dijous, 25 de gener de 2007

La rata

Un dia entro a la cuina. Ma mare estava a dins, amb la porta tancada, i una escombra a la mà. Entro amb la meva parsimònia, fins que sento:

- Nena! Tenca la porta ara mateix!

I jo tenco la porta al moment, pensant què coi li passa a ma mare. Ella, amb l'escombra a la mà, m'explica que hi ha una rata a la cuina.

Començo a mirar al voltant a veure si trobo la rata per algun lloc. Però al final m'avorreixo, perquè la rata no surt per enlloc. No puc marxar de la cuina, perquè ma mare no em deixa obrir la porta. Ni la de la cuina que entra a casa, ni la de fora per anar al jardí. Així que, com que estic avorrida, m'assec en un seient que hi ha.

Al cap d'una estona, ma mare desisteix.

- Nena, et juro que hi havia una rata.
- Sí, mama, sí, jo et crec.


Un parell de setmanes més tard, entro a la cuina, agafo un diari, i em disposo a fer els mots encreuats. Però sóc tan pallussa que em cau el bolígraf entre els coixins que formen el seient. Així doncs, aixeco els coixins i em trobo el bolígraf... i la rata! Morta, està clar.

Em pregunto de què es va morir la rata. No estava esclafada, pobreta. Ni tenia cara d'haver patit. Simplement, allà estava, com si estigués viva, sense cap mena de senyal, però no respirava ni es movia. Es va morir d'asfíxia?

En fi, des d'aquí demano un minut de silenci per la pobra rata, que va morir quan no li tocava, esclafada pel meu cul, o asfixiada perquè el meu pes no la deixava respirar.

I dóno les gràcies al meu pallussisme, que va fer que descobrís la rata morta no gaires dies més tard.

- Veus nena, com hi havia una rata?
- Sí, mama, sí, ja ho he vist. I la pobra va tenir una mort horrible...