El síndrome del diumenge a la tarda

Els diumenges a la tarda són... no sabria dir com són. Tristos. Solitaris. Plens de feina. Feina que no es fa fins que ja és massa tard.

Fa uns anys, els diumenges a la tarda eren el dia en què agafava el cotxe dels meus pares (l'únic dia en tota la setmana que agafava el cotxe) i me n'anava a una estació solitària, sense llum, sense sostre per quan plovia, sense estació, sense cap lloc on picar el bitllet, sense... sense gairebé res, a buscar un tren que acabaria ple de gent. Un tren ple de gent que anava acompanyada d'algú altre, que xerrava amb algú, que coneixia algú. Jo pujava solitària a la meva estació. Era la única persona que pujava allà. De tant en tant pujàvem dues persones. Però només de tant en tant. La típica estació que tant molesta a la gent que va en el tren: "si no puja ningú, per què para aquí?"

Arribava a Barcelona on ningú m'esperava. Havia sopat abans de marxar (a això de les 6 de la tarda...) El pis estava buit. Entrava. Obria la maleta. Posava la roba a l'armari. Obria la carpeta. Estudiava una mica. I em posava a dormir. Sense haver parlat amb ningú des de feia un munt d'hores. Tota sola al pis.

Crec que des de llavors els diumenges a la tarda es van convertir en uns dies tristos. Solitaris.

No hi té res a veure el fet d'haver d'anar a treballar el dia següent després de dos dies de festa. De fet, últimament prefereixo els dies de cada dia que els dies de festa. Qualsevol moment de la setmana és millor que els diumenges a la tarda.

No sé com explicar el síndrome del diumenge a la tarda. Normalment, tinc bastanta feina per fer. Per sort, aviat arribarà Nadal i se n'anirà tota aquesta feina. Em quedo a casa, perquè he de fer la feina. Però és diumenge a la tarda. I penso que tindré temps de fer-ho tot. Al meu cap hi ha la feina que he de fer. Però... vaig pensant que ja ho faré ara, que primer faig no sé què i després no sé què més.

I arriba aquesta hora. El vespre. I és quan el síndrome del diumenge a la tarda es fa gran i més gran. Quan penso que ho faig tot malament. Perquè són les 9 o les 10 del vespre. En realitat, no he fet res de bo en tota la tarda. La feina encara està per fer. Podria haver fet la feina i ara ja la tindria feta. Podria haver mirat alguna peli i això que tindria de més. Podria haver-me dedicat a llegir un d'aquests llibres que tinc esperant i que tantes ganes tinc de llegir. Podria haver fet moltes coses a casa. O podria haver marxat i anar a fer alguna cosa. Podria haver anat a donar un volt. Podria haver anat al cine. Podria haver anat a veure algú (a qui? Bé, millor no em deprimeixo amb això). Podria haver fet moltes coses. Però m'he quedat a casa. M'he quedat a casa per fer una feina. Una feina que encara no he fet. Una feina que he de fer avui. Una feina que em tindrà aquí fins vés a saber quina hora.

En aquests moments és quan penso que sóc realment idiota. Perquè, si m'he de quedar fins a les tantes fent la feina, doncs almenys podria haver aprofitat el temps i anar a fer alguna cosa de profit. Però no, m'he quedat a casa fent... el problema és que intento pensar què he fet i sóc incapaç de dir què he fet de profit. Crec recordar que avui he parlat una estoneta amb l'imma. Crec que he visitat algun blog. I... què més he fet? He estat tota la tarda a casa, alguna cosa he d'haver fet!

També em recordo d'alguna cosa... Alguna cosa que fa temps que em porta de cap. I és que la persona que hi ha darrere l'estranya a vegades té una mica d'enveja de l'estranya. Ara ja gairebé no em connecto mai al messenger amb el meu messenger. Total, per què? Gairebé mai hi ha ningú. I si, per casualitat hi ha algú, tampoc hi xerro. Xerro més amb la gent que coneix l'estranya que no pas amb la gent que conec en persona. Curiós? Preocupant? Ho deixaré estar, que encara he de fer la feina.