El misteri dels untais

Als matins, quan arribo a la feina, sovint em trobo una sorpreseta. I és que no sé què passa a les nits al meu lloc de treball, que a vegades (massa sovint) quan arribo al matí, els fulls que he deixat a sobre la taula estan plens d'untais.

Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.

Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?

Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.

I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!

I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!

Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.

Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.

Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!