La profe de piano

Ahir vaig obrir una llibreta que sabia que feia temps que estava tancada, però no pensava que en fes tant. L'últim cop que hi vaig escriure alguna cosa va ser el novembre de 2005, i d'això fa molt de temps. El primer escrit era del 2003. Un parell o tres de pàgines i prou. Un llarg parèntesis. Després venia el 2005. Unes quantes pàgines més, unes 20 potser. I després silenci altre cop.

Vaig tornar a la part interessant del 2005 i vaig ser incapaç de continuar llegint. Tot i així, em va venir al cap la meva profe de piano.

Mai vaig ser bona alumna de música. Cantava massa fluix perquè em feia vergonya, i el piano... mai vaig voler tocar el piano, així que tampoc m'ho prenia massa seriosament. Recordo que, quan anava a classe, sempre tocava més lent del que havia de tocar. Sempre li deia a la profe que era perquè m'encallava en un lloc i així no m'encallava...

Però tant ella, com jo, com tot el veïnat sabia la verdadera raó per la que jo tocava massa lent: no estudiava prou. Només estudiava una miqueta i prou. Al principi, evitava el meu pare. Cada cop que obria el piano, ell s'asseia al sofà i em deia "venga, hazme un concierto", i es quedava allà, mirant com tocava, sense fer res més. Sempre li deia que marxés, que així no podia estudiar. Sempre se m'ha fet molt difícil treballar o estudiar si algú em veu. Però ell no marxava mai.

La cosa va empitjorar quan va aparèixer una nova veïna. La nova veïna també tocava el piano. Vivia a la porta del cantó de casa. Jo la sentia tocar, i ella a mi. Ella no estudiava mai. Almenys, mai que jo la sentís. Però era jo posar-me al piano i començar ella a tocar. I, és clar, com que sentia el piano com si fos a casa mateix, em desconcentrava i no podia seguir estudiant. Així que ho deixava.

Aleshores, per posar-me a estudiar, s'havien de complir tres condicions: que el meu pare no fos a casa, que la meva veïna no fos a casa seva i que en tingués ganes. I això es produia molt pocs cops. Així que estudiava un moment abans d'anar a classe (ja he dit que era molt mala alumna) i, és clar, quan arribava a classe no sabia fer res i havia d'anar a càmera lenta, perquè no sabia tocar el que havia de tocar.

Si vaig recordar a la profe de piano, és perquè ella sempre em deia el mateix. I tenia raó. No recordo exactament com ho deia, però deia una cosa similar a que no havia de tenir por d'equivocar-me: si tocava el que havia de tocar tal com ho havia de tocar, i m'equivocava en una nota, només m'hauria equivocat en una nota. Si, al contrari, anava més a poc a poc per no equivocar-me en aquell tros complicat, possiblement no m'equivocaria en aquell lloc, però ho hauria fet tot malament, i era millor equivocar-se en una nota que no pas equivocar-se en tota la peça.

Vaig rellegir la part més interessant del 2005. Em va costar, però ho vaig acabar fent.

I vaig descobrir que en aquella ocasió, com quan tocava el piano, vaig cometre exactament el mateix error. L'error de no haver estudiat més abans, però sobretot, l'error de no voler-me equivocar en un moment puntual, i per no equivocar-me en un moment puntual, em vaig equivocar en tota la peça.

Però, com un concertista, tens una possibilitat d'encertar i prou. Si toques i t'equivoques en una nota, possiblement ningú se n'adoni. Però si ho fas malament, qui estigui al públic no voldrà tornar-te a escoltar. En la majoria dels casos.

Tota la vida he tingut por d'equivocar-me. I per culpa de no voler equivocar-me, encara he fet errors més grossos.

Vaig tornar a obrir la llibreta. I em vaig prometre a mi mateixa que, si més no, ho intentaria. Que intentaria no tornar a tenir por d'equivocar-me i, per culpa d'això, fer errors encara més grossos. Els errors del passat són difícils d'arreglar, però poden ajudar a fer un millor futur.

I, qui sap, potser fins i tot torno a tocar el piano algun dia.