La meva heroïna

Aquests dies, aprofitant que a casa es mira molt la tele a causa dels jocs olímpics, i que a mi mirar esport ja m'agrada de per sí, he aprofitat per tenir la meva ració anual de tele...

Ara, però, m'agradaria parlar d'una esportista.

L'altre dia vaig anar a l'hora que sabia que farien la final dels 100 metres a davant de la tele, per meravellar-me de com algú que acaba deixant-se anar, fa un rècord del món. Avui, m'he quedat a mirar com corria les semifinals dels 200, i com un al seu cantó estava donant tot el que podia de sí, i ell semblava que anés a mig gas... i tot i així li ha passat al davant! Genial. Aquest tio és genial.

I això per no parlar de cert nedador.

O per no parlar de la noia xinesa que feia halterofília en la categoria de menys de 75 Kg. Va començar l'aixecament a un temps quan les altres ja gairebé havien acabat totes. I les tres possibilitats del dos temps les va fer servir: la primera, per guanyar l'or; la segona, per fer rècord olímpic. I aquí seguia impassible, amb una cara d'aquelles que dius: "I aquesta noia, no riu mai?" El tercer intent, va provar amb el rècord mundial. No va poder. Em va saber greu. Però va ser just veure que no podia i posar-se a saltar d'alegria per haver guanyat l'or. Em va impressionar moltíssim la seva capacitat de concentració. El fet de saber que has fet rècord olímpic, però no cel.lebrar-ho, fins que no has intentat l'última opció, el rècord del món. Però ella tampoc és la meva heroïna.

Avui m'he emocionat veient una noia plorar a dalt del pòdium. La noia va aconseguir ahir un rècord del món en salt amb perxa (el que tota la vida s'ha dit salt amb pértiga...) Ahir em vaig quedar asseguda al sofà, quan vaig acabar de dinar, veient com la noia guanyava primer la medalla d'or, feia rècord olímpic després, i després lluitava pel 5.05 i, després de dos nuls, s'embolicava amb una manta i s'ho jugava al tot per el tot.

I, mentre la noia de la perxa intentava guanyar, vaig veure un home de 36 anys que guanyava els 400 obstacles. Algú que havia guanyat feia 8 anys i que fa 4 anys es va quedar enrere, i que ara torna a guanyar. Aquest ja s'acosta més a la meva heroïna.

La meva heroïna la vaig trobar en els salts de trampolí, ja no recordo quin dia. No, a diferència de tots els d'aquí dalt, ella no va guanyar cap medalla d'or. De fet, no va guanyar cap medalla. Però per mi és més campiona que tots aquests.

La meva heroïna practica un esport que no és gaire mediàtic. Un esport que només ensenyen per televisió en comptades ocasions. I, per tant, un esport que no dóna gaires diners. Potser només als millors, als que guanyen medalles d'or a les olimpiades, però no a la meva heroïna.

La meva heroïna havia competit en salts de trampolí feia anys. Però, per la raó que sigui, va decidir que volia tenir una vida fora dels salts. I va tenir un parell de fills.

No sé res de la vida de la meva heroïna, però sé per experiència pròpia què li passa al meu cos si no faig molt d'esport. I, si a sobre hi afegeixes dos fills petits...

La meva heroïna, en els últims temps, ha continuat treballant on ho feia, perquè l'esport no li dóna de menjar. I s'ha cuidat com ha pogut dels seus dos fills petits. Però, a part de tot això, la meva heroïna s'ha aprimat 22 quilos i ha tornat a entrenar. Amb la duresa que comporta treballar i entrenar a la vegada.

I, malgrat tot, ella era allà, a la final de salts amb trampolí.

I no, no va guanyar cap medalla.

Però per mi té molt més mèrit que algú que pot entrenar tot el dia i guanya 8 medalles.

Perquè a vegades no és la posició en la que acabes, sinó d'on venies, i on ets.

Ella és la meva heroïna dels jocs.

I això no treu que avui hagi plorat amb la russa del salt de perxa, ni que animés a la xinesa de l'halterofília, ni que em quedi a mirar la final dels 200 metres a veure quan veu que ha guanyat la cursa i es deixa anar.

Però la meva heroïna és la saltadora de trampolí.

La persona del somriure

Giro per allà on el passadís fa el revolt. I per poc xoco amb algú. Algú que també anava pel passadís, en direcció contrària, i per poc xoca amb algú.

Vaig a demanar perdó. Però aixeco el cap, i em trobo una cara que fa el mateix que la meva: passa d'un mig somriure a un somriure divertit.

- Hola.
- Hola.

I cadascú segueix pel seu camí.

No sé qui ets. No sé com et dius. No sé què fas. No sé exactament on treballes. Ets la persona del somriure. I prou.

T'havia vist algun cop per aquí, poquet, diria que fa poc que ets per aquí. O potser no tan poc, que el temps passa molt ràpid.

Ja fa temps que per poc xoquem. Tot i que potser no tant. Vaig sortir del lavabo, despistada. Tu hi volies entrar. I per poc xoquem. Ens vam posar a riure, i cadascú pel seu cantó. El mateix dia, una mica més tard (de fet, al següent cop que vaig anar al lavabo), quan jo en sortia, tu hi tornaves a entrar. Casualitats. Però quan et vaig veure, just al mateix lloc, just al següent cop que vaig al lavabo, i que ens trobem exactament en la mateixa situació... no vaig poder-ho evitar i em vaig posar a riure. Tu també.

Ens creuem sovint. No sé amb quina freqüència, però sí que sé que em creuo amb tu molts més cops que amb la resta de la gent.

Quan et veig, ja em poso a riure. I penso que deus passar-te el dia donant voltes, perquè ets la persona amb qui més em trobo. I ric per la situació, perquè sempre ens creuem, i al final ja sembla catxondeig. Però segurament tu pensis el mateix, perquè quan em veus, ja et poses a riure. Això si no xoquem.

No xoco amb ningú més. Només amb tu. Està clar que si ets la persona amb qui més em trobo, les possibilitats de xocar també són més altes, però és que amb l'altra gent no xoco!

Segurament tinguem els ritmes vitals iguals i necessitem anar al lavabo al mateix temps, i per això sempre ens creuem. I segurament anem pel mateix camí, i per això xoquem.

Però, per què negar-ho? M'agrada trobar-te pels passadissos. Ets una cara somrient. Ets la cara sempre somrient, que sempre diu hola, i que sempre em fa somriure.

Algun dia et preguntaré qui ets i què fas aquí. De moment, però, seguiré rient cada cop que et vegi, i dient "hola", gairebé al mateix temps que tu rius i dius "hola", quan em veus.

El nen que no creixerà mai

Recordo el dia que va néixer. Era la primera persona de la família que naixia després de mi. Va pesar més del doble que jo al néixer, tot i que això tampoc és tan excepcional.

Sempre ha sigut un nen molt maco. Quan sigui gran, serà com el meu cosí, que és d'aquells nois que algunes noies es giren al veure'l passar.

Tenim els mateixos ulls, el mateix somriure. I les mateixes celles. Jo em pensava que les celles eren del meu pare, però segurament siguin de la família de ma mare.

Però té un problema, i és que no creixerà mai. Almenys mentalment. Bé, creixerà, però no a un ritme normal i no arribarà allà on arriba la gent normal.

Ara ja tindria edat de començar a tenir algun brot de l'adolescència. Però és petit. Encara li costa escriure el seu nom, i la cosa que més feliç el fa és escoltar contes.

És molt carinyós. Sempre que pot, ve i t'abraça. Es passaria el dia enganxat a tu. Si et troba per casa, que estàs sol, ve i et dóna la mà, mentre et porta cap a algun lloc que li puguis explicar un conte.

Però, no ens enganyem, no tot són flors i violes. És entremaliat, com un nen petit, però ja és gran. I això vol dir que té força. Un nen petit et pot fer una petita cosa, una entremaliadura, però el pots dominar. A ell, almenys jo, ara ja no puc. Aviat serà tan alt com jo.

No té massa estabilitat. Cau sovint a terra, una cosa normal amb nens molt més petits que ell. Però ell intenta fer el que fan els altres, i el pobre cau a cada moment.

I, per últim, hi ha l'efecte cansanci. Quan un nen et demana que li expliquis contes, tu els hi expliques. Quan el nen es va fent gran, deixa de demanar-te'ls. Però, què passa quan fa 5 anys que expliques els mateixos contes al mateix nen? Un repertori de... 3 contes, que són els seus preferits? Em sento malament per cansar-me'n, sé que no ho hauria de fer, però sovint em canso d'explicar-li el mateix conte que fa 5 anys que li explico, 6 o 7 vegades seguides la mateixa tarda.

Un dia, un dels nens amb qui tracto, que no sabia que era família meva, em va dir alguna cosa que havia fet "aquell nen que és tonto". Els altres nens li riuen les gràcies, i llavors ell fa més tonteries. Els nens riuen més, i ell vinga a fer més tonteries.

Però també les veu, les coses. Ell és el nen de qui he sentit la frase més dura de totes les que he sentit d'un nen petit. Amb una germana que roba el cor a tothom i uns pares que sovint es cansen d'anar-li al darrere (i no els culpo ni els jutjo, que jo he dit que a mi a vegades també em cansa), un dia que ningú li feia cas, em va dir, amb llàgrimes als ulls, "a mi ningú no m'estima".

I és que ell només vol això. Que l'agafis de la mà, que l'abracis, i que li expliquis un conte. I que, quan acabis, li tornis a explicar. I així, durant hores i hores.

Però els grans sempre ens cansem de les coses. I sap greu.

Ell és el nen que no creixerà mai. Perquè sempre voldrà que li expliquis un conte. Per més anys que passin. I entrarà a l'adolescència sense saber què li passa (com si els altres ho sabessin...) Però sempre serà un nen. Un nen que estarà content amb una abraçada i un conte.

Blai

M'espero al carrer, en un poble que no m'agrada massa. I no és que sigui un poble on hi hagi mala gent o on hagis de patir per la teva integritat, no! És tot el contrari, i justament per això no m'agrada. Massa gent hipòcrita, suposo. I no tinc ganes de trobar-me ningú que em preguntarà com em va la vida, em farà un somriure d'orella a orella i llavors explicarà a tot el poble que la meva vida és una merda, que sóc una desgraciada, i no sé quantes coses més. No seria la primera vegada que em passa, i que llavors em trobo algú altre i em diu que m'animi, que segur que la vida no és tan dura, i que ja vindran temps millors. I jo faig cara de pòquer, perquè... bé, perquè no sé de què coi em parlen!

Em comença a pujar la mosca al nas. Però quan fa 20 minuts que m'espero (20 minuts!!!), apareix un cotxe. I, de dins, en surt un noi de 28 anys, un parell de mesos més jove que jo, que s'acosta, mentre em pregunta què tal em va. En Blai.

Em ve al cap en Blai de 8 anys, que no callava mai. De fet, ara tampoc calla, però en aquella època era pitjor. Els mestres eren incapaços de fer-lo callar, i com que tenia la veu forta, el senties a tothora.

Crec que em vaig passar gairebé tota l'EGB al seu cantó. Era la solució fàcil. Ell en una punta, i jo al seu cantó, fent d'escut. O xerrava amb mi, o no xerrava amb ningú.

El problema (pels mestres, és clar) és que era de les poques persones que em feia xerrar. Bé, més que xerrar, em feia riure. Sempre deia parides, i jo sempre he rigut de les parides. Així que sempre acabava jo rient, i ell carregant-se les culpes. La conversa típica entre ell i el mestre era:

- Blai, calla!
- Però si no xerro!
- Blai, para ja!
- Però si és la Lluna, la que riu!
- Sí, i de què riu?
- No ho sé.

Però sí que ho sabia. Ho sabia ell i tota la classe, mestre inclòs. Però jo no me les vaig carregar mai.

Un dia va dir una cosa sense sentit. I jo em vaig posar a riure. Com sempre, vaja. Però aquella cosa em va fer especial gràcia. Devíem tenir 9 o 10 anys, no més. Ja anàvem a l'institut, que quan em veia massa seriosa, em deixava anar el mateix, que no tenia cap mena de sentit, però jo em posava a riure, i ell també.

Vam coincidir a la mateixa classe, a l'institut. Ell estava davant meu a la llista. Anàvem a dinar junts, nosaltres i gent del poble, més grans. Però sempre se'ns feia tard. Jo corria fins a l'institut. Arribava tota vermella i suada, just a temps per entrar a l'hora. Ell sempre arribava tard. Teníem una profe d'història que li posava falta, dia sí, dia també. I ell vinga a queixar-se, de que havia arribat només un parell de minuts tard. A mi no em va arribar a posar mai falta, i quan tornàvem al poble, o amb els meus pares o amb els seus, s'afartava de dir-me empollona.

Feia anys, que no el veia. Ha aparegut, ens hem dit hola, i poca cosa més. Tothom donava per sentat que quan cresquéssim, acabaríem essent família. Però no ho som. Li he preguntat per la persona de la seva família que va sortir 10 o 15 anys amb algú de la meva família, des que érem petits i teníem 9 o 10 anys, fins que ens vam fer grans i ja no ens véiem mai.

Ha esquivat la pregunta i se n'ha anat a treballar. El seu jefe, que estava per allà a prop, ja l'ha mirat malament. I és que aquest noi, el que té, és que xerra amb tothom i s'entretè amb tothom.

Llavors m'han vingut a buscar. I jo he somrigut, recordant-me d'aquelles paraules sense sentit. Perquè, és un secret, però fa temps em vaig registrar en un lloc d'internet precisament amb aquell nom. Simplement, un dia em va venir al cap, necessitava un usuari... i va ser massa fàcil.

Els meus nens

A vegades em fa mandra anar amb els nens. A vegades penso que tinc cinquanta coses més a fer, i preferiria quedar-me a casa, fent aquestes 70 coses.

Però els nens són com una espècie de revitalitzant. T'encomanen la seva energia. I ja hi pots anar enfonsat, enfadat o el que sigui, que et contagien amb la seva vitalitat i els seus riures.

Els meus nens també em recorden moltes coses. I una d'elles és que tots tenim alguna cosa que ens fa especials als ulls dels altres. O, com a mínim, alguna cosa que, sense saber-ho, ens pot fer especials als ulls dels altres. Me'ls miro, i m'adono que cadascun d'ells és especial a la seva manera, i que segurament, les raons per les que són especials per mi, fan que algú altre no els tingui massa estima, o que algú altre es rigui d'ells. No totes, però algunes potser sí.

A vegades, algú ens diu que alguna cosa nostra és dolenta, o que alguna cosa nostra no els agrada. I ens creiem que allò és dolent. Però allò que nosaltres creiem que és dolent, per algú altre pot ser molt bo.

Aquest post havia de ser un post dedicat només a ells. Volia parlar només d'ells, del que els fa especials als meus ulls. Però s'ha convertit en alguna altra cosa. Tot i així, aquí hi ha alguns dels meus nens, amb el que els fa especials.

En Marc té molta imaginació. Sempre s'inventa històries i jocs nous. Viu en el seu món, que li deia l'altre dia a la seva mare. Mai s'avorreix, perquè sempre troba una manera diferent de divertir-se, o una història nova per explicar.

En Gerard és molt maco. És pèl-roig, amb la cara plena de pigues i porta ulleres. Els nens així poden ser tan entremaliats com vulguin, que sempre em roben el cor. Perquè em fan molta gràcia. A part, aquest és maco de caràcter i tot.

En Pol és petit. Més petit que els altres. Arriba, i gairebé no diu res. S'acosta allà on sóc jo, i sense demanar permís ni res, se m'asseu a la falda, es gira, i espera que li expliqui alguna cosa. M'encanta aquesta manera que té de fer: ell sap que vol estar allà, i ell hi va, si ningú li diu el contrari, sense preocupar-se del que passa al seu voltant.

En Ferran és molt espavilat. Li sobra una mica de xuleria, però em fa molta gràcia. Sempre té algun acudit a punt, sempre diferents. Sempre sap de tot, i sempre vol escoltar... però llavors demana que li escoltin les seves coses.

En Jordi és molt maco, també. És callat, quiet, i mai no parla si no li demanes que ho faci. Li costa ficar-se dins del grup, però sempre et mira amb uns ulls que tenen un gran interès. I és esquerrà. I, com a bon esquerrà, té aquella cosa especial que tenen tots els esquerrans, i que encara no he aconseguit saber de què es tracta.

La Marta és la consciència en persona. Callada, atenta... però també esverada quan ja no cal estar-se callat.

En Pau és el rialler. Sempre riu. Però t'escolta. Va estar malalt, de petit (o quan era més petit, hauria de dir). Només vol que li facis cas i que li expliquis alguna cosa. Amb això ja és feliç.

I jo sóc feliç jugant amb ells, explicant-los històries, i em fan treure tristeses del cap.

Però, el millor de tot, és que et diuen les coses tal com les pensen. I saps que, si ells t'ho diuen, és veritat.

Aquest matí, una d'elles, se m'ha quedat mirant fixament. "Tens els ulls verds", m'ha dit. "Marrons", he contestat jo. "Verds", ha contestat ella. I hem marxat sense decidir si tenia raó ella o tenia raó jo.

Una cara somrient

Hi ha gent que els veus i que et cauen bé només de veure'ls. Són aquelles persones que sempre riuen. Gent que no té problemes. O que almenys ho sembla. Gent que sempre té un somriure a la cara. Gent que sempre té una paraula amable.

Avui m'he trobat a una d'aquestes persones. L'he vist i he somrigut. I m'ha tornat un somriure, com no podia ser de cap més manera.

Jo ja marxava ràpid, tenia pressa, però no he pogut evitar fer-li una broma. I és que, me l'ha posat "a huevo". Ha rigut, he rigut, i he marxat, cap allà on anava quan me l'he trobat.

I de cop he sentit una veu: "Escolta, ja que ets aquí..."

I he començat a patir.

Perquè m'ha fet una pregunta que no sabia si sabria contestar. Sempre fa preguntes difícils.

Quan ha començat a fer la pregunta i he vist quin tema em preguntava... ja he patit.

Tot i que no sé com, he sabut contestar. La pregunta era tan fàcil de respondre, que s'ha posat a riure per no haver-ho vist abans.

Sempre em sorprenc en aquestes situacions. Si estigués sola, segurament no ho veuria tan ràpid. I si algú em pregunta, amb la pressió, hauria d'actuar com faig sempre: posar-me nerviosa i no sabent dir ni el meu nom. Però no em passa això. De fet, em passa just el contrari. Cada cop que em fan una pregunta d'aquestes, el meu cap funciona més ràpid i sóc capaç de donar la millor solució, i de forma que s'entèn.

Al final, li he dit adéu, ha somrigut, i jo també he somrigut. Com sempre que ens trobem.

I és que sovint, una cara somrient, és contagiosa. I aquesta cara somrient sempre em fa tornar un somriure, perquè és un somriure sincer, d'algú que, almenys, sembla feliç.

Shreck

Aquesta cançó va sonar durant un temps al meu mòbil. Encara hi és, però va ser substituida per una altra.

Quan aquesta cançó sonava al meu mòbil, vaig anar a un lloc on hi havia un munt de gent que no coneixia. Em vaig fer amiga d'una noia que era més o menys com jo, i de la que fa molt que no en sé res. Ella tampoc coneixia a gairebé ningú, així que es va enganxar a nosaltres un noi que ella gairebé no coneixia, però que coneixia de vista.

No va passar ni un dia, que la noia ja li deia Shreck al noi. Jo, malgrat que reconeixia que tenia raó, s'assemblava molt a l'Shreck físicament, i hi havia un altre tret que feia que el nom d'Shreck li vingués que ni pintat, em resistia a dir-li Shreck. Per què ho havia de fer? Perquè al noi li sobressin uns quants quilos? Així que li deia pel nom i em negava a dir-li Shreck.

Estàvem en un lloc turístic i pel carrer m'assaltaven "buscadors de turistes", oferint-me coses en anglès. Era a finals d'estiu. Jo estava completament blanca i la perruquera havia fet experiments amb el meu cabell, així que era una rossa de pell blanca.

El primer dia, l'Shreck em va preguntar pel meu nivell. Com que va veure que era més o menys com l'altra noia, i ell es creia millor que ella (i que jo), es va passar un parell o tres de dies ensenyant-nos coses, demostrant que en sabia més que nosaltres. L'altra noia i jo ens miràvem i sabíem que no, que no en sabia més que nosaltres, però mai saps què pots aprendre. Així que jo callava, deixava que ell es creiés els tòpics, que més tard li vaig sentir, de que les rosses eren tontes. No cal dir que l'altra noia també era rossa.

Van passar els dies, i es va fer evident que, per molt que digués, per molt que intentés demostrar, nosaltres en sabíem tant com ell. Era evident per nosaltres, ho havia sigut tots els dies. Va començar a ser evident per ell, però també va començar a ser evident per l'altra gent.

L'altra noia va començar a sortir amb un noi que sí que en sabia. Sabia molt, i era d'aquelles persones que saben explicar, que de seguida aprens un munt de coses, perquè saben molt, ho saben explicar i tenen entussiasme amb el que expliquen, de forma que et contagien a tu. Ell també va començar a dir-li Shreck a l'Shreck.

I, no sé com, em vaig acabar trobant que em quedava sola amb l'Shreck. Els altres dos desapareixien, i l'Shreck cada vegada xulejava més. Cada cop que jo feia un petit error, me'n feia adonar. Suposo que així conservava el seu estat de ser millor, quan era evident que no era pitjor, però tampoc era millor.

Vaig començar a intentar evitar l'Shreck, malgrat que era difícil.

Un dia no me'n vaig poder escapar. Just al cantó hi havia un noi amb qui ens coneixem des que érem petits, però amb qui mai hem parlat gaire. Estava sol, i com que és un xafarder, estava amb les antenes aixecades, a veure què enganxava. Jo també ho hagués fet.

De cop em va dir una cosa que no m'havia d'haver dit. No sabré mai si ho va dir amb mala llet o perquè realment era idiota. Tampoc m'importa. Sé que, en part, tenia raó. Suposo que no es podia arribar a imaginar el mal que poden arribar a dir unes paraules dites innocentment. O potser sí. Al cap i a la fi, o era idiota o tenia molt mala llet.

El que sí que ho sabia era el noi que estava al cantó, el que coneixia des de petita. Es va girar de cop amb cara d'alarma. Gairebé no havíem parlat mai, i des de llavors tampoc hem parlat gairebé mai. L'Shreck no el veia, a aquest noi, però jo sí. Em va fer un moviment de cap, com dient que l'Shreck era idiota.

Li vaig dir a l'Shreck que tenia pressa i vaig marxar d'allà. Em vaig trobar a l'altra noia pel camí, que anava sola. Estava buscant a l'Shreck per no sé què. Em va preguntar si sabia on era. Em va preguntar per ell pel seu nom real. Jo li vaig contestar:

- Shreck está en el bar.

Ella se'm va mirar amb cara de no entendre res. Fins aquell moment jo sempre havia dit que no li diguessin Shreck, que pobre noi tampoc calia que es riguessin d'ell.

Des d'aquell dia (ja ho sé, sóc una rencorosa), li vaig dir Shreck. De fet, ni tan sols recordo com es diu. El que sé, també, és que no va tornar a acostar-se a mi. No sé si se'n va adonar o si he de donar les gràcies a l'altre noi o a la noia. Tampoc m'importa, la veritat.

Només hi ha 3 coses que em saben greu de tot plegat.

La primera, que el que em va dir es va quedar clavat al meu cervell i durant molt de temps he cregut que jo no era capaç de ser millor i fins i tot vaig perdre tot el que havia guanyat fins llavors, perquè vaig pensar que si jo era el que havia dit, després de tot l'esforç, de què servia l'esforç, si no hi havia resultats?

La segona, que a mi la pel.lícula Shreck em va agradar molt, i que, és clar, la pel.lícula Shreck em porta a la primera cosa i em fa deprimir.

I la tercera... doncs que aquesta cançó m'encanta. Però, per la mateixa raó que abans, la cançó em recorda la segona cosa que em sap greu. I la segona em recorda la primera.

I això que la cançó m'encanta!

Els altres corredors

Finalment avui ho he aconseguit, i després de molt de temps sense poder-hi anar, he pogut anar a donar la meva volta. Però no parlaré de mi, que avui la volta ha sigut bastant patètica, ni de les bicis que he trobat (avui n'hi havia moltes!), sinó que parlaré dels altres corredors. Bé, un no és corredor, però és igual. I així inaguro la categoria "personatges".

Tots tres corredors fan la volta en sentit contrari. Bé, si jo la faig en un sentit i tots ells la fan en l'altre, suposo que hauria de dir que sóc jo la que faig la volta en sentit contrari. Però si la volta, en comptes de ser una volta gran fos una rotonda, jo la faria en sentit correcte i ells no.

Crec que el sentit de la volta té a veure amb les pujades i baixades. Jo faig un primer tros de baixada que gairebé no es nota. D'aquells llocs que, si vas caminant, no notes que fan baixada o pujada, però que si hi deixes el cotxe sense fre... doncs el cotxe tira en sentit de la baixada. Aquest és un tros bastant llarg. Després ve la pujada. És una pujada que deu fer entre mig i un quilòmetre, i que a dalt hi ha una senyal d'aquelles de que s'ha d'anar amb compte, perquè el desnivell és més gran que... ara no recordo si diu el 7% o el 10%. Un cop arribes a dalt, hi ha una baixada curta, però també intensa, un tros de pla, i una pujada similar a la baixada.

Mai ho he entès, perquè si començo i acabo al mateix lloc, he de pujar el mateix que he baixat. Està clar, no? Però fent el camí com el faig jo, es nota la pujada forta, i després la baixada i la pujada que són equivalents. Per l'altra banda és al revés. Però en algun lloc hi ha d'haver algun desnivell gran, que compensi la gran pujada.

Però anem pels corredors. El primer és el que li va vendre a ma mare la majoria de llibres que em vaig llegir de petita. Tenia (té) una llibreria. Ma mare anava allà i li deia quins llibres m'havien agradat, i ell sempre sabia quin llibre donar-li que m'agradés. És clar que era difícil trobar un llibre que no m'agradés. A vegades jo també hi anava, i aquell senyor em preguntava què volia. I és que en aquella època ja era un senyor, bastant més gran que els meus pares. Ara ja deu estar jubilat. Puja des de la població gran que hi ha a prop de casa. Cada dia. A primera hora del matí. Si vaig a córrer, me'l trobo i em diu bon dia. Si vaig en cotxe, me'l trobo igualment. Cada dia. De dilluns a diumenge i torna a començar. No crec que es recordi d'aquella nena, però a mi em fa gràcia trobar-me'l.

El segon és en Pau, el periodista. I compte, que segur que ni es diu Pau, ni és periodista. Només que fa cara de periodista i fa cara de dir-se Pau. Imaginacions meves. Entre setmana me'l trobo, si vaig una mica tard, quan baixo amb cotxe. Els caps de setmana me'l trobo més tard, si baixo amb cotxe a la ciutat. Mai me l'he trobat mentre jo corria. Ell també puja des de la població gran (i això significa uns quants quilòmetres!) Sempre està seriós. És alt, tot i que des del cotxe fa de mal dir, i és d'aquelles persones que mai estaran primes.

I el tercer... el tercer va amb gos incorporat. És l'únic que no corre. Com els altres, porta una radio, però en comptes de portar auriculars, la porta sense, que diu que sinó no sent els cotxes. El gos, quan em veu, ve corrent fins a saludar-me. Sort que de petit li vaig ensenyar a no pujar-me a sobre, perquè diria que és més alt que jo. Comença a fer salts al meu voltant, fins que ens creuem amb la persona que passeja el gos. Ens diem quatre coses i després... després continuem el nostre camí. I el gos es queda al mig. Entre l'un i l'altre. Mirant-nos, ara a l'un, ara a l'altre, com si fos un partit de tenis, sense saber si anar cap on va un o cap on va l'altre. Fins que no estem bastant lluny l'un de l'altre i li dic "vés amb l'amo", no sap què fer. Llavors va amb el seu amo, però es gira cada poc, encara pensant si ha de venir amb mi o anar amb ell.