d'una forma o una altra.

Mirant una mica els posts antics, m'he arribat a espantar de totes les coses que he explicat i que no recordava haver explicat. Ara no escriuria molts dels posts. De fet, m'he quedat amb les ganes d'esborrar-ne algun. Però sé que si començo, no acabaré, i tindré un munt de posts esborrats i probablement només em quedaré amb dos o tres posts. O potser menys.

El que sí que vull és tornar una mica a com feia els posts del principi, quan m'inventava històries que tenien a veure amb el que em passava. O, simplement, no deia les coses gaire clares. De fet, aquesta setmana ja he escrit algun post més o menys així.

A vegades em pregunto com escriu els posts l'altra gent. Avui, per cel.lebrar el meu primer anyet, us explicaré el que faig jo (i ja callo, que ja és hora!) Durant el dia, passa alguna cosa. Fins fa temps, reia o m'enfadava i així es quedava tot. Ara sempre ric interiorment. Ric pensant en que d'aquí en sortirà un post i em guardo la idea del cap. La majoria de les vegades, aquestes idees no acaben en post. Per què? A vegades perquè hi ha una altra situació millor. D'altres vegades perquè me n'oblido. I d'altres començo el post i veig que no sortirà bé, o simplement no tinc humor d'escriure sobre allò. I el post no s'escriu.

Normalment sempre estic a la mateixa habitació. Escolto la radio. Si no és massa tard, amb l'equip de música dels meus pares. Si és tard, amb la meva radio. El portàtil a sobre la falda (per això es diu laptop, no?) i la meva indumentària d'anar per casa: un jersei de xandal o una samarreta que em van 3 o 4 talles grans i uns pantalons de xandal que em van una o dues talles grans.

Si la idea sobreviu, obro el compte del blogger. Li dóno a crear un nou post. Començo a escriure. La major part de les vegades tinc un munt d'idees voltant pel cap i no sé per on començar. Així que començo a escriure i m'embolico jo sola. Molt, m'embolico. La major part de les vegades, el post no s'assembla ni per casualitat al que volia escriure en un principi.

Vaig escrivint, i mentre vaig escrivint, vaig alternant l'escriure amb el "preview" que hi ha aquí dalt. Vaig llegint com queda i veient si em deixo alguna cosa o si he de canviar l'ordre.

Un cop acabat el post, me'n vaig un moment a fer alguna altra cosa. O contestar algun mail, o mirar alguna cosa, o... és igual, el que sigui. Llavors li dóno al preview i em llegeixo tot el post. Faig els canvis necessaris i li dóno a "Publish post". Acte seguit vaig a catapings a fer ping. Em torno a llegir el post, ja des del blog, per comprovar que estigui tot bé. I aleshores deixo el post per acabat.