divendres, 19 de gener de 2007

Què coi hi fas, aquí?

Fa dues setmanes...

- Doncs el dia tal, a tal hora, seré a tal lloc, perquè passarà tal cosa.
- Ah, vale.

I dic només "ah, vale", perquè sé que no hi puc anar. Perquè sé que tampoc hi hauria d'anar. I perquè vaja, tampoc se'm passa ni per un moment pel cap que m'ho digui perquè hi vagi. De fet, ara mateix no crec que m'ho digués perquè hi anés.

Dijous a la tarda...

- Sí, sé el dia, l'hora i el lloc.
- Però si no surt enlloc...
- Ah, és que m'ho va dir.
- Amb insinuació perquè hi anéssis? (pregunta feta amb punyeteria i rient, o alguna cosa per l'estil).
- Bah, què va. Només ho va dir per dir. No? (per què coi havien d'entrar els dubtes dins del meu cap?)

Dijous al vespre...

Bah, segur que només ho va dir per dir.
És clar que... després de l'última cosa que li vaig dir, qualsevol diu res més.
No et mengis més el coco. Vivies molt feliç fins ara, no? Doncs apa.

Dijous a la nit...

A més, fa molt que no hi parles.

Mentida podrida. O és que no et recordes de dimarts?

Ostres, mira, està a internet. Segur que em veu.

10 segons més tard una pantalleta m'informa que acaba de connectar el messenger. Jo estic invisible, perquè... no sé ben bé per què.

I, com que sóc idiota, tenco l'ordenador i me'n vaig a dormir. Perquè si es connecta (que no ho fa gairebé mai) és perquè té ganes de xerrar i... ja és tard, i sé que si em connecto i li dic hola em quedaré aquí enganxada fins massa tard.

Però podria haver dit hola i desitjar que li anés bé, almenys. Però en fi, sóc idiota.

Divendres al matí:

M'aixeco amb un munt de dubtes al cap.

I si hi anés? Total, ningú em diu que no hi pugui anar. Hi pot anar tothom que vulgui, i tinc verdadera curiositat per veure com és tot allò.

Sí, però... només saps l'hora i el lloc i ningú t'ha dit que hi anessis.

Sí, és clar, però comptant amb què no sortia enlloc l'hora i el lloc, si no haguessis sigut ben rebuda, només dient-te el dia ja en feia prou. De fet, ni tan sols calia que et digués el dia. Si no fossis benvinguda no t'ho hagués dit.

Ja, però no et pots presentar allà perquè sí, sense dir res.

Ja, però i la curiositat que tens? Perquè tens curiositat.

Sí, és clar, tinc curiositat, però... si pogués convertir-me en invisible i veure-ho sense ser vista... això estaria bé! M'aniria bé la capa d'invisibilitat d'en Harry Potter...

Però la gràcia és anar-hi sense ser invisible...

Sense dir que hi vaig?

Sempre pots dir que hi vas...

Però no hi sóc a temps, em sembla.

I aleshores què faràs?

Divendres al migdia:

Suposo que tot es redueix a unes quantes preguntes.

Si hi vaig, seré benvinguda?

Si hi vaig, se'm veurà o quedaré diluida entre la gent?

Si no hi vaig, tindré altre cop una oportunitat com aquesta? Aquesta oportunitat és única, però... n'hi haurà alguna altra?

Si hi vaig, aleshores què?


Divendres al migdia, una mica més tard:

La decisió està presa. Tampoc tenia massa temps per decidir-la, és clar. Tan feliç que vivia jo ahir a aquesta hora.

La cosa es redueix a dues preguntes. Dues preguntes que sé que em faré, just a l'hora en la que passi tot.

Si hi vaig, estaré allà al mig i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?

Si no hi vaig, estaré a qualsevol lloc, però em recordaré del lloc on no sóc, i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?