dissabte, 12 de novembre de 2005

Tota una vida (I)

Ja sóc vell. He perdut el compte del temps que ha passat. He vist passar tants cicles que ja no em recordo de quants n'han passat. L'altre dia vaig sentir algú que deia que jo dec tenir uns 1000 anys. La veritat, tampoc m'importa. Jo simplement estic aquí, mirant el temps com passa, veient com el món va canviant al meu voltant. Però no avancem aconteixements.

No recordo quan vaig néixer. Però recordo la meva infantesa. Vivia en un lloc, envoltat d'éssers exactament iguals que jo. Només érem nosaltres.

I parlàvem entre nosaltres. Sí, parlàvem, encara que a algú li pugui semblar que l'enganyo.

Recordo que un cop al dia ens queia aigua per sobre. No, no era la pluja que vaig conèixer a la meva juventut. Era una cosa semblant a les primeres persones que venien amb una galleda d'aigua i... bé, ja m'estic avançant un altre cop.

No sé d'on van sortir totes aquelles històries. Suposo que eren les nostres llegendes urbanes. Els altres deien que un dia algú se'ns emportaria lluny i ens ompliria de coses que feien llumetes. Ens tindrien a dintre d'un lloc on hi fa molta calor (amb el que a mi m'agrada el fred i la neu!) i acabat això ens abandonarien i moriríem. Jo no m'ho vaig creure mai, tot això. I ja veieu, tenia raó. Al cap i a la fi, amb els meus 1000 anys de vida, a mi mai m'han tancat en un lloc on hi fa molta calor ni m'han tirat vés a saber on. Deien que això els ho havia dit algú que havia sobreviscut a aquest infern. Però jo només crec que era algú amb ganes de protagonisme, o simplement una llegenda urbana, ja ho he dit. Perquè, qui seria tan dolent com per agafar un de nosaltres, omplir-lo de coses i llavors abandonar-lo? No, no pot pas ser!

Recordo aquella època amb una mica d'enyorança. D'una banda sé que on he viscut tota la meva vida ha sigut un bon lloc, però estic una mica sol. Sí, he tingut companys, però cap com jo. I cap d'ells ha viscut tants anys com jo. Jo sóc l'"avi" i els més joves no volen parlar massa amb mi, em tenen massa respecte. A part de la meva alçada, que és molt més gran que la de la resta. Jo només voldria que m'escoltessin i parlessin amb mi com si fos un més d'ells. I, de fet, ho sóc, només que sóc més alt i més vell, però quina importància té, això?

No sé quant de temps vaig passar allà. Va ser força, crec. Allà vaig aprendre a parlar, vaig aprendre a comptar, vaig aprendre tot el que aprenen els petits. Fins que un dia va aparèixer un ésser que no havia vist mai i... Bé, el que va passar ja ho explicaré un altre dia, si en tinc ganes. Que 1000 anys de vida donen per molt i no tinc ganes de cansar a ningú amb les meves històries de vell.

5 comentaris:

solarist ha dit...

un cirerer?

estranya ha dit...

No, no és un cirerer. Però ja és una cosa semblant... Els cirerers poden arribar a viure 1000 anys?

En fi, la història continuarà un any d'aquests. O no. Depèn de les ganes que tingui el protagonista d'explicar la seva vida.

Dan ha dit...

Sembla mes aviat un abet d'Espinelves... pero fa mil anys encara no es guarnien els arbres per nadal...

solarist ha dit...

Potser l'haurem de regar amb "Gesal" perque ens continui explicant la seva història?

estranya ha dit...

Exacte, Dan, això és el que sembla. Fa mil anys no es guarnien arbres, però qui et diu que el que explica la història l'estigui explicant ara i no a l'any 3000, per exemple? Se me'n va una mica l'olla, ja ho sé, ja...

No cal que es regui, solarist. Només cal que algun dia tingui ganes d'explicar-nos la seva història. Algun dia...