diumenge, 20 de novembre del 2005

El síndrome del diumenge a la tarda

Els diumenges a la tarda són... no sabria dir com són. Tristos. Solitaris. Plens de feina. Feina que no es fa fins que ja és massa tard.

Fa uns anys, els diumenges a la tarda eren el dia en què agafava el cotxe dels meus pares (l'únic dia en tota la setmana que agafava el cotxe) i me n'anava a una estació solitària, sense llum, sense sostre per quan plovia, sense estació, sense cap lloc on picar el bitllet, sense... sense gairebé res, a buscar un tren que acabaria ple de gent. Un tren ple de gent que anava acompanyada d'algú altre, que xerrava amb algú, que coneixia algú. Jo pujava solitària a la meva estació. Era la única persona que pujava allà. De tant en tant pujàvem dues persones. Però només de tant en tant. La típica estació que tant molesta a la gent que va en el tren: "si no puja ningú, per què para aquí?"

Arribava a Barcelona on ningú m'esperava. Havia sopat abans de marxar (a això de les 6 de la tarda...) El pis estava buit. Entrava. Obria la maleta. Posava la roba a l'armari. Obria la carpeta. Estudiava una mica. I em posava a dormir. Sense haver parlat amb ningú des de feia un munt d'hores. Tota sola al pis.

Crec que des de llavors els diumenges a la tarda es van convertir en uns dies tristos. Solitaris.

No hi té res a veure el fet d'haver d'anar a treballar el dia següent després de dos dies de festa. De fet, últimament prefereixo els dies de cada dia que els dies de festa. Qualsevol moment de la setmana és millor que els diumenges a la tarda.

No sé com explicar el síndrome del diumenge a la tarda. Normalment, tinc bastanta feina per fer. Per sort, aviat arribarà Nadal i se n'anirà tota aquesta feina. Em quedo a casa, perquè he de fer la feina. Però és diumenge a la tarda. I penso que tindré temps de fer-ho tot. Al meu cap hi ha la feina que he de fer. Però... vaig pensant que ja ho faré ara, que primer faig no sé què i després no sé què més.

I arriba aquesta hora. El vespre. I és quan el síndrome del diumenge a la tarda es fa gran i més gran. Quan penso que ho faig tot malament. Perquè són les 9 o les 10 del vespre. En realitat, no he fet res de bo en tota la tarda. La feina encara està per fer. Podria haver fet la feina i ara ja la tindria feta. Podria haver mirat alguna peli i això que tindria de més. Podria haver-me dedicat a llegir un d'aquests llibres que tinc esperant i que tantes ganes tinc de llegir. Podria haver fet moltes coses a casa. O podria haver marxat i anar a fer alguna cosa. Podria haver anat a donar un volt. Podria haver anat al cine. Podria haver anat a veure algú (a qui? Bé, millor no em deprimeixo amb això). Podria haver fet moltes coses. Però m'he quedat a casa. M'he quedat a casa per fer una feina. Una feina que encara no he fet. Una feina que he de fer avui. Una feina que em tindrà aquí fins vés a saber quina hora.

En aquests moments és quan penso que sóc realment idiota. Perquè, si m'he de quedar fins a les tantes fent la feina, doncs almenys podria haver aprofitat el temps i anar a fer alguna cosa de profit. Però no, m'he quedat a casa fent... el problema és que intento pensar què he fet i sóc incapaç de dir què he fet de profit. Crec recordar que avui he parlat una estoneta amb l'imma. Crec que he visitat algun blog. I... què més he fet? He estat tota la tarda a casa, alguna cosa he d'haver fet!

També em recordo d'alguna cosa... Alguna cosa que fa temps que em porta de cap. I és que la persona que hi ha darrere l'estranya a vegades té una mica d'enveja de l'estranya. Ara ja gairebé no em connecto mai al messenger amb el meu messenger. Total, per què? Gairebé mai hi ha ningú. I si, per casualitat hi ha algú, tampoc hi xerro. Xerro més amb la gent que coneix l'estranya que no pas amb la gent que conec en persona. Curiós? Preocupant? Ho deixaré estar, que encara he de fer la feina.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

No es greu. Els diumenges a la tarda estan dissenyats per no fer res, perdre el temps i gandulegar. També te el seu que.

Anònim ha dit...

Home, vols dir? Però no és millor gandulejar fent alguna cosa més interessant que quedar-se a casa fent vés a saber què? I, de totes formes, la feina qui la fa?

Anònim ha dit...

Hi ha tota la resta de setmana per fer coses interessants i la feina. Parar una estona per no fer res de profit es agradable, necessari per la integritat mental i molt relaxant.
Si la peresa es un pecat capital, alguna cosa bona tindra!
:-)

Anònim ha dit...

Potser tens raó, amb això de tota la setmana. Però... el que he de fer ho he de fer avui. I no tinc remei, perquè sempre estic que he de fer no sé què i no sé què més, però al final sempre trigo un munt o m'entretinc amb coses i podria haver fet un munt d'altres coses abans.

I bé, la sensació dels diumenges a la tarda, quan veus que se t'acaba la tarda (i el vespre) i la pila de coses que has de fer i que acabaràs a les tantes... Buf! Això és horrible.

Pecat capital? No m'importa massa (per no dir gens) que la peresa (mandra?) ho sigui. El que m'importa és no fer el que hauria de fer...

Anònim ha dit...

La clau deu ser no planificar cap feina per diumenge, fer-la entre setmana que el cos ja està acostumat al ritme frenètic i el diumenge a no cardar res, com ha de ser...;)

Anònim ha dit...

Bé, oncle, tu també deus tenir raó... El problema és que jo no puc no planificar la feina pel diumenge. La feina arriba diumenge i ha d'estar feta el mateix diumenge. Així que no me'n salvo pas...

Anònim ha dit...

Je je. Peresa es correcte (ho he buscat al diccionari abans) i mandra tambe. Pero mandra es menys pecaminos

Anònim ha dit...

Ostres, tens raó!



peresa

[s. XIV; del ll. pigritia, íd., der. de piger, -gra, -grum 'peresós']

f 1 Repugnància al treball, a l'acció. Tenir peresa.

2 Lentitud a pensar, a judicar.

3 CATOL Segons el catecisme, setè i darrer dels pecats capitals, oposat a la diligència.

No ho sabia. Però sona molt malament, això de peresa.

I sí, també tens raó amb això de pecaminós. Per què la peresa és el setè pecat capital i la mandra no? Curiós...

Anònim ha dit...

Hi ha llocs del territori on mai no tenen mandra... de tota la vida que només han tingut peresa.
Comparteixo la síndrome del diumenge amb tu.

Anònim ha dit...

Ai, ai... Estava convençuda que síndrome era una paraula masculina. Però si en pere en diu "la" síndrome... Així que ho he anat a buscar i, efectivament, és femenina. En fi, que ara em fa peresa canviar el títol del post per posar-ho correcte... i això que ja no és diumenge al vespre!

Anònim ha dit...

Je je. Es per aixo que es parla de la SIDA en català i el SIDA en castellà.

Anònim ha dit...

si et quedes més tranquil·la (i avui ja som a dilluns) servidora també perd el temps els diumenges a la tarda.. deu ser cosa de la idiosincràsia del propi diumenge, dona, no te'n preocupis ;)

Anònim ha dit...

Coi, Dan, tu ho havies d\'haver vist i et devia fer mal als ulls. Ja podries haver avisat, ni que fos com en pere. Que jo no m\'enfado si em corregeixen (sempre que tinguin raó, és clar!) Si ja després de la peresa i la mandra ja no venia d\'aquí.

Ui, aina, no sé si em quedo més tranquil.la. Ahir vaig perdre el temps fent no sé què, però és que avui tinc un dia d\'aquells que no n\'encerto ni una, m\'equivoco tota l\'estona... Horrible, vaja!

Anònim ha dit...

L\'anònim d\'abans sóc jo. Per si algú en tenia algun dubte. No sé per què m\'haurà desconnectat...

Anònim ha dit...

OK ok! La propera vegada ho diré. Pero com es tracte d'un error tant frequent...
:-)

Anònim ha dit...

No, si ja ho entenc. I també entenc que costa corregir a algú que no coneixes, perquè no sap com s\'ho prendrà. Però no m\'importa que em corregeixin, a mi. Així que qualsevol que vegi algun error, que ho digui, i així intentaré no tornar-lo a fer. Encara que sigui una cosa tan freqüent com aquesta...